Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (II)

Un cop fet aquest preàmbul un tant pedant i potser excessivament obvi, i deixant les coses clares (si algú no es troba d’acord amb alguna de les idees que he expressat a algun dels tres paràgrafs anteriors, es millor que no segueixi llegint), començo amb el que realment volia dir.
El 30 de Setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb 120 vots contra 15 (88,8% dels vots), la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de 1979. El procediment per la reforma estava molt clarament especificat en el mateix Estatut de 1979, i en ell s’especificaven els tràmits necessaris, i sobretot, les majories que eren requerides. Aquestes majories van ser àmpliament ultrapassades. Potser hauria estat possible, però jo no sabria dir de quina forma (ho proposo com a important desafiament intel·lectual), aconseguir un consens mes gran sobre la reforma. En qualsevol cas, es tractava d’un consens amplíssim, i fruit d’una negociació llarguíssima, dura, tensa i complexa, però on va participar tothom, amb plena llibertat, i amb llum i taquígrafs. No només tots els partits polítics representats al Parlament, sinó altres organitzacions, associacions i representats de l’anomenada “societat civil” i tots els grups socials: sindicats, organitzacions empresarials, agràries, les Universitats, organitzacions de gent gran, col·lectius d’immigrants, entitats de dones, entitats ecologistes, cases regionals i tants d’altres. Una cosa mai vista. Durant molts mesos, va tenir un intensíssim debat, es pot dir que a “tomba oberta”, on es va parlar de principis, d’ideologia, de concepcions de Catalunya, d’Espanya, del mon, del model de societat. Era “Política” en majúscules, de qüestions de la màxima transcendència i profunditat, de grans temes en definitiva. Amb passió, empenta, generositat i sobretot, molta il·lusió. Ni mes ni menys, es tractava de definir i de crear un manca de convivència entre els catalans, i de les relacions entre Catalunya i Espanya com a mínim, per la propera generació. Feia dècades que no es feia res semblant a Catalunya, si es que algun cop s’havia fet. Però hi ha una cosa mes important encara: que aquest Estatut era el fruit de la voluntat del poble de Catalunya, representat pels 135 parlamentaris escollits democràticament al 2003 i que, legal i legítimament, l’estaven representant en aquell moment davant del mon i de la llei, perquè, segons el marc legal per llavors existent, estaven plenament facultats per a fer-ho. Això es un fet inqüestionable.
Un dels punts “estrella” d’aquell text, potser el mes emblemàtic, era la definició de Catalunya com a “nació”, i a un lloc ben prominent, a l’Article 1. Curiosament, sobre aquest punt en concret gairebé no hi va haver discrepàncies entre els partits que finalment van votar a favor. Aquest fet, també inqüestionable, es clau per a entendre la llarga “trajectòria vital” que va patir aquell text des de aquell moment. Però, tot i la seva importància i el seu caràcter de pedra angular, no era la única de les fites històriques que contenia el nou text. Cal destacar, per exemple, que l’Article 3 establia un nou model de relació amb la resta de l’estat, un model de bilateralitat, que alguns fan qualificar de “federal”, i d’altres, de “confederal”, però que en qualsevol cas, era completament innovador i que implicava, d’assumir-se, un avenç substancial en l’autogovern. L’Article 5, deia, entre altres coses, que l’autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català. També hi havia articles que establien l’absoluta equiparació jurídica entre castellà i català que implicava, com no podia ser d’altra forma, l’obligació de conèixer les dues llengües per a tots els habitants de Catalunya. Hi havia un nou i amplíssim catàleg de competències que passaria a tenir en endavant el Govern de la Generalitat, traspassades de l’Estat central. També s’havien inclòs, per l’especial insistència d’ICV-EUiA (davant les serioses reticències dels grups majoritaris), una sèrie de drets i deures que garantien polítiques socials molt ambiciones i complertes (dret a una educació de qualitat, dret a les prestacions sanitàries gratuïtes, a prestacions socials per a alleugerir les càrregues familiars), incloent una distribució de la renda personal i territorial, polítiques no estaven fins ara garantides per llei, ni a Catalunya, ni a la resta d’Espanya. El mateix s’ha de dir dels articles que obligaven a tots els governs a vetllar per la protecció del medi ambient. Per a garantir tot això, s’establia un amplíssim marc competencial, que incloïa la gestió de les infraestructures públiques, incloent ferrocarrils i aeroports. I com a “colofó”, un generós finançament que, sense deixar de banda, ni de bon tros, el principi de solidaritat amb la resta de l’Estat, “blindava” una sèrie d’ingressos i feia impossible que cap canvi de govern a Espanya el pogués modificar sense un acord amb el Govern de la Generalitat. També ha de constar com a fet molt important, i avui dia ja gairebé oblidat, que aquest text, abans de rebre la seva forma definitiva (la votada aquell 30 de Setembre de 2005), va ser sotmès a examen per part d’un òrgan creat per a “copsar” la legalitat i la constitucional de les lleis, el Consell Consultiu, que hi va donar el seu vist-i-plau.