Cultura dominant (X)

I quan parlo de “gastar diners”, no m’estic referint només a sanitat, educació, medi ambient, infraestructures pensions i despesa social en general. Això es imprescindible, però en realitat ni tan sols es el mínim desitjable. L’Estat ha d’anar molt mes enllà, moltíssim mes. L’Estat ha d’intervenir en l’economia, l’Estat no s’ha de resignar a deixar tota l’economia en mans privades, l’Estat ha de promoure empreses públiques, l’Estat ha d’impulsar la reindustrialització, ha d’impulsar de forma directa l’activitat econòmica, ha d’invertir allà on cal que es generin mes llocs de treball, sense esperar que algú altre ho faci. Ha d’haver una banca pública, xarxes de comunicacions públiques (les digitals, les metàl·liques i les d’asfalt), gestió de les vies de comunicacions (incloent ports i aeroports) públiques, fonts d’energies (renovables) públiques. Com a novetat, afegiré que “públiques”, en el cas de la Unió Europea, podria significar que la titularitat o la gestió no estiguessin en mans de un sol país o ens sobirà, sinó compartida entre varis, una cosa que no s’ha intentat mai (i molt poc liberal, per altra banda). Esmento quatre motius d’ordre social i econòmic pel qual paga la pena anar contra el “primer manament” de la “cultura dominant”: primer, es redueix l’atur, i amb condicions de treball dignes, segon, tots els beneficis tornen cap als contribuents, sigui en forma de salaris, sigui en forma d’impostos, sigui en forma de benefici empresarial, tercer, en cas de mala gestió (que no te per què donar-se), els gestors hauran de retre comptes públicament, el procés de presa de decisions es clar i transparent, i es sabrà que s’ha fet malament i per què, i es repartiran justament tant els mèrits com les culpes, i no s’acabarà tot ni amb xifres de beneficis escandaloses (i opaques) en cas d’èxit, ni amb acomiadaments, tancaments, vendes i tancament en cas de fracàs, on uns (els de sempre) guanyen i uns altres (també els de sempre) es queden al carrer, i quart, i el mes dogmàtic i ideològic, mes diners en mans de l’Estat en comptes de mans privades significarà sempre, sempre, sempre, menys desigualtat perquè mai no nodriran cap fortuna privada (corrupció apart, es clar). I com a efecte “addicional” i secundari però no menys important, una empresa pública que funcioni be serà sempre una font de recursos addicionals per l’Estat, i mes possibilitats d’oferir nous serveis, recursos, ajudes i prestacions (en llenguatge liberal, menys necessitat de recórrer al dèficit o a l’increment de la pressió fiscal). No se quants Tractats o Directives de la Unió Europea contravé aquesta idea, però tant si ho fa com si no, aquesta “Nova política Econòmica” (em permeto una petita llicència “leninista”) obligaria, com a mínim, als seus opositors, a exposar arguments, i només amb això, reconèixer implícitament que existeixen alternatives.

Per a reforçar les polítiques econòmiques i socials públiques, i per a conformar una política coherent, serà imprescindible emprendre una altra mesura que també va en contra del “signe dels temps” i de la “cultura dominant”: caldrà tornar a regular moltes coses (llegir “mercats”) que s’han anar desregulant en els últims trenta o quaranta anys. I regular a nivell supranacional, el mon ja no permet (ni falta que fa) tornar al proteccionisme a nivell estatal. Aquí es on s’aixecaran les veus de protesta amb mes força: a un mercat mes regulat els guanys son mes reduïts, i per tant, l’activitat serà menor. Es obvi, però jo no estic adoptant el punt de vista liberal. Es necessita un mercat regulat per a que la despesa pública sigui eficient (a un entorn “campi qui pugui”, els diners públics no tindrien res a fer). I a mes, a un mercat regulat, es mes difícil que hi hagi (excessiva) concentració de capital, que com ja he mirat d’explicar abans, es la “mare de tots els vicis” (econòmics), i també la “mare de totes les crisis” (econòmiques), a les quals sembla condemnat el capitalisme pels segles dels segles, malgrat que, poc abans de que esclati una, es diu que “aquest cop, està tot previst”.

Possiblement, fins aquí, fins i tot em seguirien alguns socialdemòcrates, possiblement els mes heterodoxos, i evidentment cap que hagi fet de Cap de Govern, ministre de l’àrea econòmica, ni ningú que hagi assolit càrrecs supranacionals. Però sense dubte que hi ha socialdemòcrates que segueixen estant a favor d’un sector públic potent, encara que això estigui en contra de la “cultura dominant” i també en contra de la “Construcció Europea”... des de una perspectiva liberal.

Per a tenir diners que gastar, direm un parell d’obvietats mes. Una: s’han de recaptar molts diners. Dues: si no es recapta molt, es pot recórrer al dèficit, però això no es sostenible durant massa temps. Avui dia, les autoritats monetàries es troben tan “blindades” (al si de la Unió europea, i fora d’ella) i tenen un poder (també polític) tan gran, que si algú tingués la “temptació” de finançar despesa pública amb dèficit, senzillament, no podria. Per tant, només resta en peu la primera possibilitat. Be, resta fer la revolució, però també ho havien descartat abans.

Cultura dominant (IX)

En canvi, tots els Estats d’Occident necessiten del Gran Capital, necessiten de les seves (grans) inversions, necessiten que hi segueixi operant normalment, que es senti còmode, que vegi que els seus negocis son rendibles, no es poden permetre el luxe de que l’activitat econòmica disminueixi, o es desplaci a una altra banda. Els governs li “mengen de la ma” al Gran Capital.

Que potser estic exagerant, o m’estic inventant, tota aquesta història? Que sembla una pel.lícula de Hollywood, amb els seus plans de dominació globals i un “directori” que governa el mon d’amagat, des de algun refugi secret? No se si hi ha cap “directori”, ni cap “refugi”, però no hi ha res de secret. El Gran Capital no s’amaga, no es a la clandestinitat, opera obertament. Però qui son, llavors? Qualsevol revelació o escàndol sobre comptes amagats a qualsevol paradís fiscal treu a la llum uns quants noms, tot i que aquests son de les “rengleres inferiors”. Mes interessant es veure en nòmina (es una forma de parlar) de qui entren a treballar els personatges públics (Caps de Govern, Ministres d’Economia, Presidents de Bancs Centrals) quan deixen els seus càrrecs. Es la forma que te el Gran Capital de pagar-li els serveis i favors. La dada de qui es troba al darrera de les organitzacions que els donen feina es una informació que els mitjans “respectables” proporcionen no sense reticències, però es pot arribar a esbrinar sense masses dificultats.

I la via reformista, la tan esbombada, socialdemocràcia, la combinació de lliure mercat i justícia social? Impossible, tal com exposaré a continuació.

Cada dia que passa, el volum dels diners que es troben a les butxaques o a l’abast de la “gent corrent”, entre els quals es troben per igual els assalariats i els petits i mitjans empresaris cada cop es mes reduït. Ara per ara, ja no es suficient per a fer funcionar l’economia (això inclou reduir l’atur), ni a mantenir les finances de l’estat (això inclou reduir el dèficit) perquè la seva rendibilitat, la seva productivitat, i la seva fiscalitat ja es troba al límit. Els diners de debò es troben a una banda, i només per la pròpia voluntat d’aquests “grans diners”, fan o no acte de presència. I en quines condicions? Només en les mes favorables. Si resulta que els beneficis de la inversió o negoci que tenen al cap seran gravats per una taxa impositiva equiparable a la que paga la “gent corrent”, senzillament, no els interessa. S’estimen anar a cercar negoci a un altre indret. I no els mancaran altres oportunitats perquè sempre hi haurà algú que estigui encara mes desesperat per a captar inversió multimilionària al preu que sigui.

Ara be, en una de les poques coses en les que estic d’acord amb els socialdemòcrates (al menys, amb alguns), es que per a que hi hagi justícia social, l’Estat ha de gastar molt diners. Gastar-los amb seny, no en qualsevol cosa (no pas en incrementar el nombre de divisions blindades, vull dir), però gastar-los. El lliure mercat no proporcionarà justícia social mai per si sol, per no parlar de cohesió social. Amb el lliure mercat mai deixarà d’existir el “furgó de cua”. Encara que el lliure marcat aconsegueixi eliminar l’atur, sempre serà a costa dels assalariats i petits empresaris: el seu “model” es que aquells que ara gaudeixen de les millors condicions entre els assalariats es “sacrifiquin” per a que el total de la massa salarial, sense créixer, “es reparteixi” entre tothom. De fet, un dels “somnis” (que va per bon camí) de la “cultura dominant” es que hi hagi, al si dels assalariats, una mena de “lluita de classes” interna (“a petita escala”), en la qual el “furgó de cua” s’enfronti amb l’”aristocràcia obrera”... i els guanyi (acabant amb els seus “privilegis”)! I si l’Estat no gasta diners, no podrà contrarestar, ni tan sols matissar, aquest model de societat (pura “llei de la jungla”) que defineix el lliure mercat, no tindrà autèntic poder, no podrà canviar res important, només aspectes superficials i secundaris. No podrà fer socialdemocràcia. No podrà transformar la societat en un sentit progressista. Sempre estarà sotmès a les “tempestes”, “marejols” i “tsunamis” que provoquen (sempre) agents econòmics fora del seu control (i de tot control), i contra les conseqüències dels quals no podrà protegir als seus ciutadans. Només l’Estat (si es decideix, i disposa de recursos) te força suficient per arribar suficientment lluny per a provocar autèntics canvis en tots els terrenys en els que s’ho proposi, i en una direcció que estigui sota el control dels representats de la voluntat popular, i no pas de forces alienes a aquesta: igualtat, solidaritat, polítiques de gènere, protecció ambiental, garantia de la qualitat de vida, model socioeconòmic.

