Economia (XIII)

Tercera obvietat: deixar l’activitat econòmica, i molt especialment la prestació de serveis públics, parcial o exclusivament en mans del mercat no es garantia d’absolutament res (entre altres coses, ni de creació de llocs de treball, ni de la qualitat dels mateixos). Be, si que garanteix una cosa: que algú acabarà fent diners (amb molta probabilitat, algú que ja en tenia molts diners abans). El mes gran argument contra la presència de l’Estat com a empresari o agent econòmic es que actuava al marge de la lògica del mercat, restringia el camp d’acció per a les empreses privades, actuava com un fre de l’activitat econòmica, i que era ineficient perquè no admetia la competència. Era millor deixar tot en mans d’empreses privades. Això (que no deixa de ser una argumentació interessada) s’ha demostrat que es fals. La mes gran eficiència de les empreses privades respecte de les públiques es un mite, comprovat en carn pròpia. Es dur, cru i increïble, però es veritat. Els “miracles econòmics” no existeixen. O només existeixen en termes comptables. Els que es pretén “vendre” com a “miracle” en realitat només es una combinació de dues coses extremadament simples i tan velles com la Humanitat: treballar mes i cobrar menys. Sembla tan increïble que ningú ho vol acceptar, però es la pura realitat. Només cal fer un seguiment de la història de qualsevol empresa (no importa el nom, la mida o el sector, sempre que no estigui fortament regulat), i es podrà comprovar que acabarà per ajustar-se a un mateix patró. I quin es aquest patró? Doncs que la tan sagrada (o santificada) “competitivitat” sempre te dos efectes, i sempre els mateixos. El primer, es que la competitivitat no es sostenible a llarg termini. Sempre acaba amb la proclamació d’un vencedor, que queda en posició de monopoli o d’oligopoli (o pacte tàcit de “no-agressió” entre “gegants”). I així, quan tu pots fer el que vulguis, qualsevol pot presumir de “gestor brillant” i de “geni”. En el mon de les empreses, mes que xifres, noms i sigles, i històries de superació personal, el mes  interessant es esbrinar (si es que es possible) l’autèntic motiu pel qual el vencedor ha acabat per assolir el triomf, i si realment era el millor de tots els competidors des de tots els punts de vista, incloent el servei i el producte ofert. No es una informació que habitualment sigui fàcil de rastrejar, però sempre paga la pena, i es habitual trobar-hi sorpreses. El segon efecte es que aconseguir “competitivitat” dins d’una organització sempre es fa a costa de l’element mes feble de la mateixa, que es, ara com fa cent anys, la ma d’obra menys qualificada, la menys experimentada, la mes jove (o la que es dona), o la que es troba en un esglaó mes baix de l’organigrama de la companyia. Que ningú pensi que es fàcil l’ascens, la promoció i el triomf en el si d’una companyia (es clar que sempre hi ha excepcions), independentment dels mèrits, talent, coneixements i esforç, perquè a tota organització d’una certa magnitud, pública o privada, hi ha inèrcies, rutines, resistències al canvi, castes i “vicis organitzatius” arrelats, incloent la tan injuriada “selecció negativa” dels règims totalitaris, perquè per a règim totalitari, una empresa de gran mida es un magnífic exemple.

Quarta obvietat, que ja havia fet constar abans: reduir els impostos i incrementar els mecanismes per a que es puguin evadir (la “evasió il·legal” es un tema apart) acaba per conduir a la disminució dels recursos econòmics de l’Estat. No es cert que menys impostos signifiqui també una mes gran disponibilitat de liquiditat i per tant, una mes gran activitat econòmica, i per tant, una “compensació” per la menor pressió fiscal. La única cosa certa que s’aconsegueix amb una reducció de la fiscalitat es que creixin les fortunes privades a costa de les arques de l’Estat (també creixen les desigualtats socials, però es una cosa tan evident que no cal ni esmentar-ho). Però la experiència ens diu (veure les obvietats anteriors) que això no garanteix un bon funcionament de l’economia. I que quan hi ha problemes, tothom (les grans fortunes, també) miren cap a l’Estat, demanant ajut.

