REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IX)

En la pràctica, el sistema va demostrar que les majories parlamentàries resultants no s’ajustaven, ni de lluny, amb el nombre de vots. El mateix sistema ja establia que el guanyador s’emportava molt mes de la meitat dels parlamentaris a una circumscripció. I a mes, això es podia accentuar encara mes perquè, hi havia formes d’eliminar totalment a les minories, malgrat que el sistema pretenia garantir-les una representació. El sistema permetia que una mateixa força política presentés dues llistes a la mateixa circumscripció, amb la qual cosa “desplaçaven” a la tercera posició, i per tant, fora del repartiment d’escons, a les candidatures opositores. A mes, donat que es votava a persones concretes mes que a sigles o partits (en un sistema de llistes obertes, no cal oblidar-ho) resultava molt difícil decidir quin partit havia tingut realment mes vots que un altre (era una qüestió, de fet, irrellevant): es per això que a la història de les eleccions de la Segona República es parla sempre de nombre d’escons, i mai de percentatge de vots total.
La història ens ha demostrat que les llistes obertes en realitat no eren tan “obertes”, perquè el la tendència dels electors, amb molt poques excepcions, era votar als candidats d’una mateixa llista. Amb aquest sistema era relativament fàcil aconseguir majories (tot i que durant la Segona República, en realitat, mai van haver majories absolutes), però que una petita variació en nombre de vots podia inclinar la majoria a un costat a un altre. També, que els partits petits o mitjans no tenien cap possibilitat per a obtenir representació, a menys que els seus vots estiguessin “concentrats” a un indret concret. Això, per cert, es una cosa que segueix passant ara mateix, tot i que els sistemes electorals no poden ser mes diferents.
El que sí va passar de diferent a la Segona República respecte a l’actualitat va ser l’estratègia que van adoptar els partits per tal d’obtenir representació parlamentària. Llavors, van optar per formar coalicions i fronts molt amples, i generalment heterogenis des del punt de vista ideològic, quan no contradictoris. Van ser eficaços en quan a garantir victòries electorals, però no en quan a garantir la estabilitat parlamentària necessària per a poder governar sense entrebancs. Una de les grans crítiques que s’han fet al sistema polític de la Segona República es que, per tal d’aconseguir la victòria electoral, els partits van haver de formar coalició molt àmplies, que incloïen grups “antisistema” (d’un signe, o d’un altre), donant-los un protagonisme que mai haurien tingut en solitari i que en canvi, les diferents opcions de centre (centre-dreta i centre- esquerra) d’inequívoca obediència envers el sistema republicà mai van aconseguir posar-se d’acord en el moment de concórrer a les eleccions i així esdevenir hegemònics. Però això era un problema polític, i no pas culpa de la llei electoral.
La resta dels sistemes electorals combinen alguns dels elements que s’han exposat fins ara. Un sistema molt admirat, però poques vegades imitat, es l’alemany. Allà, per a escollir els parlamentaris, es vota dos cops (s’emeten dues paperetes de vot): una, a un candidat en concret, que es el que es presenta al districte uninominal. La segona papereta es per a un partit (una llista), a nivell estatal. La meitat dels diputats s’escollen pel sistema uninominal a una sola volta, i l’altra, pel sistema majoritari, sent cada estat federal la circumscripció electoral (tot i que per a assignar els escons no es fa servir la llei d’Hondt). El mínim percentatge de vot que es requereix (en la elecció pel sistema de llista estatal) per a entrar en la distribució d’escons es del cinc per cent, tot i que es fan algunes excepcions a aquesta regla.
A Itàlia es fa servir un sistema semblant, però donant mes pes a la representació uninominal: 75% dels seus parlamentaris s’escollen per aquest sistema, i un 25%, pel sistema de llista a nivell estatal.