Cultura dominant (VIII)

Aquí va el nucli central (i dur) de la meva tesi. En la societat capitalista contemporània, la gran riquesa, el gran volum de capital, les grans fortunes (i les no tan grans), son tractades de forma diferent i amb evident privilegi que la immensa majoria de la població, que representa, numèricament, el 99%. Els mes rics ja fa temps que s’han escapolit de tot control per part de l’Estat (de qualsevol Estat), de qualsevol llei, de les institucions internacionals, i dels usos, obligacions i procediments que tothom, fora d’ells, estan obligats a seguir. Tot els està permès. Només es pot parlar d’ells en termes de gran lloança. No se’ls pot fer cap exigència, no se’ls pot donar cap ordre, no se’ls pot imposar cap obligació. No se’ls pot aplicar cap llei (que no els agradi). Mai. Quan es parla d’ells (molt poc), el tractament que reben es gran delicadesa, deferència, diplomàcia, discreció, reserva. Com s’estigués parlant de uns Deus baixats a la Terra. Hi ha molta por, humiliació, servilisme. Hi ha un autèntic pànic a com pot reaccionar quan no es sent mimat, acaronat, afalagat, lloat. A que no inverteixi, en definitiva. El gran capital es “allò que no ha de ser esmentat mai” (quan es parla d’obligacions tributàries), i alhora, l’autèntic protagonista i director de l’economia, el seu motor, l’autèntic poder. L’autèntica classe dominant. La que es troba darrera la “cultura dominant”.

Aquí va un exemple concret, recent i agafat de la premsa, per aclarir conceptes i baixar un tant del “núvols” de la teoria i les assumpcions. A la tornada de vacances, les grans companyies operadores de la telefonia mòbil que operen a la Unió Europea han afirmat, amb tota el desvergonyiment del que han estat capaces, que la possibilitat de que els usuaris contractin les seves línies allà on aquestes siguin mes barates i no tinguin que pagar tarifa de trucada a l’estranger a cap país de la Unió Europea seria un “abús”, mentre que el fet de que les companyies puguin escollir a on, i en quina quantitat, pagar els impostos que els proporcionaran aquestes tarifes, es “normal”, “lògic” i “legal”. Si algú encara tenia dubtes sobre el tractament que rep la “classe dominant”, i quina es aquesta, i de qui son els “guanyadors” (sempre) amb les regles de la globalització, espero que amb aquest cas concret i per desgràcia molt real, hagi aclarit els seus dubtes. Per desgràcia, es un exemple d’importància ínfima, purament anecdòtica.

La riquesa que hi ha en el mon no ha minvat, mes aviat tot el contrari: amb cada crisi econòmica, financera i el pet de la “bombolla” de torn, els diners no s’han esvaït, no han desaparegut, no s’han perdut. Senzillament, han canviat de mans un cop mes. Hi ha gent que s’ha empobrit, però no perquè els seus diners s’hagin cremat a una foguera, sinó perquè de la seva butxaca ha anat a un altre indret. I cada cop que un gran negoci (o qualsevol negoci) te èxit, passa una cosa semblant, tot i que no crida tant l’atenció, no es noticia, entra en la lògica del “sistema”: els mes rics es fan encara mes rics. La pura dinàmica del mercat porta a la concentració de capital. El moviment de diners per tot el mon es la cosa mes fàcil: ja no fan falta ni lingots d’or, ni diamants, ni bitllets de bans, ni tan sols documents de cap tipus. Els diners avui dia consisteixen només en uns quants bits d’informació. No fan falta caixes fortes, els bancs no tenen ni que existir físicament. I es allà, fora de tot abast i control, on viu avui el Gran Capital, els autèntics amos del planeta, la reduïda col·lectivitat de privilegiats la única preocupació dels quals es com fer-los créixer encara mes. Preocupació que no es tal, perquè la oportunitat arribarà segur a un indret o un altre del planeta.

El Gran Capital ja no te necessitat de cap Estat, ni cap associació d’estats. Pot existir i operar amb total independència. Fa molt de temps que han passat els temps en que el Capital requeria de l’Estat per a que li creés nous mercats (o en tanqués) mitjançant una guerra o un acte de força, o una negociació diplomàtica. Avui dia, totes les fronteres estan obertes, el mon sencer està a la seva disposició.