Passo a enumerar algunes de les meves conclusions. La primera, i la mes important: en un mon globalitzat, el marge d’acció per a un Estat individual es molt petit. No es pot fer una política (econòmica) radicalment diferent de la dels països del seu entorn. L’àmbit d’actuació hauria de ser, com a mínim, la Unió Europea. Però en un mon tan globalitzat, ni tan sols això seria suficient, em temo.

Economia (XII)

El FMI, parlant clar, es un dels principals instruments del liberalisme econòmic a escala planetària. El país que hi demani un crèdit haurà de fer-se a la idea de que, entre les (moltíssimes) condicions que se li imposaran hi haurà una liberalització (privatització) radical de la seva economia, incloent tots els serveis, els quals inclouen, sense limitacions, els serveis socials. La experiència ens diu que entre les condicions a complir es trobarà l’increment d’impostos, especialment els indirectes o regressius (IVA, per a ser mes precisos), i també la privatització dels recursos naturals, una cosa molt habitual pels països en vies de desenvolupament. No es gens d’estranyar, ja que al directori del FMI es sumen dues forces per a apuntar en la mateixa direcció: l’ortodòxia financera i els interessos dels països mes poderosos, que son també els principals abanderats de l’economia liberal, i de la liberalització de tot allò que fos possible. Donat que els països que recorren al FMI es troben en situació límit, sense accés als “mercats financers”, i sense cap altre recurs, les seves exigències, per molt extremes i inacceptables que puguin semblar, sempre acaben per ser acceptades. En altres paraules, son una forma perfecta de xantatge. Per això, si l’Estat Espanyol acaba per demanar ajut al FMI (tal com insinua el BCE), poden posar-nos a tremolar, perquè el remei pot ser pitjor que la malaltia.

Que fer, doncs? Com sortir de la crisi sense deixar la justícia i la cohesió social pel camí? Es possible conservar el model social europeu i aplicar alhora un liberalisme econòmic sense contemplacions? Ens hem de resignar a una societat dual, on una petita minoria acapara tota la riquesa i el benestar, mentre que una majoria estarà condemnada de per vida a una lluita per la subsistència? Hem de tornar a un model econòmic previ a la Segona Guerra Mundial? Ens hem de fer a la idea de que, aquí en endavant, l’Estat “passarà” dels ciutadans, i que aquests s’hauran de “buscar la vida” com millor puguin? La única sortida per a escapar de la precarietat permanent i de per vida serà convertir-se en empresari d’èxit, o emigrar?

La meva resposta només pot consistir en una sèrie d’obvietats. Però son obvietats que sembla que si li han oblidat a tothom, o potser son obvietats massa incòmodes i fins i tot a “contracorrent” que a molta gent no li interessa escoltar, i menys escampar.

La primera obvietat es que es troba fora de qüestió que el liberalisme es un sistema econòmic ideal per a generar riquesa. S’ha de dir aquesta veritat, però fins el fons: no crea riquesa per a tothom, només per a alguns. L’atractiu d’aquesta doctrina es que entre aquests “alguns” podria estar, en teoria, qualsevol persona. La veritat matemàtica, mil vegades demostrada, es que el mes probable per a qualsevol persona es el no aconseguir estar entre aquests “alguns”. I anant una mica mes lluny, en un liberalisme ortodox, donat que l’èxit i la riquesa crida a mes èxit i mes riquesa, de la mateixa forma el fracàs crida al fracàs, i la misèria a la misèria. Lliurant a l’individu als seus propis i únics recursos es condemnar-lo al fracàs sempre, amb unes poques excepcions. El mercat no es ni just ni equitatiu, i no recompensa (amb excepcions) al talent, al mèrit o a l’esforç. Només es un còmplice incondicional (amb excepcions) dels que ja hi tenen una posició dominant. En cap mercat (i vull insistir en aquesta afirmació) es produeix una competència totalment lliure, lleial, en igualtat de condicions, i sobretot, havent pres la sortida des del mateix lloc.
Segona obvietat: un mercat lliure i desregulat no es regula a si mateix, i no es sostenible, i no garanteix una assignació eficient dels recursos, al menys no pas de forma contínua i sostenible. Un mercat “salvatge” o be acaba per convertir-se en un monopoli, o per col·lapsar-se. El temps per a que una d’aquestes dues situacions arribin depèn de la velocitat a la que es mogui el capital, i en un context com l’actual, sense fronteres ni barreres econòmiques, amb lleis mínimes o inexistents, amb transaccions instantànies i perspectives de guanys gairebé infinites, tot pot passar (i l’experiència ens diu que efectivament, passa) molt de pressa. Al final, sempre es reprodueix la mateixa situació: el capital queda acumulat en molt poques mans, mentre que la resta queda totalment “devastada”. I en aquesta situació, el mercat ja no pot seguir funcionant. El liberalisme no preveu mecanismes per a “revertir” la situació. El liberalisme deixa al seu pas piles de “cadàvers” econòmics. I si això no es materialisme dialèctic, que algú m’expliqui per què no.

Economia (XI)

Per això, el BCE ha deixat anar que ell podria anar al “rescat” dels països amb dificultats, si, però només si els països amb deute acompleixen una sèrie de condicions. I aquí, el BCE pot parlar amb mes claredat i precisió que els “mercats financers”. Pot dir al pa, pa, i al vi, vi. Els governs ja s’imaginaven que per a que els “mercats” rebaixessin la taxa d’interès per a comprar deute, calia fer “reformes”, es a dir (parlant clar un cop mes), retallades. Per exemple, als mercats els agradava molt la “idea” d’una retallada dels drets laborals. Es una forma molt senzilla, bàsica i elemental de “visualitzar” com de be funciona el “poder fàctic” que es el capital, i que es mes poderós que qualsevol govern i qualsevol legislació. Però el que els “mercats” no podien dir amb claredat (per no tenir un “portaveu” explícit i únic) era quina reforma laboral volien, exactament. S’intuïa, i de fet es sabia quina reforma volien (la mes extrema que un pugui imaginar, i fins i tot mes enllà), però mai es va arribar a posar negre sobre blanc tal petició, i a mes era una cosa que cap govern (al menys, fins ara), no estava disposat a assumir. Be, doncs ara, el BCE, sí que te canals de comunicacions definits, i missatges molt clars al respecte, i ja ha deixat molt clar què es el que vol que facin el Estats. No se li pot retreure ambigüitat, confusió o incoherència. Si els Estats volen que el BCE compri el seu deute públic, ha d’emprendre una sèrie de reformes (s’ha de llegir sempre “retallades”) perfectament explicitades, i no hi ha res mes de que parlar, ni negociar. El Estats no tenen prou poder com per a fer tòrcer el braç al BCE, al igual que els Estats tampoc no tenen prou poder per a fer tòrcer el braç als mercats.

Queda per explicar el paper de la última sigla que ha entrat “en joc” en el context de la crisi. Es tracta del Fons Monetari Internacional, o FMI. Tot i que seu nom no ho expliciti, es, en realitat, un banc, però un banc expressa i exclusivament creat per a que el facin servir governs de països sobirans. El FMI va ser fundat al 1945 i el seu objectiu era, i es, facilitar crèdits a aquells països amb problemes de liquiditat, sobretot als països en vies de desenvolupament. Inicialment, van realitzar una tasca important facilitat el rellançament econòmic dels països d’Europa Occidental immediatament després de la Segona Guerra Mundial. Es pot dir que la comunitat internacional va aprendre dels seus errors, i va crear un instrument molt útil i eficaç per la dinamització econòmica, l’absència del qual va provocar els greus problemes econòmics i financers que es van succeir després de la Primera Guerra Mundial, que van culminar en la “Crisi del 29” i que finalment van conduir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El FMI no es el responsable ni emissor de cap moneda. Al no ser una empresa privada, sinó un organisme internacional, no te com a objectiu últim l’obtenció de beneficis comptables. Però tampoc es una ONG, ni molt menys. No es pot permetre tenir pèrdues, ni que els préstecs que concedeix es quedin sense pagar íntegrament (per la seva pròpia viabilitat com a institució, i per a no crear precedents). Per tant, fila molt prim a l’hora de decidir quant de diners, i en quines condicions, presta als diferents estats. Un estat en plena guerra civil, o en procés de dissolució, per posar exemples extrems, no te la menor possibilitat d’obtenir un crèdit. Estats com a Somalia, Sudan o Síria, no serien ben rebuts davant de la “finestreta” de préstecs. Fins a la dècada de 1990, cap país del desaparegut bloc soviètic tampoc hauria estat atès. El FMI te com a òrgan de govern (on es decideixen les qüestions respecte dels préstecs) un directori de 24 persones. Algunes d’aquestes persones estan designades per determinats països (els econòmicament mes poderosos), i d’altres, per grups de països (els econòmicament mes febles). No obstant, el vot de cada persona d’aquestes 24 te un pes diferent. En la pràctica, i com es de preveure, son les principals potències econòmiques (incloent també la Xina, Rússia i Aràbia Saudí) les que controlen l’organisme, del qual també son els principals proveïdors de fons.

Economia (X)

Cal fer constar que en el rescat (per part de l’Estat espanyol) de la banca no hi havia cap compromís, ni obligació legal, ni moral, ni polític de fer-ho. La decisió la van dictar les xifres econòmiques. Com ja he explicat abans, la banca es imprescindible per l’economia. Sense banca (privada), senzillament, no hi ha economia, al menys no pas una economia capitalista liberal. L’Estat espanyol va decidir en el seu moment que era preferible que el mateix Estat s’endeutés a “ignorar” els problemes de la banca, i que aquesta, com qualsevol empresa privada, fes fallida. L’Estat s’hauria estalviat determinats maldecaps, però hauria tingut d’altres. Puc esmentar alguns, com ara mes atur, sortida de capital estranger, retirada d’inversions, deslocalització d’empreses, recessió econòmica general, però això pertany al camp de la teoria i l’especulació perquè no existeix cap mètode, fórmula o llei que digui que es va prendre la decisió correcta. A Islàndia, per exemple, es va fer el contrari, i la gran illa segueix sense enfonsar-se a l’Atlàntic Nord.

Amb el deute públic de Catalunya passa una cosa similar, però amb la diferència important de que Catalunya no es un Estat membre de la Unió Europea, i la seva capacitat fiscal es molt restringida. Per a entendre’ns: Catalunya te capacitat per a fer despesa i endeutar-se, però no pas capacitat plena per a recaptar diners via impostos per a fer front a les seves obligacions de pagament. Hi ha una cosa que sí que pot fer: emetre deute públic, es a dir, posar-se en mans dels ja mil cops esmentats “mercats financers”. Com que aquests “mercats financers” saben de les capacitats de pagament que te Catalunya, i que son menors que l’Estat espanyol, actuen en conseqüència, i per això els interessos dels seus préstecs son mes alts, i el marge de maniobra del Govern de la Generalitat es menor. Però com que Catalunya no es un Estat sobirà, sinó que forma part d’Espanya, te la potestat (i en realitat, no li queda altra sortida) de demanar préstecs, ajuts, o “rescat” , o “intervenció”, o com se li vulgui dir, al Govern Espanyol. I un cop mes, es repeteix el mateix esquema: qui te la paella pel mànec i els diners, l’Estat espanyol (malgrat tenir les seves pròpies dificultats), es troba en una posició de força per a exigir, a canvi d’ajut en forma de diners, contraprestacions concretes, que en aquests moments encara no s’han precisat, però que de ben segur seran de caire polític, econòmic, administratiu i estratègic. Parlant clar, i gràficament, quan els mitjans parlen d’”intervencions” de les comunitats autònomes per part del Govern central, està dient que les dites comunitats passaran a ser menys autònomes.

