Però el principal problema no es la justícia o no del repartiment d’escons per províncies, sinó el fet de que resulta pràcticament impossible que una força política no majoritària a aquestes províncies pugui aconseguir representació parlamentària. En efecte, en el cas d’una província amb quatre representants, cal obtenir del voltant d’un vint per cent dels vots per a tenir possibilitat d’entrar en el repartiment de parlamentaris (i en qualsevol cas, tot dependria del resultat d’altres candidatures). Donat que només dues forces tenen possibilitats reals d’obtenir parlamentaris, la resta es veuen reduïdes a la mes absoluta insignificança i marginalitat, amb la qual cosa la vida política a aquests indrets queda seriosament devaluada. I amb això, la vida política del conjunt d’Espanya queda totalment distorsionada i allunyada de la realitat.
Comencem a parlar de les possibles reformes que es poden fer, i ho farem començant des de les mes fàcils a les complexes (i intentant fer abstracció dels interessos i la voluntat política que entri en joc per a fer-les).
Ja s’ha dit que un dels defectes del sistema electoral actual es que no s’acompleix el principi de “una persona, un vot”. Per tant, una de les coses que es poden fer es redistribuir el nombre d’escons, i mirar d’ajustar-ho a la distribució de població. Per a fer-ho millor caldria incrementar el nombre total de Diputats a les Corts de Madrid fins a la xifra màxima que permet la Constitució, 400, i alhora, disminuir el nombre d’escons assignats a les províncies menys poblades, i incrementar els de les mes poblades. Segurament, no seria possible fer aquest ajust a la perfecció, ja que des de 1977 els desequilibris en quan a població s’han accentuat, i així, encara que es reduís el nombre de diputats mínim per província fins a 1 (el mínim que disposa la Constitució), Madrid i Barcelona haurien de tenir als voltant de seixanta i 50 diputats cadascuna (aquestes dues províncies sumen mes de la quarta part de la població espanyola).
Independentment del nombre de diputats que s’esculli a cada província, una de les reformes electorals mes fàcils de fer (no cal modificar la Constitució) es “desbloquejar” les llistes. Es a dir, permetre a cada elector escollir l’ordre en el que figuren els candidats. Tota la resta de les característiques del sistema actual es mantindria. Esmentem les avantatges, que sota el meu modest punt de vista, s’obtindrien:
- Els electors poden expressar mes directament les seves preferències per persones, i no tant per sigles o partits.
- Les persones que per algun motius fossin impopulars o senzillament “impresentables” (p.e.: els involucrats en escàndols de corrupció) anirien als últims llocs de les llistes, i no serien escollides. La seva presència en la vida pública tindria els dies comptats. Ja no podrien “amagar-se” darrera d’unes sigles.
Però també hi ha inconvenients, o dificultats, que cal ponderar:
- El recompte seria molt mes complicat. A menys que ‘implantés un sistema electrònic, la feina per a determinar els parlamentaries electes trigaria moltes mes hores que actualment. I la possibilitat de cometre errors s’incrementaria.
- Aquest sistema es també mes “exigent” de cara als mateixos votants. Cal prendre decisions, i a mes presentar una llista ordenada complerta. En els casos de que les llistes fossin de mes de trenta persones, la feina que representa es mes que considerable, i també les possibilitats d’error. No seria irracional pensar que una àmplia majoria d’electors renunciarien a canviar l’ordre de la llista, i que ho farien només per “comoditat”.
- Encara que l’ordre fos mutable, s’haurien de confeccionar llistes de totes formes, o llistes “per defecte”, o estàndard. Els partits i coalicions serien els encarregats de fer-ho, i les farien seguint els seus propis criteris (fer-les estrictament alfabètiques, per exemple, segurament portaria a resultats no desitjats per ningú). Com que ja s’ha dit que una àmplia majoria d’electors renunciaria al seu dret d’alterar l’ordre amb tota seguretat, això significaria que els canvis resultants serien petits. O potser no tan petits, però no necessàriament positius: no es descartable que es puguin fer campanyes “soterrànies” i no lícites (o al menys, no del tot “netes”, per part de sectors de partits, o de membres de coalicions) per a “arraconar” determinats noms en favor d’un altres: no cal oblidar que una petita quantitat de vots seria suficient per a inclinar la balança, quan la majoria dels vots sèrie per a la llista “estàndard”.
divendres, 16 de desembre del 2011
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (III)
A Catalunya, a les primeres eleccions al Parlament, al 1980, es va fer servir la mateix llei electoral, però la distribució d’escons molt peculiar: a Tarragona, Lleida i Girona es va respectar escrupolosament la proporció de població entre elles, però no es va fer tal cosa respecte a Barcelona, que tenia aproximadament el 77% de tota la població de Catalunya. A la província mes poblada se li va donar 85 escons d’un total de 135, la qual cosa representava menys del 63%. Les motivacions i plantejaments per a aquest repartiment d’escons van ser similars que per les eleccions de 1977, i un cop mes van resultar encertades: CiU va aconseguir, amb només el 27,83% dels vots, 43 escons, el 31,8%, mentre que la encara existent UCD, amb un 10,61% dels vots, va obtenir 18 escons, o sigui, un 13,33% dels escons. El gran pes de l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar força “diluït”.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (II)
Abans de prosseguir, s’ha de deixar clar que no tots els problemes esmentats tenen solució només en l’àmbit de la llei electoral. I que no tots els problemes es poden solucionar simultàniament, o sense deixar d’agreujar d’altres.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.
REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (I)
Es de general consens, al menys en teoria que el sistema electoral espanyol es insatisfactori. També sembla haver un cert consens en que la mala opinió que tenen els ciutadans espanyol dels “polítics” ve provocada, entre altres coses, pel sistema electoral. Un dels crits de batalla del moviment del 15-M es “no ens representeu!”. Les enquestes d’opinió acostumen a dir que hi ha una notable desafecció dels ciutadans envers el que s’anomena “classe política”. I resulta certament inquietant que sembla haver una difosa i confosa percepció de que no hi ha vincles entre “els polítics” i els mecanismes (democràtics, transparents i impecables, al menys sobre el paper) d’elecció. D’aquí al menyspreu i la desafecció envers el sistema democràtic hi ha poca distància. S’ha d’evitar que aquesta distancia sigui recorreguda. De moment, hi ha encara força símptomes de la bona salut de la democràcia espanyola: la participació a les darreres Eleccions Generals ha estat força elevada, en la mitjana europea, i els partits populistes, ambivalents i ambigus envers el sistema no han obtingut resultats dignes de menció.
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions
dimarts, 13 de desembre del 2011
dimarts, 29 de novembre del 2011
PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DEL DISTRICTE: CARRILS BICI, ESPAI JOVE I MANTENIMENT D'ESPAIS
El plenari del consell de districte del proper dijous dia 1 de desembre ha d'informar sobre la proposta de pressupost pel 2012 que presenta el govern del districte i de la ciutat. El pacte entre CiU i PP assegura que la majoria de dretes que s'ha configurat a l'ajuntament de Barcelona tirarà endavant la seva proposta. Des d'ICV-EUiA platejarem una visió alternativa. Pensem que les coses es poden fer d'una altra manera, sense les regressions en polítiques socials, ambientals i d'ocupació i la caiguda en la inversió que proposa CiU i el seu soci preferent i únic, el PP.
També hi haurà lloc per les iniciatives del diversos grups polítics. Aquestes són les nostres:
En el districte de Les Corts s'han implantat en els darrers anys diversos carrils per bicicletes. Cal però desenvolupar-los, tant perquè actuïn de veritable xarxa de comunicació entre els nostres barris com perquè permetin una òptima intermodalitat amb altres elements de transport públic, esdevenint així una alternativa de mobilitat sostenible, segura i eficaç. Cal poder creuar el districte tant en direcció muntanya-mar com en direcció llevant-ponent. És per això que proposem que el districte presenti un programa d'ampliació de la xarxa de carrils bici que permeti cobrir tot el territori i que, a més, es transformin els existents que comparteixen espai amb zones de pas o d'estada de vianants per evitar conflictes entre aquests i els ciclistes; a l'hora, cal també segregar de la resta de vehices els que s'ubiquen sobre la calçada per millorar la seguretat dels usuaris de bicicletes. En darrer lloc, proposem també la instal·lació de més punts d'ancoratge per bicicletes en superfície, especialment al voltant dels grans equipaments culturals, escolars, universitaris, comercials i esportius del districte.
Presentem també una pregunta referida a l'Espai Jove. Aquest equipament està previst en el Pla d'Equipaments Juvenils de Barcelona 2008-2015 i en el mandat anterior es va pactar amb la Plataforma d'Entitats Infantils i Juvenils de Les Corts la seva ubicació a la masia de Can Rosés un cop traslladada la biblioteca a la nova de districte que s'ha de construir. CiU i PP van votar en contra d'aquest trasllat i van paralitzar un tema que estava encarrilat, sense oferir encara ara, cap alternativa. Així doncs volem saber quines són les previsions del regidor i el govern del districte entorn la ubicació d'aquest equipament, l'Espai Jove, tan necessari no només per les entitats infantils i juvenils sino per totes les altres entitats que, ara per ara, han de compartir els espais del CC Les Corts, que està al límit de la seva capacitat. 
Finalment presentem un prec en el que demanem que el districte mantingui de manera prioritària les condicions de neteja, salubritat, higiene i seguretat en els espais en transformació del districte, com la Colònia Castells o l'àrea de Can Planell (Europa-Anglesola. A més, creiem que donar a aquests espais un ús provisional, pactat amb els veïns, ajudaria a aquest manteniment i a assegurar unes condicions el més dignes possibles.
Tot això i més el dijous 1 de desembre, a partir de 2/4 de 8 del vespre.
Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts
També hi haurà lloc per les iniciatives del diversos grups polítics. Aquestes són les nostres:
Tot això i més el dijous 1 de desembre, a partir de 2/4 de 8 del vespre.
Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts
dilluns, 14 de novembre del 2011
ICV-EUiA demana la cessió incondicionada de la caserna del Bruc
Volem que el govern de l’Estat cedeixi de forma incondicionada la Caserna del Bruc a l’Ajuntament de Barcelona. El grup municipal d’ICV-EUiA portarem aquesta proposició a la Comissió de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona, la setmana vinent. Amb la cessió aconseguiríem posar fi a l’ús militar de l’edifici, que no té cap sentit; i obriríem la possibilitat de disposar d’equipaments i habitatges socials a un barri tan mancat d’ells com Pedralbes. Esperem que la nostra proposta surti endavant, com ja vam aconseguir fa unes setmanes amb la demanda de cessió incondicional del Castell de Montjuïc.
El Bruc pels veïns i veïnes de Pedralbes, de Les Corts, de Barcelona!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
