La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (V)

En realitat, amb aquella excepció, cap àrab mai havia pogut escollir lliurement a cap dels seus dirigents. Les eleccions, partits i institucions que han existit eren meres pantomimes (en el cas de que haguessin existit), sense autèntic pes a la vida política de cap país, que es trobava firmament en mans d’aparells estatals en el cim dels quals es troben els dictadors (vitalicis) o reis absoluts (també vitalicis). El fet de que aquest estat de coses hagi durat durant generacions, junt amb esdeveniments inquietants com el cas iranià o les eleccions palestines, junt amb la mala imatge general que els àrabs en conjunt tenen a Occident, i la seva històrica etiqueta de “dolents de la pel•lícula”, ha ajudat a fer assumir, pel conjunt de la opinió pública occidental, que les dictadures, estats d’excepció, o monarquies absolutes o règims integristes sin la solució “natural”, ideal, la “millor” i mes eficaç per a ells. Les experiències amb els canvis, en definitiva, havien estat força dolentes: han hagut inestabilitat o guerres. Mentre que amb les dictadures, tot ha estat estabilitat, pau, i subministrament de petroli sense entrebancs. La opinió dels habitants dels països àrabs no comptava, i en general ja s’assumia, que com que pels àrabs la democràcia, les llibertats clàssiques i el respecte als drets humans eren unes coses estranyes (o be no les entenien, o no eren capaços d¡apreciar-les), doncs tampoc els importava massa viure com fins ara, ja que formava “part de la seva cultura política”.
M’ha semblat molt i molt estrany que ningú s’hagués atrevit a establir un paral•lelisme i una gran semblança entre el que passa ara als països àrabs amb el que passava a Espanya feina uns quaranta anys. Als anys setanta, Espanya encara era “different”. Vivíem sota una dictadura (que es qualificava a sí mateixa com a “democràcia orgànica”), corrupta i repressora, molt retrògrada i a mes totalment confessional, en aquest cas, catòlica (oficialment, el 100% de la població ho era: no existia ni tan sols el casament civil, i molt menys el divorci, i tampoc existia l’ igualtat entre homes i dones). Era resultat d’un violent cop d’estat, i es basava sobretot en l’existència unes forces armades totalment fidels, i un gran aparell repressor. No hi havia reconegut cap dret a nivell individual ni tampoc col•lectiu (per no parlar de drets nacionals), i absolutament qualsevol llei que existia en vigor podia ser anul•lada de forma instantània en qualsevol moment. Tots, absolutament tots els poders, estaven concentrats en una sola persona, que podia dictar lleis i decrets sense tan sols la deliberació del Consell de Ministres, tots els quals havien estat anomenats per ell “a dit”. Tots els càrrecs del país havien estat anomenats, o be directament pel dictador, o be de forma indirecta per persones de la seva absoluta confiança. Tota activitat de l’oposició estava rigorosament prohibida, podent-se aplicar la pena de mort en qualsevol moment (i s’aplicava).
La justificació d’una dictadura semblant avui causaria una gran dosi de rialles, si no fos perquè llavors no feia riure en absolut: de no ser per la dictadura, el país estaria en mans dels comunistes. El règim havia fet de l’anticomunisme la raó de la seva existència, i havia aconseguit, afavorit pel context geopolític de la Gerra Freda el reconeixement internacional. Els Estats Units havien signat un tractat militar amb ell, i tenien vàries bases militars al seu territori. La Unió Europea havia signat un acord comercial (sense permetre-li l’entrada com a membre). Alguns caps d’estat democràtics (pocs, tot s’ha de dir, però importants) havia comés la gran ignomínia de visitar el país i ser rebuts pel dictador (en justícia, s’ha de dir que, després de la Segona Guerra Mundial, només el també dictatorial Portugal va convidar-ho com a visitant). Espanya era un destí turístic molt concorregut. No tenia recursos naturals realment dignes de ser explotats, però tenia ma d’obra barata, i així, per posar només un exemple, nombrosos fabricants europeus d’automòbil hi havia invertit en plantes industrials, sense que els amoïnés que els treballadors no tinguessin cap dret sindical (es clar que això ajudava a que els costos laborals no pugessin massa).