Tornant a l’actual crisi del deute dels Estats, i davant de la impossibilitat d’aconseguir diners de la banca privada (a un interès raonable), varis països d’un cert pes econòmic de la Zona Euro (Espanya i Itàlia), han proposat que es faci una cosa no prevista en cap tractat de la Unió Europea, tot i que no contradiria cap llei ni procediment: que sigui el mateix BCE el que presti diners als Estats. No directament (es impossible, perquè no hi ha cap banc estatal, no hi ha banca pública), sinó comprant deute públic. A un interès menor que el que està disposada a fer la banca privada, els “mercats financers”. Tècnicament, no hi ha res que impedeixi de fer-ho. Formalment, el BCE no depèn de cap altre poder ni institució, es independent, i només depèn de la seva voluntat el fer-ho o no. Però els criteris que te el BCE per a decidir-se no son estrictament econòmics, tècnics, freds, comptables, sinó també polítics i estratègics. El BCE no es una simple “finestreta”: malgrat la seva teòrica independència, en realitat no es totalment independent. No es ni una ONG, ni una empresa privada, ni es comporta exactament com un Banc Central Estatal. Al seu consell directiu s’asseuen càrrecs polítics anomenats pels governs dels països de la Zona Euro, i els que son econòmicament mes poderosos son els que tenen mes influència sobre les seves decisions. Això fa que el BCE sigui una institució ben “peculiar”, que ni es “insensible” ni “mercantilista” com un banc privat, però tampoc tan “després” com una ONG o una entitat social, ni el seu mecanisme de presa de decisions es tan “transparent” ni “democràtic” com el d’una institució democràtic. A la fi i a les postres, es tracta de diners, i amb això “no es juga”, i aquí es on queda en evidència on es troba l’autèntic poder i capacitat de decisió del segle XXI. El raonament del BCE (que es mes o menys l’argument dels països econòmicament mes poderosos, començant per Alemanya i seguint amb França), en essència, es que, si “salva” als països amb problemes de deute, crearà un important precedent, i “animaria” a altres països, en un futur proper o llunyà, a recórrer a la mateixa solució, a confiar en que, sense importar quin sigui el deute que arribin assolint, acabaran per ser “rescatats”. Si tots els països de la Zona Euro arribessin a aquesta situació, llavors seria la Moneda Única la que faria fallida perquè el BCE no podria “rescatar” a tots els països simultàniament.

Economia (IX)

Avui se sap, per exemple (però els diaris econòmics no son molt proclius per a parlar del tema), que els bancs (privats) alemanys (i d’altres països) van decidir concedir molts crèdits a Grècia per a finançar la compra d’armament. Pels bancs, i sobre el paper, representava un negoci rodó: demanaven diners al BCE, a baix interès, i els prestaven a l’Estat grec, a un tipus d’interès molt mes alt. Les obres, contractes i negocis generats al voltant dels Jocs Olímpics de 2004 també van “col·laborar” a despullar a les arques públiques: els contractistes, intermediadors i comissionistes  es van fer d’or a base d’imposar preus altíssims per qualsevol obra o servei (el mercat, sempre el mercat lliure!), i l’Estat Grec ho va acceptar, resignat, confiant en que pagava la pena i que l’economia en general en sortiria beneficiada. Però només va sortir beneficiada l’economia d’uns quants. La quantitat de diners que es va en pagar nòmines als funcionaris es desorbitada i no es comparable, ni tan sols en xifres absolutes, amb cap altres país europeu. Si, n’hi ha masses, i tot es conseqüència del seu sistema polític (un cop mes el bipartidisme!) i el costum, convertit en llei no escrita, de convertir en funcionari (funcionari, ho he dit be, no pas interí, ni “endollat”) a tot militant, familiar, amic i fins i tot votant afí (important: no tots els partits grecs (n’hi ha mes de dos partits, a Grècia) hi participen d’aquest “assalt” reglamentat a l’aparell de l’estat, ni tots els funcionaris han aconseguit el seu lloc de treball per aquesta via). L’Estat grec es va endeutar fins a l’extrem de que va arribar un moment en que ja no podia pagar els seus deutes amb els bancs estrangers. No tenia on demanar mes diners perquè se li exigia un interès exorbitant. Només li quedaven tres sortides. La primera, era declarar-se en fallida. Significava que deixava de pagar els seus deutes, però significava que tot l’aparell de l’Estat grec deixava de pagar. En altres èpoques, era fins i tot factible, però per a un país de la Zona Euro no ho es perquè compromet la credibilitat d’una moneda comuna que es imprescindible per a països molt mes poderosos i mes pròspers. La segona opció era la sortida de l’Euro, la qual cosa significava que la Moneda Comuna, tot i que afectada, quedava mes o menys com estava (es clar que s’hauria de veure què deien al respecte “els mercats”). Es clar que aquesta sortida, tot i que solucionava alguns problemes, era un “salt al buit”, una aposta sense cap garantía, i que podia implicar la destrucció de l’economia grega (sempre en funció del que dirien al respecte “els mercats”). La tercera opció es la que, després de molts dubtes per part de tothom, s’ha acabat implementant, o al menys, s’hi està en camí. Es el que es coneix “el rescat”. Però no es exactament el que normalment es pot deduir dels titulars dels diaris. No es tracta de que algú (alemany) arribi a Gràcia amb un carregament d’Euros i es dediqui a pagar les deutes de l’Estat grec, mentre dona pessigades als seus governants i els explica què han de fer per a que no torni a passar. No. A Grècia, com a tal, no li correspon ni un bitllet petitet d’aquesta gran operació. A qui se li donen els diners es als bancs (majoritàriament alemanys, i també d’altres països) que tenen títols (ja sabeu, aquells paperets on es diu que es pagaran diners) de deute grec. Amb aquests diners, els bancs podran tornar els seus propis deutes a altres bancs, i al BCE. A Grècia se li imposen unes condicions draconianes (mai millor dit) que condicionaran la seva economia, governi el partit que governi, durant molts anys (dècades), per a forçar-li que dediqui prou proporció dels seus ingressos per a pagar el seu deute als bancs. I aquests mateixos bancs, ja amb liquiditat, i amb garanties de que els préstecs seran efectivament tornats, refinançaran deutes i facilitaran crèdit per a que l’economia grega no quedi “gripada”. Això, i no altra cosa, es un “rescat”.

El cas espanyol no es exactament igual, però va pel mateix camí. El volum total del deute representa xifres encara mes marejants, però la seva proporció respecte al PIB no es tan gran com a Grècia. Inicialment, es parlava només de “rescat de la banca” (per part del BCE), mentre que el deute públic es podia anar pagant sense demanar recursos addicionals. Però a mida que avançava l’estiu (de 2012), la situació ha anat a pitjor. Malgrat els anuncis de noves retallades i de noves pujades d’impostos i taxes, “els mercats” no han “afluixat”, i progressivament han incrementat la taxa d’interès amb la qual prestaven els diners. I finalment, el Govern espanyol ha hagut de demanar el “rescat” (o la “intervenció”), tot i que sempre evitant fer servir de forma explícita aquesta paraula (la qual cosa, a aquestes alçades, ja no te rellevància). En realitat, el “rescat bancari” i “la intervenció” formen part d’un mateix tot, perquè la banca espanyola ja havia estat “rescatada”, i ho ha estat pel propi Estat, que ha gastat xifres enormes per a “tapar” els forats de moltes entitats, la major part d’elles, “entrampades” en negocis immobiliaris fracassats, i en hipoteques que no es poden pagar. I aquest “recat” es el que ha provocat que el propi Estat hagi vist incrementat el seu volum de deute, fins a l’extrem de que ara mateix no el pugui pagar.

Economia (VIII)