El Gran Capital tampoc necessita de cap Estat que els protegeixi de ningú. No te por de res, no li afecten els problemes d’ordre públic. En primer lloc, perquè físicament no hi es a cap país, no es enlloc (i alhora es, o pot ser, a tot arreu). No hi ha possibilitat que ningú li pugui fer mal físicament, les seves propietats mes valuoses no tenen existència física, ningú es pot apoderar d’ell, ningú el pot expropiar. En segon lloc, perquè allà on opera, es totalment impossible que esdevingui una revolució o s’introdueixi un canvi radical. El nivell de benestar assolit per la majoria de la població a Occident es (encara) tal, que tothom te masses coses a perdre si li proposen fer taula rasa i començar de zero. I encara que a algun indret (d’Occident) hi hagi possibilitat d’intentar alguna cosa semblant (cosa extremadament improbable, insisteixo), no podria sobreviure a mig i llarg termini, perquè cap país, ni tan sols un mínimament gran, pot sobreviure per si sol a una economia globalitzada i interrelacionada, i es trobaria envoltat per zones obertament hostils on seguiria manant la “cultura dominant”, i que de seguida prendrien mesures (econòmiques, no fa falta que siguin militars) per a que la “infecció” no s’estengués.

Cultura dominant (VII)

Altres àmbits on la iniciativa privada està intervenint creixentment en els últims temps son les pensions, la sanitat i la educació. Els temps encara no estan prou “madurs” (al menys, no a tot arreu) com per a proclamar obertament que aquests tres casos de prestacions socials també son terreny per a fer negoci i per tant, haurien d’estar en mans privades. Els governs (al menys, els europeus) encara no s’atreveixen a donar aquest pas perquè darrera hi ha una llarga “tradició” de gestió pública i una liberalització “salvatge” podria tenir conseqüències imprevisibles, en el sentit de que el funcionament d’aquests mercats podria resultar poc plàcid (m’estic referint a vagues, mobilitzacions i protestes) i per tant, poc propici per a que sigui realment un bon negoci. Els sindicats, encara forts a l’administració pública (al menys, a Europa), encara representen un dur obstacle. Però el canvi està en camí. La “cultura dominant” ja ha incorporat el “principi” de que si un vol rebre educació de qualitat, i estalviar-se les llistes d’espera, o cobrar una pensió decent el dia que plegui de treballar, ha de deixar de confiar exclusivament en l’Estat.

Però tot això, sent greu, alarmant i inacceptable, no es encara el pitjor. La “cultura dominant” te corol·laris encara mes punyents. Comencem amb un exemple. Agafem una notícia econòmica en la que es parli d’una inversió o negoci de magnitud mitjana o una mica gran (evidentment, no son les úniques activitats econòmiques que existeixen, però tampoc vull parlar de qualsevol activitat econòmica, de de qualsevol agent econòmic). Invariablement, i a qualsevol mitjà de comunicació, i de qualsevol tendència (no hi ha mitjans que no comparteixin la “cultura dominat” que tinguin un mínim ressò, ja ho he dit abans). No importa la natura d’aquesta inversió. Sempre es destaquen dues xifres: el nombre de llocs de treball que es creen, i l’impacte econòmic (o be, els diners totals invertits). Son les dades positives, la cara amable de la noticia, les dades que els protagonistes volen que es facin públiques. I ningú pot negar que crear llocs de treball i impulsar l’activitat econòmica a base de inversions es bo per a tothom (absolutament per a tothom). Però tots tenim prou anys per a saber que el mon no es només com ens el volen presentar els departaments de relacions públiques. I es que precisament el mes interesant d’aquest tipus de noticies serà que ens constarà mes d’esbrinar, fins a l’extrem de que, de fet, pels ciutadans de a peu, no hi haurà mes informació.

No m’estic referint a poder conèixer l’origen dels diners que s’inverteixen, ni qui es qui realment pren les decisions importants en última instància, ni la llista (segurament no massa llarga) dels beneficiaris de la inversió, o la seva història com a inversors. Son coses que qualsevol milionari amb mig dit de front sap com amagar o fer que no es facin públiques, ni ara, ni mai. El dret a la intimitat i a la no exposició excessiva al públic es sagrat, fins i tot per a aquells que tenen coses que amagar, o que tindrien molt a perdre per un excés de publicitat. El mon dels negocis es una jungla, on tot s’hi val, i on les errades es paguen cares.

Ni tan sols estic exigint una cosa tan obvia com fer un mínim contrast entre la morterada de milions que algú (renuncio a saber qui) guanyarà, i els sous que es pagaran als afortunats que deixaran les rengleres de l’atur, ni saber quants d’aquests contractes tindran una durada mínimament decent, ni si compleixen la llei o els convenis establerts. Deixem-ho així. S’han creats llocs de treball i ens quedem amb aquesta lectura.

No. El que jo pretenc (i no crec que ho aconsegueixi) es que algú em demostri una cosa aparentment tan senzilla com que a tots els actors econòmics que intervenen a aquesta inversió se’ls està aplicant la llei de la mateixa forma i amb el mateix rigor (la mateixa llei, vaja). Res mes. Davant d’una inversió milionària m’interessa, i molt, mes que qualsevol altra cosa, saber si els enormes beneficis que sense dubte obtindran els inversors tributaran el que correspon (i a on), de la mateixa forma que els salaris que cobraran els beneficiaris dels llocs de treball estaran subjectes al tipus corresponent de l’Impost sobre la Renda (un impost que es paga a tot Occident). I ja, posats a demanar, m’agradaria saber quin ha estat el benefici en relació amb la inversió realitzada (per a tenir una idea de quan tocaria pagar en impostos), però se que saber això (pel simples mortals) es pràcticament impossible. Però si que vull saber, vull estar segur de que les finances públiques també es beneficien amb guanys que genera el mercat. A mi no em convenç el principi liberal de que tot guany resulta beneficiós, directa o indirectament, per a tothom.

