REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VIII)

Una variació en el sistema de districtes uninominals son els districtes plurinominals, però on la llista guanyadora assoleix la totalitat dels llocs que estan en elecció. Aquest sistema ja no es fa servir pràcticament enlloc en la actualitat, entre altres coses, perquè es la forma mes “salvatge” d’”escombrar” tota oposició: aplicada a les eleccions del 20 de Novembre de 2011, hagués significat una majoria de prop de 300 escons sobre 350 pel PP. Aquest sistema “sobreviu” en un indret significatiu, i ho fa com una autèntica “relíquia” del segle XVIII: en les eleccions presidencials nord-americanes. Allà, el sistema d’elecció es un d’indirecte, i molt peculiar: els electors voten a uns “grans electors”, els quals formen l’anomenat “col•legi electoral” (no confondre amb el que nosaltres coneixem com a tal), els qual escull, al menys formalment, al President. Però les eleccions a aquest “col•legi”, tot i que per sufragi universal, es fan per estats, i cada estat escull un nombre de “grans electors”, o “electors presidencials” en proporció amb la seva població (amb una lleugera sobrerepresentació pels estats menys poblats). La candidatura que guanya a un determinat estat (sigui quin sigui el marge de victòria, i el percentatge de vot obtingut) s’”emporta” tots els “electors” d’aquell estat.
Hi ha també el anomenat “sistema de vot restringit”, que es va fer servir durant la Segona República espanyola (també a les eleccions autonòmiques catalanes de 1932). Es un sistema relativament complex que va tenir molt mala fama no tant per si mateix, sinó perquè va quedar associat amb el règim de la República, la qual va ser objecte de furibunds atacs i denigracions per part dels propagandistes de la dictadura franquista. Però entendre-ho ajuda a entendre la dinàmica política de la República, aportar idees pel debat sobre la reforma electoral, i posar sobre la taula els defectes de determinades fórmules, com ara les llistes obertes.
Cal tenir en compte que la República va voler acabar amb el molt corrupte sistema electoral monàrquic anterior, que datava de la ja llunyana Restauració, i que era uninominal. Donat que per llavors la immensa majoria de la població espanyola era rural, gairebé tots els districtes eren rurals, i el domini dels cacics era abassegador. Per a evitar-ho, es va establir la província com a circumscripció electoral, però amb excepcions. Les ciutats mes importants eren circumscripcions pròpies, mentre que la resta de la seva província era una circumscripció diferent.
Dins de cada circumscripció es podien presentar tantes llistes com es volguessin, però amb la molt notable particularitat de que a cada llista només podia haver un màxim d’un vuitanta per cent de candidats en relació amb el nombre de parlamentaris que s’escollien a aquella circumscripció. Així, si la circumscripció s’escollien vint diputats, les llistes podien tenir un màxim de setze candidats. Això es el que significa “sistema de vot restringit”. A mes d’això, les llistes eren obertes, la qual cosa pot sorprendre avui. Es podia votar per qualsevol candidat de qualsevol llista, sempre i quan s’acomplís amb la condició de que un mateix votant no emetés mes de un vuitanta per cent de vots respecte al nombre de parlamentaris totals d’aquella circumscripció. Amb aquest sistema es pretenia evitar el mes gran inconvenient de les llistes obertes “pures”, que era (ja s’ha dit mes a dalt) la possibilitat de que a una circumscripció només s’escollissin candidats d’una mateixa llista.
L’assignació d’escons era també força peculiar. Per a que la elecció es considerés vàlida, el candidat amb mes vots havia d’aconseguir el menys un quaranta per cent dels vots totals emesos. La resta dels candidats de la seva llista es consideraven electes quan superaven un vint per cent dels vots. Si no superaven aquesta xifra, no eren escollits, i es tenia que celebrar una segona volta per a cobrir els escons que havien quedat sense assignar. En cas de que cap candidat arribés a un quaranta per cent dels vots, no quedava assignat cap escó (encara que s’haguessin complert totes les altres condicions), i es tenien que repetir les eleccions a aquella circumscripció, cosa que va passar força sovint. Però això no era tot. La segona llista mes votada rebia la resta dels escons, el vint per cent restant, encara que proporcionalment haguessin rebut molt mes que un vint per cent. Això va provocar que candidatures que havien quedat a només dècimes de diferència de les guanyadores, en situació de virtual empat tècnic, quedessin “escombrades” a la hora de l’assignació d’escons parlamentaris.