Economia (XIII)

Tercera obvietat: deixar l’activitat econòmica, i molt especialment la prestació de serveis públics, parcial o exclusivament en mans del mercat no es garantia d’absolutament res (entre altres coses, ni de creació de llocs de treball, ni de la qualitat dels mateixos). Be, si que garanteix una cosa: que algú acabarà fent diners (amb molta probabilitat, algú que ja en tenia molts diners abans). El mes gran argument contra la presència de l’Estat com a empresari o agent econòmic es que actuava al marge de la lògica del mercat, restringia el camp d’acció per a les empreses privades, actuava com un fre de l’activitat econòmica, i que era ineficient perquè no admetia la competència. Era millor deixar tot en mans d’empreses privades. Això (que no deixa de ser una argumentació interessada) s’ha demostrat que es fals. La mes gran eficiència de les empreses privades respecte de les públiques es un mite, comprovat en carn pròpia. Es dur, cru i increïble, però es veritat. Els “miracles econòmics” no existeixen. O només existeixen en termes comptables. Els que es pretén “vendre” com a “miracle” en realitat només es una combinació de dues coses extremadament simples i tan velles com la Humanitat: treballar mes i cobrar menys. Sembla tan increïble que ningú ho vol acceptar, però es la pura realitat. Només cal fer un seguiment de la història de qualsevol empresa (no importa el nom, la mida o el sector, sempre que no estigui fortament regulat), i es podrà comprovar que acabarà per ajustar-se a un mateix patró. I quin es aquest patró? Doncs que la tan sagrada (o santificada) “competitivitat” sempre te dos efectes, i sempre els mateixos. El primer, es que la competitivitat no es sostenible a llarg termini. Sempre acaba amb la proclamació d’un vencedor, que queda en posició de monopoli o d’oligopoli (o pacte tàcit de “no-agressió” entre “gegants”). I així, quan tu pots fer el que vulguis, qualsevol pot presumir de “gestor brillant” i de “geni”. En el mon de les empreses, mes que xifres, noms i sigles, i històries de superació personal, el mes  interessant es esbrinar (si es que es possible) l’autèntic motiu pel qual el vencedor ha acabat per assolir el triomf, i si realment era el millor de tots els competidors des de tots els punts de vista, incloent el servei i el producte ofert. No es una informació que habitualment sigui fàcil de rastrejar, però sempre paga la pena, i es habitual trobar-hi sorpreses. El segon efecte es que aconseguir “competitivitat” dins d’una organització sempre es fa a costa de l’element mes feble de la mateixa, que es, ara com fa cent anys, la ma d’obra menys qualificada, la menys experimentada, la mes jove (o la que es dona), o la que es troba en un esglaó mes baix de l’organigrama de la companyia. Que ningú pensi que es fàcil l’ascens, la promoció i el triomf en el si d’una companyia (es clar que sempre hi ha excepcions), independentment dels mèrits, talent, coneixements i esforç, perquè a tota organització d’una certa magnitud, pública o privada, hi ha inèrcies, rutines, resistències al canvi, castes i “vicis organitzatius” arrelats, incloent la tan injuriada “selecció negativa” dels règims totalitaris, perquè per a règim totalitari, una empresa de gran mida es un magnífic exemple.

Quarta obvietat, que ja havia fet constar abans: reduir els impostos i incrementar els mecanismes per a que es puguin evadir (la “evasió il·legal” es un tema apart) acaba per conduir a la disminució dels recursos econòmics de l’Estat. No es cert que menys impostos signifiqui també una mes gran disponibilitat de liquiditat i per tant, una mes gran activitat econòmica, i per tant, una “compensació” per la menor pressió fiscal. La única cosa certa que s’aconsegueix amb una reducció de la fiscalitat es que creixin les fortunes privades a costa de les arques de l’Estat (també creixen les desigualtats socials, però es una cosa tan evident que no cal ni esmentar-ho). Però la experiència ens diu (veure les obvietats anteriors) que això no garanteix un bon funcionament de l’economia. I que quan hi ha problemes, tothom (les grans fortunes, també) miren cap a l’Estat, demanant ajut.

Passo a enumerar algunes de les meves conclusions. La primera, i la mes important: en un mon globalitzat, el marge d’acció per a un Estat individual es molt petit. No es pot fer una política (econòmica) radicalment diferent de la dels països del seu entorn. L’àmbit d’actuació hauria de ser, com a mínim, la Unió Europea. Però en un mon tan globalitzat, ni tan sols això seria suficient, em temo.