Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (XI)

Però el “culebró” de l’Estatut encara no havia acabat. Les deliberacions es van anar allargant i allargant, entre rumors i especulacions, però res definitiu. I així, al Maig de 2008, un membre del sector “conservador”, Garcia-Calvo, va morir (per causes naturals), deixant el seu lloc vacant. Havia estat anomenat pel Congrés, però per a substituir-ho, calia una majoria de tres cinquenes parts del mateix, que tampoc va ser possible d’aconseguir per “bloqueig” del PP (igual que al Senat). El PP no estava disposat de cap de les maneres que la majoria del Congrés, ara d’esquerres (i nacionalista), anomenés un membre contrari a les seves tesis, i es va estimar deixar que el seu lloc romangués vacant. Quedaven, per deliberar, només deu jutges, quatre dels quals amb el seu mandat esgotat, la qual cosa no els inhabilita per a les deliberacions.A tot això, al Març del 2008 es van tornar a celebrar Eleccions Generals al Congrés i Senat, tal com estava determinat pels terminis. El PP havia viscut en un estat de perpètua campanya electoral durant els quatre anys precedents, i confiava en que tots els seus intents de desgastar Zapatero els permetessin de recuperar el poder llavors. Evidentment, d’haver-ho aconseguit, el futur del nou Estatut, i el seu desplegament, haurien quedat molt compromesos. Es podria interpretar la negativa del PP a renovar a membres del tribunal es devia a una estratègia de dilació, a l’espera de majories parlamentàries mes favorables. Però els resultats no van ser com ells esperaven (i de fet, no van ser del gust de gairebé ningú). El socialistes tornarien a repetir victòria, mantenint l’avantatge respecte al PP, i sense arribar a la majoria absoluta. Però, un cop mes, els resultats mes interessants, els mes plurals (fins a cinc partits amb representació parlamentària, cas únic a tota Espanya, de llarg) i mes significatius van tenir lloc a Catalunya. Aquí, el partit socialista va aconseguir una victòria històrica, amb 25 del 47 escons en disputa. El PP, tot i aconseguir un lleuger augment en percentatge de vot (menys d’un punt percentual), es va quedar en 8 escons, i va tenir l’”honor” d’haver assolit el percentatge mes baix de tota Espanya, i en la línia de les darreres dues dècades (amb la única excepció de l’any 2000). Els partits que defensaven l’Estatut aprovat al referèndum del 2006 van aconseguir 36 dels 47 escons. Els que van aprovar l’Estatut del 2005, 39. Fora del PP, cap dels partits que havien fet de l’oposició de l’Estatut l’eix central del seu discurs va tenir un resultat digne de consideració. Al Senat, el resultat va ser encara mes abassegador: 12 de 16 per la coalició PSC-ERC-ICV-EUiA, i els 4 restants per CiU. El mateix resultat que al 2004. El PP, igual que llavors, es va quedar amb un sol senador, el anomenat pel Parlament de Catalunya. Un cop mes, el poble de Catalunya havia parlat. També va dir alguna cosa mes: la participació, tot i que alta, va ser de gairebé cinc punt menor a la de feia quatre anys. Aquest repartiment d’escons, però, no va modificar substancialment la situació pel que es refereix a l’Estatut català, ni al Tribunal Constitucional. El PP va seguir manifestat la seva oberta animadversió envers el text, sense cap canvi, en un discurs orientat mes a la resta d’Espanya que no pas a Catalunya, on no els sembla importar la “rebuda” que pugui tenir. I la situació de “bloqueig” de cara a la renovació del Tribunal va persistir, amb la relativa novetat de que el PP va fer pública i explícita la seva intenció de no permetre el nomenament de nous jutges fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut.