La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (III)

Durant uns pocs anys, a finals dels anys 60 i començaments dels 70, va semblar que a la riba oriental de la Mediterrània podria crear-se un nou focus de tensió entre Occident i el bloc soviètic, un nou escenari d’enfrontament militar indirecte, per mitjà d’actors interposats, com els ja existents a Vietnam, Corea o Cuba. Tot va acabar, i de cop, amb la històrica desfeta àrab a la guerra de l’Octubre de 1973: a partir d’aquella data, i retòrica apart, fins a l’últim país àrab va assumir que era impossible vèncer a Israel per la força.
I també a partir d’aquella data tot el mon àrab, i tot l’Orient mitjà, va quedar configurat de la forma en que el coneixem ara, o al menys fins fa molt poc temps. Els països àrabs van adonar-se de que tenien una cosa que Occident necessitava com el menjar: hidrocarburs en grans quantitats, que evidentment van pujar de preu astronòmicament. La quantitat d’ingressos que van aconseguir amb la venda de petroli i gas va superar tot el que qualsevol hagués pogut imaginar. I els ingressos, evidentment, no van quedar repartits de forma equitativa ni de bon lluny. L’antic esquema de la dominació colonial es va reproduir, i amb molta fidelitat: uns règims que garantien l’explotació dels recursos petroliers i el subministrament a Occident, i un Occident totalment interessat en el manteniment dels dits règims. Hi havia algunes diferències, es clar: la quantitat de diners que es movia era molt mes gran, i per tant, hi havia molt a perdre per part de tothom si les coses canviaven ni que fos una mica, i no havia cap factor exterior, cap enemic, cap altra potència que pogués interferir en aquell estat de les coses. Hi havia mes motius que mai per a que tot seguís immutable per temps infinit. Les dictadures, ara ja sense rastre de cap discurs revolucionari, o les monarquies absolutes, tenien el seu futur garantit.
Aquesta “idíl•lica” situació, al menys des del punt de vista d’Occident, va trencar-se amb la revolució Islàmica al Iran al 1979. Un cop mes, les coses no van anar com s’esperava. Quan Occident creia que tot el mon musulmà estava embarcat en una “occidentalització” ja irreversible, una ideologia en absolut nova, sinó tot el contrari, va ressorgir i arrossegar a grans masses. Pels mateixos iranians, les coses realment no van anar massa a millor amb els nous dirigents, però tampoc se’ls va oferir la possibilitat d’escollir-los: seguia sent una forma de dictadura. Però era una dictadura rabiosament antioccidental, amb un discurs específicament musulmà, propi, no importat, molt arrelat en la cultura, tradició i evidentment, la religió de la majoria dels àrabs. Per a Occident, va significar la confirmació de que no era convenient tolerar canvis de cap tipus perquè implicaven anar a pitjor. De fet, algunes coses van anar a pitjor, ja que el prou dels hidrocarburs va tornar a pujar, es va desestabilitzar un país molt pro occidental com Líban, i va enfortir a tot el mon àrab l’integrisme islàmic com a corrent política important, i que calia reprimir de la forma que fos. Els increments de les polítiques repressives, i els “autocops” d’estat per a frenar els avenços islamistes van ser saludats a occident molt efusivament, fins i tot a països, com ara Líbia, que fins llavors eren considerats com a enemics absoluts (i promotors de terrorisme convictes i confessos) i als que no se’ls podia donar “ni aigua”. Aquelles dictadures àrabs que encara no havien estat “beneïdes” per Occident amb contractes comercials i fins i tot tractats militars, ben aviat van gaudir d’uns i d’altres, sempre i quan tinguessin cura de mantenir als nous enemics a ratlla.