Com em considero a mi mateix força radical, exigiria que el tipus tributari sigui igual per a totes les rendes, les del treball i les del capital (d’acord amb les estadístiques, també oficials, del que es paga de mitjana en concepte d’Impost sobre la Renda, els inversors son mes pobres que les rates, molt mes que els seus empleats), però, de moment, em conformo amb saber que el capital paga uns impostos que no siguin irrisoris o simbòlics, i que en cada inversió digna d’aquest nom, no culmina, invariablement, i gràcies a un bon treball d’enginyeria fiscal, comptable i financera, i un bon us d’una legislació ja molt favorable (o la possibilitat d’ignorar-la), un cop i un altre, i sempre, sempre, sempre, en evasió fiscal a costa de l’erari públic.

Cultura dominant (VI)

Es clar que encara mes interessant (molt mes interessant) seria poder conèixer en detall de quina forma els projectes empresarials d’èxit (de gran èxit) han aconseguit aquest èxit. Quina estat la principal clau? Una idea brillant, una direcció ferma, una bona agenda de contactes, saber prendre les millors decisions, o senzillament el dur esforç diari... de part de tothom, fins i tot d’aquells que no surten a les fotos. Es una qüestió absolutament fascinant, apassionant, de primeríssim ordre. Per desgràcia, aquest es el secret que les empreses amaguen amb mes gelosia, i no es gens probable que algun dia es pugui saber si els mèrits dels grans triomfs econòmics estan realment ben adjudicats.

Deixem aquest tema i anem per una altra banda. Un altre paradigma o corol·lari que es desprèn del “principi fonamental” es que, per a que l’economia realment rutlli be, la quantitat de diners que ha d’estar a disposició de l’Estat o de qualsevol administració pública, ha de ser la mínima possible. Tot estalvi en la despesa pública es benvingut, independentment de quina sigui la partida pressupostària estalviada. La reducció de la despesa es bona en si mateixa, perquè significa que hi mes capital “circulant”, i per tant, mes possibilitat de que es pugui fer negoci. Això es el que hi ha darrera de l’argument (ja desgastat) que s’anomena “austeritat”. La “cultura dominant” ve a dir, de vegades de forma explícita, que els Estats, en realitat, “no saben” gastar perquè estan sotmesos a “pressions” (la voluntat popular, ja se sap) que els impulsen a comportar-se de forma “ineficaç”. Per això, s’ha de deixar els dinars en mans privades, perquè el lliure mercat “si que sap” que fer amb ells.

No es un fenomen en absolut nou. Es pot dir que, excepte un breu període entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la meitat dels anys setanta del segle XX, les coses sempre han anat així. Si resulta que ara ens “adonem” d’aquesta crua realitat es perquè el “sistema”, o millor dit, la “cultura dominant” ha estat posada a prova, no un, sinó varis cops per les diferents crisis econòmiques, ha estat portada al límit, ha hagut de reaccionar davant condicions adverses extremes (ha patit el seu particular “cataclisme còsmic”, els seus “forats negres”), i ha donat les respostes que eren previsibles.

Exemple senzill, obvi, proper: hi ha molt atur, i ni les finances públiques, ni la societat en el seu conjunt, ni el conjunt de l’economia ho pot suportar durant molt de temps. Que es pot fer? Ho han de solucionar (només) les empreses (privades). Han de crear nous llocs de treball. Les condicions no son favorables per a fer-ho? Hem d’aconseguir que ho siguin. Que demanen els empresaris? Mes flexibilització, mes desregulació, menys entrebancs en forma de drets laborals, menys sous? Concedit! El que sigui, amb tal d’aconseguir reduir l’atur. I també per a evitar que les persones que tenen feina siguin acomiadades: si un ha d’escollir entre el comiat o que li redueixin el sol, que escolliria? Les empreses (privades) manen! Aquesta qüestió es central i bàsica, te un abast i profunditat molt mes gran del que podria semblar a simple vista. La “cultura dominant” ha trobat la “fórmula” per a enderrocar el “contracte social” vigent, per a començar el retorn a les condicions laborals, econòmiques, vitals i socials del “capitalisme manchesterià”, contraposant drets a la possibilitat de trobar o conservar la feina. El missatge es “conforma’t amb trobar feina”, “aquestes son les condicions que hi ha”, “si vols feina, hauràs de renunciar als teus drets”, o “amb drets, no esperis trobar feina”. La “cultura dominant” justifica l’enduriment de les condicions laborals com un simple conjunt de mesures “tècniques” o “modernitzadores”: mes competitivitat, mes flexibilitat, mes productivitat, mes dinamisme. En realitat, son modificacions radicals del model de societat (i en sentit decimonònic) perquè s’estan modificant no només les condicions de treball, sinó també les condicions de vida, el model de societat, les perspectives vitals, la qualitat de vida de les persones, les seves possibilitats de viure una vida digna. Per començar, de les que es troben al “furgó de cua”, però poc a poc, estenent-ho al conjunt dels assalariats.

