Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VIII)

Però la història d’aquest “patidor” Estatut encara no s’havia acabat, ni de bon tros. Com es sabut, el 31 de Juliol de 2006, el PP va presentar un extens recurs d’inconstitucionalitat (contra 114 articles (d’un total de 224), i 11 disposicions (d’un total de 22), ni mes ni menys) contra l’Estatut. Abans, al mes de Març, el mateix Tribunal havia rebutjat un recurs del mateix partit no contra el text en si, sinó contra la seva tramitació a les Corts Generals. També va rebutjar la paralització de la seva aplicació. Mes tard, el Defensor del Poble, en un acte sense precedents, i per iniciativa pròpia (sense que ningú en concret li demanés) també va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, en aquest cas contra 112 articles i quatre disposicions (un recurs no idèntic, però si sospitosament similar al del PP). També van presentar recursos, d’abast molt menor, els governs autonòmics de les Illes Balears, d’Aragó, la Comunitat Valenciana, Múrcia i La Rioja. En la major part dels casos, el motiu de desacord es basa en la gestió dels recursos hídrics, que el nou Estatut “blinda”, del finançament (en el cas de La Rioja), i de la propietat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Ja portem mes de tres anys des de la presentació d’aquests recursos, i malgrat els rumors, les filtracions i els “globus sonda”, no s’ha pronunciat cap sentència sobre cap dels recursos. S’han dit moltes coses, en un sentit i en un altre, sobre aquest organisme, el Tribunal Constitucional, però de ben segur que la majoria dels ciutadans desconeixen gairebé tot del mateix, fora del fet de que li correspon (entre altres coses) determinar si qualsevol llei, decret o sentència d’un altre tribunal es compatible o no amb la Constitució Espanyola (o que existeix una interpretació que pot arribar a fer-la compatible, o be, si una determinada forma de la seva aplicació la faria inconstitucional), i que les seves decisions son d’obligat compliment i no poden ser recorreguts davant de cap altra instància, excepció feta, quan es tracta de drets individuals (no seria el cas de l’Estatut català), davant del Tribunal Europeus de Drets Humans. Conèixer-ho una mica, i conèixer concretament el seu estat actual, podria ajudar a explicar algunes coses.

Composen el tribunal 12 membres, tots ells juristes “de reconeguda competència” amb un mínim de quinze anys d’exercici professional. No poden ser càrrecs electes, ni tenir funcions executives de cap partit o cap sindicat (no s’exclou la militància “de base”), ni, un cop anomenats, exercir cap altra professió com no fos la docència o la investigació jurídica, o la creació literària, artística o científica. Un cop anomenat membre del Tribunal Constitucional, ningú no podrà deixar de ser-ho per cap motiu, tret de que finalitzi el seu mandat, dimiteixi, o mori. Tot això s’estableix per a garantir la seva màxima “neutralitat” i “imparcialitat”, cosa que, malgrat tot, no s’aconsegueix.
Els membres son anomenats per nou anys, però cada tres, quatre d’ells, han de ser renovats. Com s’anomenen? Quatre dels dotze son anomenats per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés dels Diputats. Altres quatre, per la mateixa majoria del Senat, però entre els candidats proposats per les Comunitats Autònomes. Dos membres mes, son anomenats, “a dit”, pel mateix Govern. I els dos que resten, per una majoris de tres cinquenes parts pels Consell General del Poder Judicial, es a dir, la “cúpula” dels jutges. No tots els seus membres tenen el mateix “rang”. Hi ha un President (o Presidenta), que es escollit entre els dotze membres en votació secreta. Aquest càrrec, a mes del seu prestigi institucional i dins de la carrera judicial, te una importància molt gran en les votacions, ja que està previst que, en cas d’empat, cosa possible degut a que el nombre de membres es parell, el President el pugui desfer amb el seu Vot de Qualitat.