La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (i VIII)

No soc totalment ingenu (esperançat si, però no pas ingenu). No es pot esperar que els nous règims siguin totalment pro occidentals. No oblidem que, a diferència del que va passar a Espanya, allà res ha quedat “lligat i ben lligat”. Els àrabs s’han revoltat jugant-se la vida, obertament, inequívocament, i no estaran disposats a conformar-se a que es “segresti” la seva voluntat, a que se’ls “tuteli”, se’ls “condicioni”. Tot es possible, en el sentit de que qualsevol pot guanyar les eleccions, fins i tot aquells que puguin resultar “incòmodes” per a Occident. I qui hi guanyi, tindrà tota la legitimitat per a implantar la seva política perquè tindrà el poder democràtic del seu país recolzant-lo, un poder tan potent i tan legítim com mai cap dirigent àrab va tenir a la història, mes fort que el que poden donar les bombes, els avions i els tancs. Amb això a la reraguarda, no cal esperar que les condicions dels tractats comercials siguin tan beneficioses per a Occident, ni que tot es farà com a Occident li agradaria, ni que res canviarà respecte a la situació actual fronteres enfora. Una cosa que s’haurà d’enllestir, i aquest cop sense allargament ni subterfugis, serà la configuració definitiva del binomi Israel – Palestina, i d’una forma que segurament no serà del tot del gust d’Israel, o al menys del seu govern actual. Però jo confio en el nou tarannà dels joves àrabs. Han tingut accés a Internet i a totes les noves tecnologies, la televisió per satèl•lit i la telefonia mòbil. La majoria entén i parla l’anglès i altres idiomes europeus. Molts han viatjat, o al menys han conegut a familiars i veïns que han viatjat i que han pogut conèixer com es el mon fora de casa seva. Han pogut aprendre dels errors dels seus pares i avis, i dels errors de tots els altres habitants del planeta en el passat. No soc capaç de creure, per exemple, que la seva màxima aspiració, després d’haver sortit al carrer a jugar-se la vida, i després de haver conegut la repressió i la presó per part dels seus dictadors, es viure sota un règim con el de Hamas a Gasa o els dels aiatol•làs a Iran, un altre cop entre misèria, repressió, aïllament i sense perspectives de cap tipus. No crec que es sentin realment realitzats fent la guerra (ni física, ni ideològica) a una civilització europea a la que admiren pel gran nivell de benestar que ha aconseguit assolir, i amb la que interactuen contínuament. Ni tan sols crec que vulguin veure l’estat d’Israel escombrat del mapa. Saben que el mon es troba interconnectat, que no es poden crear tanques ni paga la pena d’inaugurar “Guerres Fredes (o Santes)”, i que el benestar i prosperitat de tothom depèn de tothom. Se’ls ha de donar una oportunitat.



Eugeni Barco i Samodelov