Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VI)

Aquests factors expliquen molt fàcilment la radical “rebaixa” i “retallada” que va patir l’Estatut a la Comissió Constitucional del Congrés. De la resta dels partits, es pot dir que només Izquierda Unida va donar suport incondicional (amb algun matis) al text original. Els altres partits nacionalistes van ser mes tebis, tot i que sense oposar-s’hi en general. Però va quedar ben clar de bon començament que calia arribar a alguna mena d’enteniment amb el partit socialista, l’únic que tenia els vots necessaris per a que s’aprovés alguna cosa “acceptable”, alguna cosa que signifiqués un avenç substancial respecte a la situació anterior. Aquestes eren les regles del joc, i es van seguir. Com es sabut, la política es “l’art d’allò que es possible”.
De tots es sabut, ja que així consta a les hemeroteques, que l’acord (o la “rebaixa”, segons es vulgui dir) definitiu va ser signat, al Gener de 2006, pels grups socialista i de CiU, i personificat, i “fotografiat”, en les persones de Zapatero i Artur Mas. L’acord deixava l’Estatut sense alguna de les seves “arestes” mes prominents, com ara el terme “nació” del seu primer article, per a deixar-ho només al preàmbul (la qual cosa tenia conseqüències jurídiques i polítiques molt importants), però “salvava” la majoria de les novetats i avenços introduïts, incloent l’esment als drets històrics, els articles de drets i deures, les noves competències, polítiques socials i mediambientals, la majoria del nou finançament, les infraestructures (amb la notable “rebaixa” de la cessió de la gestió dels aeroports, que desapareixia), la equiparació del català al castellà, i la majoria del caràcter bilateral de la relació Generalitat – Govern Central. Per la qual cosa va ser considerat com a “acceptable” per la majoria de les forces catalanes (el president del PP català, Josep Piqué, va arribar a manifestar que quedava a prop de les seves posicions, però de seguida va acabar sent desautoritzat per la cúpula del seu partit, que va imposar el seu rebuig frontal; Piqué va acabar dimitint l’any següent), tot i sense despertar especial entusiasme a cap (a ICV tampoc, evidentment). Després d’alguna altra modificació menor, i en mig d’un consens bastant general de que, si be aquell no era l’Estatut que els catalans (a través dels seus representats polítics) haurien volgut, era el millor que Catalunya havia tingut mai, va ser aprovat per tots els partits representats a Les Corts espanyoles, menys el PP, ERC i Eusko Alkartasuna, que van votar en contra, i Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai, que es van abstenir. Els principals motius de desacord d’ERC (certament no menors) eren la desaparició del terme “nació” de l’Article 1, de la “rebaixa” del finançament, i de la no cessió de la gestió dels aeroports (la qual es va pactar que es produiria, però fora del text estatutari).
S’ha de dir, però, que aquesta última negociació Mas – Zapatero, del Gener del 2006, tot i formar part de les “regles de joc” i procediments habituals i legals en una democràcia, amb nombrosos antecedents a Espanya, Catalunya, Europa i la resta del mon, no va tenir el caràcter “transparent” i “obert” que si van tenir les transaccions prèvies. En primer lloc, perquè només van participar dues forces, majoritàries, certament, però que sumades, només representaven entre un 60 i un 62% dels vots emesos a Catalunya a les eleccions de 2003 i 2004. Resulta també, si mes no, estrany, que a aquestes negociacions no estigués present el mateix President de la Generalitat, i cap de llista del partit mes votat, Maragall. El seu important grau de discrepància i fins i tot enfrontament (també ideològic) amb Zapatero podria aportar alguna explicació, però mai va sortir a la llum pública de forma oficial. També es deixar anar un rumor, tampoc aclarit, de que hi havia una certa “agenda oculta” a aquell pacte: Zapatero cedia una mica mes del que estava disposat, a canvi de forçar la dimissió de Maragall (cosa que si es va produir), i posar tot el que hi havia de la seva banda per a que Mas passés a ocupar la presidència de la Generalitat després de les properes eleccions. La “foto” del pacte entre Mas i Zapatero, que proporcionava una certa imatge d’”home d’estat” i “representant de Catalunya” a Mas, menystenint i negant representativitat, personalitat i veu pròpia als socialistes catalans, una “vella pràctica” del PSOE en les seves relacions amb CiU (des de temps de Felipe Gonzàlez), podria haver estat un punt de partida d’aquesta “agenda oculta”. Sense arribar a confirmar-ho mai obertament, però sí mitjançant nombroses insinuacions, Mas va anar ratificant aquesta impressió. Zapatero no va deixar anar ni una sola paraula al respecte. Però si de debò els terminis de l’acord haguessin estat aquests, tots dos es mereixen una forta censura. Els resultats electorals del Novembre de 2006, però, van frustrar aquests suposats plans. Tot això, insisteixo, son especulacions i hipòtesis. Però van deixar un cert “regust” desagradable, perquè s’havia tornat, un cop mes, a la imatge dels “polítics mercaders”, que venien els seu “ànima”, i els seus vots, a canvi de contrapartides mes o menys egoistes. L’encant, i l’”encanteri” que deixava anar el nou Estatut a Catalunya fins llavors, es va trencar de forma irreparable.