Al igual que passa amb els particulars (i empreses), els bancs tenen criteris per a prestar diners als Estats. Ja se sap que no totes les economies públiques estan igual de sanejades, i la capacitat dels Estats per a fer front als seus deutes no es la mateixa sempre. Al igual que passa amb tothom (en el cas de demanar un préstec), si el banc sospita de que algú tindrà problemes per a tornar el crèdit, el que fa, es concedir-ho a una taxa d’interès mes alta (el risc es mes gran, però els guanys també seran mes grans, aquí la llei del mercat actua de forma implacable). Be, de fet, si sospita que el crèdit no serà pagat en cap cas, senzillament, no concedeix el crèdit. Però en el cas dels Estats, els bancs, per norma, mai diuen “no”, i el que fan es encarir el préstec, essencialment perquè no es poden permetre el luxe de deixar-se guanyar terreny per la competència. I quan han de pujar la taxa d’interès? Bona pregunta! Els bancs tenen les seves pròpies eines (que no desvelen a ningú) i les seves pròpies fons d’informació (que tampoc desvelen) per a fer-se una idea. També els ajuden avui les famoses (tristament) “Agències de Qualificació”. Es tracta d’uns ens en principi cent per cent privats, i també cent per cent opacs, que no tenen que justificar res davant de ningú, i que, literalment, “fan la seva”. La seva missió es avaluar els productes financers, de qualsevol producte financer (accions d’empreses privades, per exemple), per a oferir (gratuïtament) als inversors (també als bancs) una qualificació (basada en criteris totalment secrets, i que no revelaran ni sota tortura) de com es de bona una inversió, una compra d’accions, i naturalment, la compra de deute públic. Les seves avaluacions no son en absolut vinculant, ni tenen cap efecte jurídic. Son només una opinió. Ningú s’ha pres la molèstia de determinar si realment son encertades, en el sentit de que son objectives (es a dir, si quan dient “això es bo”, es bo de debò), o be les seves declaracions son suficients per a convertir productes bons en dolents i dolents en bons. En qualsevol cas, son enormement influents. Si un determinat Estat rep una qualificació molt dolenta del seu deute públic, significa, parlant clar, que se’l considera poc solvent, que no es un bon negoci prestar-li diners i que, en qualsevol cas, si se li presta, serà a una taxa d’interès altíssima, tan alta, que possiblement el propi Estat no hi estigui interessat perquè acceptar-ho li causaria mes problemes del que pretén resoldre. I no obstant, la necessitat de liquiditat dels Estats es sovint tan gran, que acaben acceptant, amb la qual cosa el seu deute creix encara mes, i es fa cada cop mes difícil de pagar, i també d’aconseguir nous crèdits. Aquesta “finestreta” on demanar nous crèdits es el que ara rep el nom de “els mercats”, una trama sense estructura, ni forma, ni reglaments, ni lleis, voluble i imprevisible, inintel·ligible, sense deures ni lleialtats, i que des de fa molt que es tan poderosa que ha posat de genolls a molts Estats.

Així, esquemàticament, es pot descriure la situació del molts països de la zona Euro. Ja abans, en altres èpoques, aquesta era la situació en la que es trobaven molts països del Tercer Mon, i de fet, molts d’aquests països encara es troben en aquesta situació, però el volum absolut del seu deute es ridícul en comparació amb el de molts Estats europeus, per la qual cosa no son notícia. Però tornem-hi a la Zona Euro. Com es que s’ha arribat a aquesta situació? Sembla la pregunta clau, i la resposta també salta ràpidament: “malbaratament dels diners públics, excés de despesa, manca de seny, irresponsabilitat” i termes semblants. Be, una part de la veritat es aquesta. Es cert que moltes Administracions Públiques han gastat i invertit mes del que era assenyat i fins i tot mes del que era possible. Però per a que això hagués estat possible, era imprescindible que hi hagués una altra part, un altre actor, que hi col·laborés i decidís donar llum verda. I aquest altre actor es la banca. Si la banca no hagués decidit finançar les polítiques de despesa pública, aquestes, senzillament, no s’haurien dut a terme, no s’hauria generat deute, i ni administracions públiques ni banca es trobarien on es troben ara. Així que una molt bona pregunta que s’hauria de fer, i no s’està fent, es per què la banca va concedir uns crèdits que no hauria d’haver concedit. Son molts milers de preguntes, potser fins i tot milions, perquè cada cas es diferent, però ni la infinita casuística, ni l’estat catatònic en general de l’economia son excuses per a furtar del coneixement públic aquesta informació.

Economia (VII)