La banca privada (la única existent) te problemes? S’ha d’ajudar-la! Sense bancs, no hi ha finançament, les empreses no poden funcionar, l’economia sencera es paralitzaria! Els recursos públics (el pressupost) s’ha d’encarregar de “tapar” els forats que han deixat els bancs, a costa de qualsevol altra partida, i del dèficit públic. Encara que suposi contradir el principi de que l’Estat no pot intervenir en l’economia, s’ha de fer, perquè sinó, tot aniria molt pitjor. Això si, amb discreció.

Mes. Prenguem per cas la famosa “bombolla immobiliària”, una de tantes “bombolles”, però de moment, la única en la qual fer negoci amb una necessitat i dret constitucional bàsic com l’habitatge va ser acceptat com a “lògic” i “normal” per tothom. Immobiliàries, constructors, propietaris de terrenys, i bancs es van beneficiar força. Es van crear llocs de treball (mentre va durar). Qui va patir les conseqüències van ser els que volien un habitatge, i es van haver d’endeutar de per vida perquè eren els preus que hi havia al mercat. Qualsevol regulació, qualsevol reglamentació, qualsevol limitació d’aquesta forma de fer negocis hauria implicat la condemna als inferns perquè s’hauria intentat posar entrebancs en el bon funcionament d’una sèrie d’empreses privades.

Cultura dominant (V)

Desenganxem un cop mes els peus de terra i endinsem-nos en el mon de les idees i teories. Aquest cop, “cridaré” en suport de la meva tesi ni mes ni menys que la Teoria de la Relativitat d’Einstein (i em conformaré amb l’Especial). No escriuré ni miraré de demostrar cap fórmula matemàtica, que ningú pateixi. Només diré que, pel mon de la Física, el principi i axioma de que la velocitat de la llum al buit es sempre constant no sembla tenir especials conseqüències. Arran de terra, amb les condicions i circumstàncies en les que es desenvolupa la nostra vida quotidiana, la velocitat de la llum es de una magnitud tan gran, que no sembla que pugui afectar-nos. Les pomes segueixen caient dels arbres cap a terra, i fins tot les dures condicions en les que funcionen els motors d’automoció, o fins i tot els d’aviació, segueixen sent explicables sense tenir en compte que a velocitat de la llum es constant. Fins a un cert punt, podem viure ignorant la Llei de la Relativitat. Les coses canviarien (per a pomes, motors i per la llum mateixa) si algun dia (que arribarà, tot i que no pas demà, ni durant aquesta generació, ni durant la propera) el sistema Solar s’apropés a un Forat Negre. Algú podria dir que, arribats a aquest punt, no importaria massa, a efectes pràctics, saber que la velocitat de la llum es constant, però en realitat no seria exactament així: si hi hagués alguna possibilitat de fer alguna cosa (pel Sistema Solar, o al menys, per la Humanitat, o una part de la mateixa) en aquestes circumstàncies, seria tenint plena consciència de la Teoria de la Relativitat i els seus efectes, i no pas ignorant una i altres.

Torno ràpidament al terreny de l’economia (política)! A simple vista, el fet de que les empreses (privades) rutllin be sembla que es una cosa que beneficia a tothom. Començant pels treballadors, que tenen la possibilitat d’estar sense feina a tenir-ne. Les persones mes humils passarien de no tenir ingressos, a tenir-ne. Les finances públiques millorarien al no tenir que pagar subsidis d’atur, i en canvi, recaptar mes impostos al pagar-se una mes gran quantitat de salaris, o salaris mes generosos. Les pensions estarien millor garantides, al haver mes cotitzants. Hi hauria mes possibilitats per la promoció social (aprofitant les oportunitats que hi hauria en el si de cada empresa). Moltíssims productes i serveis només els poden oferir les empreses privades, per la qual cosa la seva existència es fonamental per la qualitat de vida de tothom. Cap d’aquestes afirmacions son falses, per tant, algú podria argumentar alguna cosa en contra del principi de que “el que es bo per a les empreses, es bo per a tothom”?

S’ha d’afegir, per a aclarir una mica mes les coses, que el primer corol·lari que es després d’aquesta “llei general” que obliga a tenir en la màxima consideració a les empreses privades, es que tota activitat que pot ser realitzada per una empresa privada, no l’ha de realitzar ni l’Estat, ni una empresa pública (quan dic “Estat”, no m’estic referint necessàriament a un “Estat nacional”, sinó a qualsevol ens públic dotat de prou sobirania, mecanismes i competències per a fer despesa pública). Allà on hi ha possibilitat d’obtenir un benefici, ha de ser present l’empresa privada. Si no, si hi hagués alguna limitació, s’estaria contradit la “llei fonamental”, perquè no s’estaria fent tot el possible per a que les empreses privades rutllin. Aquest corol·lari ha conegut matisos al llarg de la història, però des de fa al menys tres dècades, serveix com a base per l’argumentari de qualsevol política econòmica que s’hagi dut a terme a qualsevol país occidental. Es, òbviament, “cultura dominant”.

