REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (II)

Abans de prosseguir, s’ha de deixar clar que no tots els problemes esmentats tenen solució només en l’àmbit de la llei electoral. I que no tots els problemes es poden solucionar simultàniament, o sense deixar d’agreujar d’altres.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.