La culpa no va ser tota de la banca, tot i que aquesta hauria d’estar en primera filera de la banqueta dels acusats. Ja hem esmentat que no es exacte que la banca sigui 100% privada, i per tant, “neutral” i responsable només davant dels seus accionistes. Moltes entitats, sobre tot les Caixes d’Estalvi (però no només elles) tenen vincles, directes i indirectes, amb Administracions Públiques (perquè així ho marca la llei), i lligams personals amb càrrecs públics i partits polítics. Per no parlar de les relacions ideològiques: ja sabem on van a parar exministres i antics alts càrrecs (no sempre ni a tot arreu i tampoc en la mateixa proporció entre tots els partits i entre totes les ideologies: qui vulgui ignorar aquest important fet està mirant a la realitat amb només un ull). I no només en aquest nivell: entre empreses privades i banca també hi ha vincles, sense que això impliqui cap irregularitat, donat que tots son empreses privades i no tenen que donar explicacions a tercers. Els crèdits, i això ho sap tothom, no es concedeixen amb la mateixa facilitat a tothom. Simplificant una mica, es pot dir que les comptes de resultats de determinades entitats bancàries estan vinculades amb el finançament de determinades obres i determinades polítiques. Això no te per què implicar necessàriament corrupció o altres delictes: en la majoria dels casos, es tracta, senzillament de que, per a aconseguir diners, les Administracions havien de demanar diners a crèdit. Però en molts casos (que quedi constància que no en tots) les coses van anar massa lluny. Ja he dit que es obligació professional d’aquell que concedeix un crèdit assegurar-se de que serà retornat, i retornat en les condicions pactades. El no assegurar-se d’això, implica una manca de professionalitat, una lleugeresa i una irresponsabilitat. I una irresponsabilitat que va (molt) mes enllà de la pròpia entitat bancària, la seva solvència i el seu compte de resultats, perquè, com ja hem vist, de les entitats bancàries depèn tota la economia, i en últim termini, també les finances públiques. Una decisió empresarial privada que ha esdevingut en un greu problema de finances públiques. O de com els negocis particulars influeixen (negativament) en la butxaca i en la qualitat de vida, els drets i les llibertats de tothom.

Un bon dia, tothom es va llevar, i es va adonar que, en realitat, tothom estava endeutat. El particulars ja no podien pagar els seus crèdits perquè s’havien endeutat mes de la seva capacitat (i la banca ho havia tolerat). Els que tenien hipoteques no les podien pagar, i perdien les seves propietats. Però la banca no podia vendre aquestes propietats perquè, com que havien perdut valor, ja no resultaven un negoci “llaminer”, no hi havia ningú que volgués gastar diners en comprar-les, i els era impossible convertir-les en líquid. Les Administracions públiques estaven ofegades pel seu deute, i tenien que reduir despesa per a pagar-ho. Les empreses no cobraven de les Administracions, no podien quadrar els seus pressupostos, i tenien que plegar o fer fora a molta gent. Amb l’augment de l’atur, es reduïa el consum. I si es reduïa el consum, les empreses encara tenien mes dificultats, i les Administracions públiques encara tenien menys ingressos. I ja no podien demanar mes crèdit a la banca perquè aquesta s’havia quedat sense liquiditat. Era un cercle viciós. I en això estem ara.

Els mateixos Estat es troben “entrampats” en aquest “cercle viciós”, però a un nivell encara mes greu. Ja havíem parlat de que, com que no es possible emetre moneda, la única forma d’aconseguir diners es demanant crèdit, i generalment a l’estranger (a qui, a quin país, al mon de les finances globalitzades, es irrellevant), al que s’anomena “mercat del deute”. En principi, qualsevol hi pot comprar deute a aquest mercat (els ciutadans de a peu, també), però els Estat només es fixen en aquells que poden comprar gran quantitat de deute, es a dir (un cop mes) els bancs. Ja hem dit que als bancs els “encanta” comprar deute perquè tradicionalment era un guany segur. Però ara resulta que ja no es tan segur. Hi ha dubtes sobre les capacitats de determinats països per a poder pagar allò que diuen els paperets que han emès. Hi ha problemes de liquiditat. El punt que s’ha d’entendre es que els països, com els particulars, les empreses i els bancs, no tenen sacs de bitllets (ni cap altra cosa semblant; ni or, ni argent, ni diamants) a sota les voltes del seu Banc Central, o a algun amagatall secret. Els estats tenen problemes de liquiditat, perquè les deutes s’han de pagar en diners constants i sonants. I per a aconseguir aquesta liquiditat, els Estats “emeten” mes i mes deute. Quin es el límit? Els economistes diuen que un límit raonable es endeutar-se fins a un 60 per cent del PIB d’un Estat, tot i que no hi ha cap llei ni financera ni matemàtica que la sostingui. Es, mes que res, una llei empírica, basada en la experiència. Els Estat que han passat d’aquest límit, en general, han tingut problemes, tot i que la casuística es molt variada. Be, però que passa si un Estat ha de fer front a un pagament urgent i no te liquiditat? Doncs la única solució (i realment la única) es emetre deute encara que això impliqui endeutar-se encara mes. I es exactament aquí on es troba el punt crític de tota la crisi financera i econòmica (i també política) mundial que estem patint.