La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VI)

Des de l’estranger, el que passava dins d’Espanya era una “capsa tancada”. A ningú li importava especialment el que passava a dins. No hi havia cap instancia ni organisme internacional que denunciés a la dictadura. La imatge que es tenia d’Espanya era la d’un país endarrerit, mes proper al Tercer Mon que no pas a Europa, molt tradicional, molt tancat sobre si mateix, tot fruit d’una llarga i implacable decadència. La seva història recent no convidava a l’optimisme: la seva dictadura era fruit d’una dura guerra civil, amb la qual s’havia tancat una experiència democràtica molt breu i molt frustrant. I en sentit estricte, els poquíssims períodes durant els quals el país s’havia intentat dotar d’un règim democràtic havien estat grans fracassos, finalitzats amb durs enfrontaments armats, de vegades acompanyats d’intents de desmembrament territorial. A tot Occident s’havia assumit que el règim “natural” per a Espanya era la dictadura, la mes adient amb la seva “idiosincràsia” i la manca de “cultura democràtica”, sempre i quan aquesta no provoqués dificultats a nivell internacional (cosa que era certa) i que no tanqués el país a la inversió estrangera. No s’esperava res mes d’Espanya.
Lògicament, no tots els espanyols estaven d’acord amb la dictadura. Existia una oposició mínimament organitzada, la majoria a l’exili, però també a l’interior, on es jugava la vida cada dia que passava. El seu principal problema era que a nivell internacional no aixecava tampoc massa simpatia perquè els opositors millor organitzats tenien l’etiqueta de “comunistes”, be perquè tenien un carnet d’un partit que es qualificava com a tal, o be perquè no s’estaven de manifestar en tot moment la seva simpatia cap a aquest partit, o estaven disposats a acceptar-ho com a aliat en la seva oposició envers la dictadura. I això, en un context com el de la Guerra Freda, tenia el seu preu. No importava que feia dècades que els diferents partits comunistes que operaven a la clandestinitat a Espanya havien renunciat, i denunciat, el model soviètic política i econòmicament. No importava que els comunistes espanyols s’afartessin de proclamar que el que ell propugnaven era la recuperació de la democràcia, les llibertats i el pluripartidisme. No importava que els comunistes intentessin promoure tota mena de plataformes d’acció unitària on estaven presents representats de tota mena d’organitzacions d’orientació ideològica molt diversa. La comunitat internacional per por, per prudència, per ignorància o per pura comoditat, s’estimava mes donar credibilitat a la dictadura.
També s’ha de dir que l’oposició mai va ser capaç de grans mobilitzacions en cap moment. El gruix dels espanyols, amb honroses excepcions, va apostar per l’”abstenció” en qüestions públiques i polítiques, sense “mullar-se” a la hora de manifestar públicament el seu desafecte envers la dictadura, o alguns aspectes de la mateixa. Es cert que la por era gran, i els exemples de repressions i represàlies eren notables. I en vida del dictador, les perspectives d’una fi ràpida del seu règim eren gairebé nul•les. Per altra banda, el gran desenvolupament econòmic que havia experimentat el país durant les dècades dels seixanta i setanta feia que l’existència quotidiana per una important massa social fos “suportable”, i que no considerés la fi del règim entre les seves prioritats diàries. La dictadura era majoritàriament impopular, sobretot degut al important desenvolupament d’una “societat civil” equiparable a les europees que no es trobava en sintonia amb un règim molt immobilista que tenia creixents dificultats per a trobar justificacions a la majoria de les seves polítiques, com ara la censura i la evident manca de llibertats que sí es trobaven a l’altra banda d’unes fronteres cada cop mes transparents. Però no fins l’extrem de generar prou descontent que es pogués concretar en mobilitzacions.