Es mes: fins i tot quan una determinada activitat o servei no son lucratius, o no ho son prou per a que una empresa privada s’interessi en realitzar-les, es obligació de l’Estat el convertir-la en lucrativa. Com? Molt senzill: subcontractant-la i pagant a algú per a que la realitzi. Així, es compleix la “llei fonamental”, i en realitat son les empreses privades i la competència existent entre elles les que determinen el cost “autèntic” del servei o prestació.

En realitat, la “cultura dominant” i les seves ”lleis fonamentals” es basen en una axioma que te caràcter de dogma, però que en realitat es un mite: les empreses privades son mes eficients que qualsevol aparell o organisme estatal. Les empreses privades, degut a que han de competir en tot moment per a sobreviure, han de ser eficients, productives i rendibles, han d’intentar fer-ho tot millor, mes ràpid i amb el mínim cost possible. Han de ser mes eficients i per tant, rendibles. Si no, hauran de plegar, o guanyaran menys que la competència, que es la primera passa per a plegar. Això es el seu incentiu, el motor que les fa funcionar, el motor que les fa ser “millors”, o al menys intentar-ho. Els organismes públics, al treballar amb una mena de “xarxa de seguretat”, no tenen aquest incentiu, poden treballar de forma “mes relaxada”, menys eficient, sense tenir en compte el balanç cost / benefici. Anant una passa mes enllà, es pot dir que l’Estat (com ja he dit, “Estat” s’ha de entendre en aquest text en sentit ampli) pot compensar amb taxes i impostos la seva manca d’eficiència. Es un mite, naturalment, en el sentit de que només es una veritat a mitges. Qui hagi treballat a una empresa privada (i em refereixo a aquells que ho hagin fet format part de la “classe de tropa”) podrà explicar les seves experiències, i veurà que al si de les empreses privades la casuística, praxis i “cultures” son infinites, i que, com en tota organització formada per persones, no son ni de lluny màquines perfectament “engreixades” i on tothom s’esforça exclusivament en el be col·lectiu. El principal tret de la “qualitat de la gestió” es estrènyer els cargols als escalafons que es troben per sota. Es un vell acudit, però desgraciadament es la crua realitat, quan es diu que “els miracles econòmics consisteixen en dues parts: treballar mes i cobrar menys”. L’empresa privada, en el que si demostra eficàcia, es en estalviar despeses en el capítol de personal. Sobre això no hi ha cap dubte. També es cert que serveix per a que determinades persones, en determinats casos, puguin guanyar molts diners. Però ni de lluny sempre: les estadístiques diuen que nou de cada deu projectes empresarials acaben en fracàs (i es manté així des de que existeixen aquestes estadístiques), la qual cosa ve a dir que, mes que bons gestors i “genis” de la direcció empresarial, el que mes abunda son les ganes de fer diners. Ja que m’he posat així de crític i càustic, podria afegir que en el noranta i nou per cent dels caos, les víctimes dels fracassos empresarials son els que menys culpa en tenen, que son els assalariats (no es creïble que una empresa fracassi per la incompetència d’un treballador (a sou) en concret, tot i que no es impossible), i començant pels que son mes “barats” d’acomiadar. A les escoles de negocis i Facultats de Ciències Empresarials s’hauria de dedicar molt de temps a l’estudi de les empreses que van haver de tancar, especialment per a aprendre de les errades que es van cometre (la Humanitat sencera ho agrairia molt!), però per desgràcia no es fàcil, perquè les empreses privades son extremadament reservades respecte a fer públics els seus comptes i documents interns.

Cultura dominant (IV)

A la nostra societat occidental del segle XXI també hi ha “perdedors” i “pàries”, o persones excloses del sistema en un grau mes o menys gran. Deixant de banda aquell que es veuen obligats a treballar o senzillament sobreviure al marge de tota legalitat, els “paries de la terra” contemporanis son els aturats o els treballadors en precari. Curiosament, tenen un perfil força semblant als de fa un segle o segle i mig. Son gent que sempre han estat al “furgó de cua” de la societat. Joves (amb formació o sense), persones amb pocs estudis (joves o grans), dones i treballadors procedents de sectors en crisi i poc qualificats i/o amb problemes per a reciclar-se. Son els prescindibles, substituïbles, intercanviables, anònims, els que no poden fer servir la seva vàlua personal, els seus coneixements, la seva experiència, els seus vincles com a instrument de pressió, negociació o promoció. Estan sols, “venuts”, indefensos, impotents, sense recursos ni arguments davant un mon (el del mercat de treball) que exigeix molt i ofereix poc. Es la cara menys amable del capitalisme del segle XXI. Si filem una mica mes prim, trobarem altres casuístiques: per una banda, els becaris, o treballadors sense cap dret (ni contracte laboral) que fan feines que no haurien de fer (i cal deixar de relacionar “becari” amb “jove”: avui dia, becari ho pot ser qualsevol). Hi ha els contractats a temps parcial o per breus períodes de temps. També es habitual trobar treballadors que no estan en nòmina (i per tant, no tenen drets) de les empreses on presten els seus serveis, sinó d’aquella a la que la primera ha subcontractat. Hi ha altres variants i “alternatives”: “minjobs”, contractes a temps parcial, o “no contractes”, quan en comptes d’un contracte laboral l’empresa obliga al treballador a fer-se autònom o fins i tot petit empresari, o l’acomiadament lliure (es a dir, sense indemnització i sense justificació). Invariablement, els “paries moderns” (i en això no son gens “moderns”) cobren unes retribucions ínfimes, en la major part dels casos, per sota del mínim necessari per a cobrir les necessitats vitals bàsiques. Els moderns “paries” viuen entre aquesta tipologia d’ocupació, i l’atur, que es sempre l’últim esglaó de la societat, i encara mes quan les prestacions d’atur (cada cop mes limitades) s’esgoten i les xarxes de suport familiars ja no donem mes de si. Llavors només queda el recurs de marxar lluny de casa seva (igual que fa cent o cent cinquanta anys). Quina característica comparteixen aquests treballadors en precari? Que els seus drets no estan defensats per cap llei o conveni, i que degut a la seva temporalitat i “volatilitat” (o ubiqüitat, o la seva natura de “no treballador”) no poden ser defensats eficaçment per aquells que defensen els drets dels treballadors mes “convencionals”: els sindicats. Es casualitat que aquells que es veuen obligats a fer “la guerra pel seu compte” es trobin al “furgó de cua”? En absolut!

S’ha de tenir en compte que les fronteres entre aquest “furgó de cua” i la resta no estan establertes de forma permanent. El “furgó de cua” existeix sempre, fins i tot quan l’economia rutlla be, però el nombre dels seus “viatgers” s’incrementa quan hi han problemes. Ningú queda a estalvi d’anar a parar-hi. No hi ha res segur ni garantit quan un depèn exclusivament d’un sou i de que algú n’hi pagui, o quan senzillament un es troba molt vinculat (ni que fos com a empresari) a un sector que pot anar-se’n a norris. I qualsevol sector, potencialment, pot anar-se a norris. Els triomfadors d’avui poden convertir-se en els perdedors de demà.

Estem arribant al punt culminant de la meva tesi. Em resta per enunciar un últim paradigma o evidència. Fins ara, he estat esmentant la “cultura dominant” contemporània, però en realitat no he acabat de definir-la, no he arribat a dir quin es el seu principi fonamental, el seu nucli, el seu rovell, el dogma del qual parteix i es desenvolupa de forma consistent. Per a molts lectors, no faria cap falta perquè es bastant obvi, però de totes formes ho deixaré anar. Es aquest: per a que l’economia, i per extensió, tota la societat, la nostra societat occidental del segle XXI, funcioni satisfactòriament, els negocis (les empreses privades) han de rutllar. La prosperitat general depèn de com els vagi a les empreses. Les finances públiques depenen de de com els vagi a les empreses, ni que fos indirectament. Els serveis socials depenen de com els vagi a les empreses (també indirectament). Qualsevol altra cosa, es secundària. Qualsevol acció o directiva, qualsevol llei, qualsevol decisió, qualsevol política que emprengui qualsevol govern de qualsevol tendència política (sempre que siguin adeptes a la “cultura dominant”, però es que ho son tots), no pot contradir aquest principi. La política s’ha convertit, en els últims trenta anys, en aconseguir convertir l’ens públic administrat, ja sigui un país, un ajuntament, o la mateixa Unió Europea, en una pista d’aterratge propicia per a negocis i inversions. Les diferències al respecte, entre les tendències polítiques “respectables”, només son de matis.

Jo afegiré un altre atribut a la “cultura dominant” contemporània. Afirmo que, combinat a la fe absoluta en les bondats de la lliure empresa, es troba un altre principi, i aquest es el principi de la segregació, o discriminació, o “Apartheid”. No en funció del color de la pell, ni de la nacionalitat, lloc de residència, idioma, llinatge o l’origen de les persones, sinó en funció de la seva solvència econòmica, o el seu grau de riquesa. Però de qualsevol grau de riquesa. Hi ha “riqueses” i “riqueses”. M’estic referint a nivells de riquesa i patrimoni (mobiliari) molt alts, extrems, superlatius. Perquè hi ha un nivell de riquesa a partir del qual el seu posseïdor es converteix en membre de l’autèntica classe dominant i privilegiada.