Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (V)

Amb tot això, possiblement, ja es comptava. Durant la major part d’aquella legislatura, i donades les circumstàncies en les quals va tenir lloc la victòria socialista al Març de 2004, el PP va invertir la majoria dels seus esforços en atacar frontalment el govern, fent servir qualsevol iniciativa legislativa o esdeveniment polític, insistint en la seva manca de legitimitat per a governar o prendre qualsevol tipus de mesura en cap matèria. Amb el que possiblement no es comptava va ser amb el “element” que feia dècades que no “treia el cap” en la vida política espanyola: la cúpula militar. Efectivament, el 6 de Gener de 2006, el comandat en Cap de les Forces de Terra, el Tinent General José Mena Aguado, i durant la celebració de la Pasqua Militar, a Sevilla, davant de tota la cúpula militar, el Rei i del Ministre de Defensa José Bono, va pronunciar un discurs en el que insinuava, fent una interpretació totalment esbiaixada i evidentment inconstitucional de l’Article 8 de la Constitució, que les Forces Armades podrien actuar si s’aprovava l’Estatut en la seva forma actual. Va ser cessat i arrestat de forma fulminant, però de seguida es van esbrinar altres coses sobre el tinent general, com ara que, ja al mes d’Octubre de 2005, a una reunió secreta (?) amb altres membres de la cúpula militar, va expressar el seu rebuig total al Estatut aprovat el 30 de Setembre, ni tan sols amb esmenes, i que tant ell mateix, com part de la cúpula militar, estaven disposats a pressionar a Rei a que actués. Dos anys mes tard, el mateix tinent general va publicar un llibre en el que es ratificava obertament a les seves opinions, i es mostrava favorable a la intervenció activa de les Forces Armades en la vida política espanyola, com a “salvaguarda” de l’ordre constitucional que, segons ell, estava en perill en mans dels “polítics” i de la justícia. El PP, de forma tèbia, però, ja aprofitar l’avinentesa, i sense justificar-ho plenament, va justificar el seu discurs.
La pressió, per una banda i per una altra, va sortir efecte, com ja havia passat en altres ocasions. El partit socialista la va acusar, especialment les reiterades acusacions de fer costat als “independentistes”, i les filípiques sobre el “trencament d’Espanya”. El partit del govern no s’havia fat cap il·lusió respecte a la posició del PP, sense dubte, i no tenien esperances sobre la possibilitat d’incorporar-los al consens (la proposta de PP al començament de la negociació va ser, senzillament, eliminar (no pas “modificar”: senzillament, “esborrar”) dues terceres part de l’articulat del text), però no li va fer cap gràcia que es posés en dubte la seva “espanyolitat” i “patriotisme”, terrenys sobre els que el PP va plantejar la seva tasca d’oposició a l’Estatut. I que va contribuir força a desgastar la gran popularitat de la qual fins llavors havia gaudit el govern de Zapatero. Possiblement, el “pronunciament” (en principi, només verbal) militar, també va fer entrar la por al cos a mes d’un. I en comptes de fer pinya, fer un esforç pedagògic, respectar la paraula donada, i solidaritzar-se amb els seus companys catalans i especialment amb Maragall, van decidir que aquest, i l’Estatut que havia fet aprovar, eren “peons a sacrificar”, i que havien coses mes importants a preservar, com ara el Govern d’Espanya. El termini “Espanya plural” va desaparèixer definitivament del vocabulari polític.