Nou Estatut: malgrat tot, l'estimem (VII)

Malgrat les “retallades” i les “rebaixes” de tota mena que es va introduir respecte al text original, el PP (recolzat àmpliament pels mitjans afins) va seguir manifestant no solament la seva oposició total al nou text, al qual sempre es va referir de forma global, sense entrar en qüestions de detall, i sense entrar a valorar les modificacions introduïdes durant el seu tràmit al Congrés. A mes del gran rebombori mediàtic (va ser el tema “estrella” d’aquell any), va posar en marxa un seguit de noves iniciatives, algunes de les quals, sorprenents. La mes notable va consistir en una recollida de signatures (que va durar quatre mesos), a tota Espanya (però que a Catalunya es va fer amb extrema discreció), per a promoure un referèndum en el qual es preguntés a la ciutadania si considerava que Espanya era una única nació. No s’esmentava ni l’Estatut català, ni a Catalunya. Com es sabut, existeixen nombroses fórmules legals i procediment perfectament explicitats per a que una recollida de signatures es consideri vàlida i pugui ser presa en consideració per Les Corts espanyoles. En el cas present, de bon començament va quedar ben clar que l’objectiu de la dita recollida de signatures només tenia un objectiu propagandístic i mediàtic, ja que ningú es va prendre la molèstia es seguir cap dels procediments establerts (es podia “signar” tants cops com es volgués a determinades webs, per exemple; tampoc no hi van haver feudataris). El PP va assegurar que havia aconseguit mes de quatre milions de signatures (però nomes unes 40.000 a Catalunya, xifra sobre la qual no es van fer masses comentaris), però, com era previsible, no van ser acceptades com a vàlides per la seva tramitació. Per a ajudar a crear confusió, simultàniament al lliurament d’aquestes signatures, el PP, a través dels seus diputats al Congrés dels Diputats, va presentar una proposta de llei per a que es celebrés un referèndum a tota Espanya sobre l’Estatut català, que va ser rebutjada per tota la resta de grups.

Però encara quedava un tràmit mes per l’aprovació de l’Estatut, i no era menor, i de no poca càrrega simbòlica. Sempre seguint el procediment establert a l’Estatut de 1979, calia celebrar un referèndum a les quatre províncies, per a que el poble català ratifiqués aquest Estatut “retallat” a les Corts de Madrid. A la campanya prèvia, tres dels partits amb representació al Parlament (PSC, CiU i ICV-EUiA) van demanar el vot a favor, i dos (ERC i PP) en contra, tot i que per motius, lògicament, totalment oposats. Però el mes sorprenent de la campanya (força ensopida i sense gens de “nervi”, amb clars símptomes d’”esgotament” després del llarg i aparentment inacabable tràmit i sobretot per les “retallades”) no va ser el debat polític que hi va haver, sinó una decisió sorprenent i sense precedents en la història espanyola contemporània de la Junta Electoral Central (cal recordar que aquest referèndum, com tots els que tenen caràcter legal a Espanya, va ser convocat per Govern central), que va prohibir a la Generalitat fer campanya a favor de la participació. Es un fet que avui ha quedat en l’oblit, “sepultat” per altres esdeveniments, però que cal tenir sempre en compte. Aquesta decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem, al qual va recórrer el Govern de la Generalitat.

La votació va tenir lloc el 18 de Juny de 2006, i la dada mes notable, per negativa, va ser la de la participació (amb la qual cosa podria tenir alguna cosa a veure la esmentada decisió de la Junta Electoral Central), que va quedar per sota del 49%. El “si” va guanyar amb un 73,2% dels vots, i el “no” va aconseguir un 20,5%. Des del punt de vista legal, l’Estatut va quedar ratificat. Naturalment, sobre aquests resultats es van vessar autèntics rius de tinta, sobretot fent èmfasi en la participació, no tant en la proporció dels vots emesos. El que es un fet indiscutible es que, qui volia realment votar “no”, ho va poder fer lliurement (encara que sense poder especificar el motiu; en el meu cas, jo vaig votar “si”, però m’hauria estimat poder votar alguna cosa com “si, però m’agradava mes el del 2005”; aquest es un tret característic de tot referèndum, i es per això que la majoria de les democràcies europees no ho consideren un procediment al 100% democràtic), i no es pot assimilar aquest vot a l’abstenció, encara mes tenint en compte que cap partit ni organització va promoure aquesta opció, ni el boicot. Tampoc s’havien establert unes xifres mínimes de participació per a que el referèndum fos vàlid o vinculant (segons la Constitució espanyola de 1978, cap referèndum ho es). Senzillament, l’Estatut de 2006 havia quedat ratificat en referèndum. Totes les passes previstes havien estat donades, i el 9 d’Agost d’aquell any va entrar en vigor.