REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (III)

A Catalunya, a les primeres eleccions al Parlament, al 1980, es va fer servir la mateix llei electoral, però la distribució d’escons molt peculiar: a Tarragona, Lleida i Girona es va respectar escrupolosament la proporció de població entre elles, però no es va fer tal cosa respecte a Barcelona, que tenia aproximadament el 77% de tota la població de Catalunya. A la província mes poblada se li va donar 85 escons d’un total de 135, la qual cosa representava menys del 63%. Les motivacions i plantejaments per a aquest repartiment d’escons van ser similars que per les eleccions de 1977, i un cop mes van resultar encertades: CiU va aconseguir, amb només el 27,83% dels vots, 43 escons, el 31,8%, mentre que la encara existent UCD, amb un 10,61% dels vots, va obtenir 18 escons, o sigui, un 13,33% dels escons. El gran pes de l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar força “diluït”.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.