La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (II)

Naturalment, la forma de dominació colonial europea va ser diferent en funció del indret, les seves potencials recursos naturals o estratègics, i el nom de la potència colonial que va exercir el domini. En tots els casos, eren “fórmules” d’èxit provat a altres indrets, i que molt sovint implicaven el sosteniment d’una dinastia mes o menys “titella”, qui “pagava” als europeus per tenir la seva sobirania formal recolzada amb armes i subsidis amb tot allò que a aquells els interessava, sigui en forma de concessió minera, bases militars o privilegis comercials exclusius. En això, les coses en realitat no han canviat massa, però amb la diferència de que durant moltes dècades, i fons i tot segles, els països àrabs no podien oferir res que realment interessés als europeus, fora del control del Canal de Sues. Si els europeus van aspirar a controlar el mon àrab era, essencialment, per a no donar facilitat a altres potències per a dominar les regions adjacents, i per a disposar de territoris que bescanviar per altres, o per alguna altra cosa, en algun nou tractat resultat d’una crisi o una guerra.
Morts el colonialisme i el imperialisme “clàssics” a començament dels anys seixanta del segle XX, durant dues dècades, aproximadament, va semblar possible que la extinta Unió Soviètica podria arribar a tenir alguna ascendència sobre els països àrabs, amb el seu discurs oficial anticolonialista i antioccidental (un tret d’identitat tradicional, per altra banda), i el fet de que era la única potència europea envers la qual cap país àrab tenia cap greuge històric, i de fet alguns d’ells van arribar a tenir tractats militars i d’assistència mútua amb ella, cosa que els va valer rebre el qualificatiu de “règim comunista” de part dels Estats Units. Durant uns pocs anys va donar la molt equivocada impressió de que totes les antigues colònies d’Àfrica i Àsia, de l’Atlàntic al Mar de la Xina, s’acabarien convertint en satèl•lits o al menys simpatitzants soviètics, seguint l’exemple de Cuba i de Vietnam. Es cert que els moviments de resistència nacional enfront del poder colonial van adoptar alguns eslògans socialistes, i alguns dels seus dirigents es van qualificar com a tals en algun moment de la seva trajectòria (gairebé sempre, per necessitat mes que per conviccions sinceres, ja que necessitaven el suport soviètic, o de qui fos, per a posar en marxa els nous estats). La trajectòria dels nous estats, en alguns casos, va arrencar amb un cert biaix “esquerranista”, i una certa retòrica i estètica “castrista”, i evidentment, antioccidental. I fins i tot, a imitació del cas cubà es van dur a terme mesures clarament progressistes, com ara la reforma agrària i la nacionalització del Canal de Sues a Egipte. L’ imposició del model polític del partit únic, tot i que d’una ideologia mes aviat “difosa”, mes “arabista” que altra cosa, i difícilment “homologable” a cap model existent a Europa (de l’Oest o de l’Est), van contribuir a donar la impressió de que el model soviètica s’hi estava implantant. Però tot això només passava a alguns països: a molts altres, generalment aquells on hi havia alguna institució monàrquica consolidada, la influència i la presència occidental es va mantenir, i els països no van patir cap transformació institucional. Però uns i altres també van compartir un problema afegit (i comú a tot el Tercer Mon): es tractava d’estats de base feble, “artificials”, amb fronteres heretades de la època colonial, traçades molt arbitràriament, en absolut equiparables a estats nacionals de tipus europeu (ni tan sols a un país com Turquia), de població ètnica, cultura i religiosa heterogènia, amb divisions tribals encara vigents, molt proclius a la inestabilitat i al desmembrament. Tots aquests factors van ajudar poderosament a la sistematització de les dictadures i governs autoritaris, els únics que podien garantir el manteniment de les fronteres i l’estabilitat i pau interna, encara que fos per la força.