Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (III)

El que es qüestionable, i opinable, es la valoració i la interpretació que es va fer, i es segueix fent, d’aquella històrica votació, i d’aquella àmplia majoria. Es va dir que alguns diputats van votar a contracor, obligats per la disciplina de grup, o confiant en que tràmits posteriors modificarien el text aprovat. Algunes fonts (o mitjans) arriben a l’extrem d’afirmar de que aquest vot “equívoc” en realitat es podia considerar majoritari a un dels grups parlamentaris mes nombrosos. Si això fos així, agrairia que es presentin proves o testimonis d’allò que s’afirma, mes enllà d’opinions, conviccions personals, o de línies editorials. Com a opinions, son vàlides. Com a arguments per a restar legitimitat i grau de consens a la votació de l’Estatut del 30 de Setembre, tenen un pes nul.

També cauen dins del terreny de les opinions, valoracions i interpretacions la difosa “galàxia” d’estudis, anàlisis, enquestes i estadístiques que intenten demostrar que el ciutadans de Catalunya, en realitat, no volien un nou Estatut, o que no volien aquell que es va aprovar el 30 de Setembre de 2005, i que aquesta aspiració ocupava un lloc molt secundari respecte a altres prioritats. Un cop mes, insistiré en que un país no ho governen les enquestes, tesis, anàlisis ni valoracions, sinó les majories parlamentàries. La única expressió del “desig” i la “voluntat” populars, en el cas de Catalunya, i en àmbits que afecten al autogovern de Catalunya, es el Parlament de Catalunya, escollit lliure i democràticament per tots els seus ciutadans. I certament, si un es pren la molèstia de llegir els programes electorals amb els quals es van presentar a les eleccions del 2003, veurà que, amb una sola excepció, tots els partits propugnaven la reforma de l’Estatut d’Autonomia, fent èmfasi, lògicament, en aspectes diferents. Aquells aspectes son els que van defensar durant les negociacions, complit el mandat rebut dels seus electors respectius. Així es com es fan les lleis que requereixen d’un ampli consens, i no soc capaç de trobar cap defecte formal en aquesta forma de fer les coses. I respecte a la objecció de que aquell era un Estatut “excessiu”, que anava mes enllà dels límits establerts al autogovern de Catalunya, que era una “autèntica reforma constitucional”, que no era realment fruit d’un ampli consens a Catalunya, em remeto a les dades i al mon dels fets reals: al Novembre de 2006 van tornar a haver eleccions al Parlament de Catalunya, i el resultat de les mateixes va donar pràcticament el mateix nombre de diputats a favor de l’Estatut aprovat l’any anterior. Per a dir-ho clarament en xifres, si la votació hagués tingut després d’aquelles noves eleccions, el resultat a favor de l’Estatut hauria estat de 118 sobre 135. Si els electors de 2006 s’haguessin sentit ensarronats o que s’hagués “segrestat la seva voluntat” pels representats que havien votat al 2003 pel que respecta a l’Estatut, segurament haurien modificat el sentit del seu vot. De fet, hi van haver partits, algun de nova aparició, que van basar la seva campanya electoral en precisament aquesta qüestió. El seus resultats electorals no van ser rellevants, com ja s’ha dit poc mes amunt. El poble de Catalunya havia expressat, un cop mes, la seva lliure voluntat, i ho va fer pels canals designats. La democràcia, entre altres coses, consisteix en això.
També s’ha dit, confonent desig o opinió amb la realitat, que el text aprovat aquell 30 de Setembre en realitat era un “Estatut de màxims”, un punt de partida que podria ser “rebaixat” en les dures negociacions que havien de venir. Degut a això, el van votar molts que en realitat no hi creien, però que consideraven que seria una estratègia negociadora equivocada tenir un punt de partida ja “rebaixat”. No deixa de ser una opinió sense proves directes. No obstant, no cal oblidar un altre fet material: la prometença que va fer l’actual Cap de Govern (quan encara no ho era), en plena campanya electoral catalana, al Novembre de 2003, de que aprovaria sense modificacions el text que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Mai ningú havia fet una prometença semblant, però el fet cert es que alguna cosa en comú va tenir amb el fet de que l’habitual majoria que acostumava a tenir el seu partit a Catalunya a les eleccions generals es va convertir, pocs mesos després, a les eleccions de Març de 2004, en abassegadora. I els partits que posteriorment votarien a favor de l’Estatut al Parlament de Catalunya van aconseguir, a aquelles eleccions, 41 dels 47 escons que s’escollien a Catalunya pel Congrés dels Diputats.