La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (IV)

Les diferents guerres en les que es va veure implicat l’ Iraq no son mes que exemples de com “funciona” el Tercer Mon quan un determinat règim comença a tenir problemes (generalment econòmics) i busca la solució fora de les seves fronteres. A Europa mateix aquetes coses eren pa de cada dia fins a meitats del segle XX, i fins i tot als Balcans es van repetir exemples fins ben endins la dècada de 1990, i mes tard. La diferència era que en els fons de tot es trobava el control dels hidrocarburs del Golf Pèrsic i voltants, i va ser això el que li va donar la gran notorietat mediàtica que va tenir. La intervenció americana (en tots els casos) va tenir les típiques característiques de les intervencions militars colonials europees del segle XIX, però “disfressada” (força malament) per a que tingués un cert grau d’acceptació per la seva pròpia opinió pública. Com sempre, va acabar assolint el seu autèntic objectiu: el control del petroli, deixant en segon o tercer pla qualsevol altra consideració. Però també va ajudar a “reforçar” la idea de que, sense un règim dictatorial, o un control policial o militar absolut sobre tota l’activitat i tots els racons d’un país àrab, el que imperaria seria el caos mes absolut, la violència, l’enfrontament civil, ètnic i religiós constant, i que no seria possible un funcionament normal de les institucions de tipus occidentals.
Aquesta era la imatge global per a tot el mon àrab. La imatge d’un o altre règim va millorar (la diplomàcia, i l’aparell propagandístic oficial serveix per a això, entre altres coses) en funció dels seus esforços antiterroristes o antiintegristes, que podien incloure qualsevol tipus d’acció violenta i contundent, sense cap mirament. Be, també ajudava si el tractat comercial referit a hidrocarburs era mes o menys “sucós”, i també si havia signat un tractat de pau amb Israel (cosa poc habitual). Mai el grau de llibertats internes o el respecte als drets humans va ser requisit per a signar cap tractat, o de ser lloat per ser “amic d’Israel”, o de ser rebut en tota mena de cimeres i conferències multilaterals en peu d’igualtat amb dirigents democràtics de tot el mon. Aquests temes no semblaven importar a ningú, i encara menys després d’una certa “revifada” que va patir el radicalisme islamista arran dels atemptats del 11-S al 2001. Els únics moments en que es recordava el caràcter dictatorial dels règims àrabs va ser sempre que hi havia alguna novetat en el conflicte palestí, i sempre servia per a desqualificar a la part palestina, que no tenia la “qualitat democràtica” de l’altre bàndol, ni tampoc tenia “fadrins” amb aquesta qualitat democràtica.
Precisament la difícil situació dels palestins va ser aprofitada per a desqualificar i denigrar globalment al mon àrab un cop mes. L’únic indret on es van celebrar eleccions lliures (o al menys, en un grau de llibertat molt mes gran que sota qualsevol altre país àrab en cap època de la història) i amb supervisió internacional va ser precisament a Palestina. I els resultats no van ser del gust ni dels occidentals, ni d’Israel, ni de la resta dels països àrabs. A Gasa (no pas al conjunt de Palestina) va guanyar de forma abassegadora Hamas, amb el seu discurs radical en contra d’Israel (que certament els estava fent la vida impossible) i sobretot en contra de l’OAP, un antic moviment d’alliberament que havia esdevingut extremadament corrupte i mes acomodatici amb els interessos d’Israel (al menys, des del punt de vista de la població de Gasa). Els habitant de Gasa es van equivocar clarament: el fet de haver donat el poder a Hamas no va millorar la seva situació material (que es pitjor que mai), ni va facilitar la creació d’un estat palestí independent, ni va representar mes dificultats per a Israel, ni a incrementar el grau de simpatia envers la seva causa per part d’Occident, la seva única esperança d’ajut efectiu. Encara mes: va proporcionar a Israel l’excusa perfecta per a bombardejar-los de forma indiscriminada i amb total impunitat. I per a que Occident assumís, amb mes o menys matisos, que els àrabs, certament, no eren compatibles amb la democràcia, perquè a la mínima oportunitat, votaven allò que no els convenia. De fet, des de llavors, ni els habitants de Gasa, ni cap altre palestí, no han tornat a votar.