I finalitzo amb una reflexió sobre com de
lligada va l’economia amb la regeneració democràtica, i el govern de l’economia
amb la democràcia mateixa. L’Estat de Dret no pot reduir-se al fet de que, si truquen
a la porta a les cinc de la matinada, només pot ser el repartidor de la llet
(Churchill). També ha d’incloure això, però si es redueix a aquesta per altra
banda gens trivial fita, llavors es tracta d’un Estat de Dret ben pobre, de
curta volada i que de seguida crearà desafecció i indiferència (jo diria que es
el “model liberal” del Estat de Dret). No n’hi ha prou amb tenir garantides les
llibertats i drets individuals. L’Estat de Dret significa que els seus
ciutadans han de poder participar i contribuir en el seu govern i en la
configuració del seu model social. Un ciutadà no es només sobirà dins dels murs
de casa seva. També es amo i senyor (en la part que li correspon) de tot
l’espai públic, de les institucions, de les polítiques, d’aquells àmbits de
decisió que influeixen i governen sobre el conjunt de la societat. A un ciutadà
se li ha de permetre dir la seva, i de forma vinculant, sobre el model de
societat que vol, per activa i per passiva, i per les vies i mecanismes que
s’hi estableixin. Això es una democràcia. I no ens enganyem: només hi ha un
únic factor que configura el model de societat, i que son les relacions de
producció, les formes en que es relacionen els agents econòmics, la forma en
que es distribueix la riquesa o la manca d’aquesta. Deixar la economia fora de
l’àmbit de la política significa, ni mes ni menys, renunciar a que siguin els propis ciutadans,
a través d’institucions i lleis, els que es governin a ells mateixos. Perquè
una economia lliurada exclusivament a les lleis del mercat s’acaba girant en
contra d’aquells els quals han renunciat al seu control. Ho hem vist al segle
XIX, a començaments del segle XX, i a finals del segle XX i començaments del
XXI. Els Governs reconeixen contínuament la seva impotència, incapacitat i inutilitat
davant d’unes forces que son mes poderoses que tot l’aparell estatal, que no es
mes que la “part executiva” de tot aquest gran edifici que es la sobirania
popular, la democràcia, l’Estat de Dret. Estem farts de sentir les expressions
de “no hi ha alternativa”, “es la única cosa que es pot fer”, “no tenim opció”,
“ho fem en contra de la nostra voluntat”. Es un missatge que potser “soni” be a
les oïdes d’aquest ens immaterial que es el Mercat, però que tenen
conseqüències polítiques, estratègiques, històriques i morals molt perilloses.
Sense anar mes lluny, la utilitat (o eficàcia, que es el mateix) d’unes
eleccions lliures ja s’està posant en dubte, a partir del moment en que els
partits amb opcions de guanyar es distingeixen per matisos, personalitats i
estils però no per la política econòmica ni el model de societat (que es tot un
mateix). Els partits que guanyen les eleccions no apliquen el seu programa
(posat per escrit) sinó un de diferent, sense res en comú amb el primer, que no
havien esmentat, o fins i tot del qual havien abominat explícitament. La
justificació es sempre la mateixa: “no es pot fer altra cosa”. El descrèdit de
la classe política (endogàmica, professionalitzada), alimentat pel escàndols de
corrupció, les notícies de malbaratament (però algú els votava, i els seguia
votant, dic jo) i la impotència reconeguda davant dels efectes de la crisi, es
generalitzat. Només veus molt minoritàries (silenciades o marginades pels grans
grups que posseeixen l’oligopoli de les comunicacions) s’atreveixen a proposar
alternatives. Ja han hagut països (a la mateixa Unió Europea) on s’ha anomenat
cap de Govern a una personalitat a la que no han votat els ciutadans, ni
ocupava cap càrrec d’elecció popular, amb l’argument de que “ell si que sap
d’economia” i “dona confiança”. El marge per a implementar qualsevol política,
un cop “assumit” el fet de que l’economia “no es toca”, s’ha reduït al mínim, a
la pura anècdota, i generalment amb el propòsit de crear “cortines de fum” de
cara a la opinió pública i com a “munició” contra l’oposició. Els ens que
realment dicten i decideixen les mesures que impacten de debò sobre el conjunt
de la societat (i l’impacte es mes dur i significatiu, com mes modesta es
l’economia del subjecte en qüestió) es troben fora de tot control democràtic,
polític i institucional: el BCE, el FMI, les Agències de Qualificació, la banca
privada (la que es creditora), els mercats del deute, les bosses
internacionals, el mercat en definitiva. El següent pas seria renunciar a la
“classe política” (que de totes formes es impotent i inútil), institucions,
eleccions, partits, amb l’argument de fer encara mes estalvi. Qui governaria,
llavors? El marcat, naturalment, ja sense cap intermediari, obstacle ni
entrebanc.
Suposo que es una obvietat dir-ho, però jo,
mentre encara tingui vida, forces, salut i voluntat, m’hi oposaré de totes les
formes possibles a aquesta “dictadura del mercat”, a aquesta pèrdua de
sobirania individual i col.lectiva. Finalitzo aquest escrit amb una crida per a
que tots els seus lectors (o al menys, els lectors que hi estigui d’acord)
facin servir els arguments que hi estan exposats com a eines i instruments per
a defensar la democràcia i l’Estat de Dret del seu mes gran enemic d’aquest
encara incipient segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada