Cultura dominant (IV)

A la nostra societat occidental del segle XXI també hi ha “perdedors” i “pàries”, o persones excloses del sistema en un grau mes o menys gran. Deixant de banda aquell que es veuen obligats a treballar o senzillament sobreviure al marge de tota legalitat, els “paries de la terra” contemporanis son els aturats o els treballadors en precari. Curiosament, tenen un perfil força semblant als de fa un segle o segle i mig. Son gent que sempre han estat al “furgó de cua” de la societat. Joves (amb formació o sense), persones amb pocs estudis (joves o grans), dones i treballadors procedents de sectors en crisi i poc qualificats i/o amb problemes per a reciclar-se. Son els prescindibles, substituïbles, intercanviables, anònims, els que no poden fer servir la seva vàlua personal, els seus coneixements, la seva experiència, els seus vincles com a instrument de pressió, negociació o promoció. Estan sols, “venuts”, indefensos, impotents, sense recursos ni arguments davant un mon (el del mercat de treball) que exigeix molt i ofereix poc. Es la cara menys amable del capitalisme del segle XXI. Si filem una mica mes prim, trobarem altres casuístiques: per una banda, els becaris, o treballadors sense cap dret (ni contracte laboral) que fan feines que no haurien de fer (i cal deixar de relacionar “becari” amb “jove”: avui dia, becari ho pot ser qualsevol). Hi ha els contractats a temps parcial o per breus períodes de temps. També es habitual trobar treballadors que no estan en nòmina (i per tant, no tenen drets) de les empreses on presten els seus serveis, sinó d’aquella a la que la primera ha subcontractat. Hi ha altres variants i “alternatives”: “minjobs”, contractes a temps parcial, o “no contractes”, quan en comptes d’un contracte laboral l’empresa obliga al treballador a fer-se autònom o fins i tot petit empresari, o l’acomiadament lliure (es a dir, sense indemnització i sense justificació). Invariablement, els “paries moderns” (i en això no son gens “moderns”) cobren unes retribucions ínfimes, en la major part dels casos, per sota del mínim necessari per a cobrir les necessitats vitals bàsiques. Els moderns “paries” viuen entre aquesta tipologia d’ocupació, i l’atur, que es sempre l’últim esglaó de la societat, i encara mes quan les prestacions d’atur (cada cop mes limitades) s’esgoten i les xarxes de suport familiars ja no donem mes de si. Llavors només queda el recurs de marxar lluny de casa seva (igual que fa cent o cent cinquanta anys). Quina característica comparteixen aquests treballadors en precari? Que els seus drets no estan defensats per cap llei o conveni, i que degut a la seva temporalitat i “volatilitat” (o ubiqüitat, o la seva natura de “no treballador”) no poden ser defensats eficaçment per aquells que defensen els drets dels treballadors mes “convencionals”: els sindicats. Es casualitat que aquells que es veuen obligats a fer “la guerra pel seu compte” es trobin al “furgó de cua”? En absolut!

S’ha de tenir en compte que les fronteres entre aquest “furgó de cua” i la resta no estan establertes de forma permanent. El “furgó de cua” existeix sempre, fins i tot quan l’economia rutlla be, però el nombre dels seus “viatgers” s’incrementa quan hi han problemes. Ningú queda a estalvi d’anar a parar-hi. No hi ha res segur ni garantit quan un depèn exclusivament d’un sou i de que algú n’hi pagui, o quan senzillament un es troba molt vinculat (ni que fos com a empresari) a un sector que pot anar-se’n a norris. I qualsevol sector, potencialment, pot anar-se a norris. Els triomfadors d’avui poden convertir-se en els perdedors de demà.

Estem arribant al punt culminant de la meva tesi. Em resta per enunciar un últim paradigma o evidència. Fins ara, he estat esmentant la “cultura dominant” contemporània, però en realitat no he acabat de definir-la, no he arribat a dir quin es el seu principi fonamental, el seu nucli, el seu rovell, el dogma del qual parteix i es desenvolupa de forma consistent. Per a molts lectors, no faria cap falta perquè es bastant obvi, però de totes formes ho deixaré anar. Es aquest: per a que l’economia, i per extensió, tota la societat, la nostra societat occidental del segle XXI, funcioni satisfactòriament, els negocis (les empreses privades) han de rutllar. La prosperitat general depèn de com els vagi a les empreses. Les finances públiques depenen de de com els vagi a les empreses, ni que fos indirectament. Els serveis socials depenen de com els vagi a les empreses (també indirectament). Qualsevol altra cosa, es secundària. Qualsevol acció o directiva, qualsevol llei, qualsevol decisió, qualsevol política que emprengui qualsevol govern de qualsevol tendència política (sempre que siguin adeptes a la “cultura dominant”, però es que ho son tots), no pot contradir aquest principi. La política s’ha convertit, en els últims trenta anys, en aconseguir convertir l’ens públic administrat, ja sigui un país, un ajuntament, o la mateixa Unió Europea, en una pista d’aterratge propicia per a negocis i inversions. Les diferències al respecte, entre les tendències polítiques “respectables”, només son de matis.

Jo afegiré un altre atribut a la “cultura dominant” contemporània. Afirmo que, combinat a la fe absoluta en les bondats de la lliure empresa, es troba un altre principi, i aquest es el principi de la segregació, o discriminació, o “Apartheid”. No en funció del color de la pell, ni de la nacionalitat, lloc de residència, idioma, llinatge o l’origen de les persones, sinó en funció de la seva solvència econòmica, o el seu grau de riquesa. Però de qualsevol grau de riquesa. Hi ha “riqueses” i “riqueses”. M’estic referint a nivells de riquesa i patrimoni (mobiliari) molt alts, extrems, superlatius. Perquè hi ha un nivell de riquesa a partir del qual el seu posseïdor es converteix en membre de l’autèntica classe dominant i privilegiada.

Cultura dominant (III)

Un factor o actor econòmic que diferencia als capitalisme contemporani dels capitalisme “clàssic” o “ortodox” es el sistema impositiu. M’estic referint a les polítiques fiscals que tenen com a finalitat la distribució de la renda. Amb matisos i moltes reticències, la “cultura dominant” ha acabat assolint la evidència de que la oferta i la demanda, per si sola, no garanteix una distribució justa de la riquesa, tot i que s’hauria de debatre molt sobre què vol dir “justa” per a segons qui. Però no ens entretinguem en això. Resumint, direm que el creixement de l’aparell estatal i les nombroses polítiques socials (es el que es coneix com a “Estat del Benestar”) que s’han anat implantat a les societats occidentals al llarg del segle XX s’han pogut finançar amb tota mena d’impostos, els quals, també a grans trets, acostumen a ser mes elevats quan mes gran sigui la renda del subjecte o persona fiscal que els suporta. Com que els beneficiaris de les polítiques socials que es financen amb aquests impostos acostumen a ser les persones de rendes mes baixes, sí que es pot concloure que un sistema impositiu ben concebut i eficaç es un molt eficaç instrument de distribució de la renda i de justícia social. Aquest ha estat, tradicionalment, el discurs de la socialdemocràcia dels segles XX i XXI. Tot i que, pel fet de ser part de la “cultura dominant”, aquestes polítiques no les ha aplicat només la socialdemocràcia, sinó governs de tota orientació política, fins i tot dictadures.

Les polítiques distributives i la intervenció de l’Estat a l’economia i en els serveis socials han fet esvair-se el model social i econòmic existent fins la Segona Guerra Mundial. El pas de una economia bàsicament industrial a una on predominen els serveis i on el volum de transaccions purament financeres no ha fet mes que créixer han fet també la seva part. Ja havíem esmentat abans l’”aristocràcia obrera”, però aquesta ja no resulta representativa de la societat contemporània (del mon Occidental, que quedi clar en tot moment). Aquesta s’ha tornat molt mes heterogènia, inabastable, diversa, complexa, contradictòria, difícil d’interpretar i descriure. No hi ha uns trets o costums que defineixin les classes socials, la “consciència de classe” ha desaparegut, o al menys, ja no es el que era. El concepte “classe mitjana” es extremadament difós, ja no es, ni de lluny, sinònim de “burgesia”, es a dir, els “propietaris dels mitjans de producció”, tal com va establir Marx. Avui dia, s’inclou a la “classe mitjana” a tothom que es guanya mes o menys be la vida, sigui amb un negoci, sigui amb un sou. Les classes socials, han deixat d’existir segons la seva definició tradicional, tret d’alguns casos molt evidents i minoritaris.

Les “fronteres” entre classes i grups socials s’han tornat extremadament “sinuoses” i difícils d’establir. Resulta molt difícil determinar qui explota o s’aprofita de qui. Cada empresa (les de una determinada grandària, i especialment les que abans es deien “multinacionals”) es en realitat un “microcosmos” que es un perfecte reflex de la complexitat que impera en el conjunt de la societat. Els empleats, o treballadors, o “proletaris” han deixat de formar un “bloc”, o “classe” o “subjecte” monolítics. Es molt difícil trobar una “dialèctica” nítidament definida entre amos i assalariats: hi ha empleats que poden percebre que els seus interessos es troben mes a prop dels seus patrons formals que no dels seus (formalment) companys assalariats. Existeixen empleats (o persones que ho son formalment) que cada mes tenen mes guanys que els seus patrons formals, i que es beneficies de la bona marxa de l’empresa, hi ha empleats que, pel fet ser accionistes, son també propietaris de les empreses que els donen feina, o sense ser-ho, cobren una part dels beneficis empresarials. El talent, l’esforç, el coneixement, la competència i el compromís son compensats amb ascensos a l’escalafó de les empreses (grans, i pertanyents a sectors pròspers). Aquesta es la forma que te la “cultura dominant” de mostrar resultats: al seu si, hi ha possibilitats de prosperar per a molts. No per a tothom, però si per a molts. Per altra banda, el 99% de les empreses d’Espanya i Catalunya son molt petites, els seus propietaris son també els seus únics treballadors, i les seves condicions de treball i nivells d’ingressos son molt sovint mes precàries que les dels treballadors de determinades empreses, per no parlar dels quadres i directius d’aquestes. Hi ha empreses sense treballadors en nòmina. I hi han treballadors que no tenen, formalment, cap patró: el autònoms, o els que formen la seva pròpia societat.

Vol dir això que, malgrat tot, s’ha assolit la utopia marxista d’una societat sense classes, i per tant, sense injustícies ni explotació? La solució definitiva es una bona política fiscal redistributiva i una bona dinàmica empresarial a un entorn propici? Ni de bon tros. La prova es que les estadístiques (oficials, gens sospitoses de ser tendencioses; la última diu, que mes de un de cada deu catalans viu per sota del llindar de la pobresa extrema) sobre desigualtat social no han fet altra cosa que créixer a les últimes dècades, i tot apunta a que seguiran creixent. I a tots els països, incloent els mes rics i “pròspers” en quant al seu PIB i el seu creixement. La riquesa global segueix creixent, i a un gran ritme, però no només no es reparteix, sinó que mes aviat es concentra. I el que resulta realment preocupant, es la evidència de que, d’acord amb la “cultura dominant”, ningú amb capacitat de fer-ho està disposat a emprendre aquesta tasca. Una mica mes endavant veurem per què no, i tindrem una breu pinzellada de com de difícil resulta fer-ho.

Cultura dominant (II)

Marx va definir un concepte interesantíssim i que ha demostrat tenir una durada, o recorregut, interminable i que possiblement es la par que millor ha sobreviscut del seu sistema filosòfic. Marx va parlar de la “superestructura”, que es tot allò que es construeix o basteix sobre la “infraestructura”, o el sistema econòmic, o les “relacions de producció”. Marx va defensar que la societat, i les dinàmiques que es desenvolupen en el seu si (manifestacions culturals, idees dominants, grups polítics), havia d’estar per força condicionada i determinada pel tipus d’economia de la qual extreia la riquesa, o els mitjans de vida. El fervent, i brillantíssim seguidor de Marx Antonio Gramsci, dos generacions posteriors a Marx, va aprofundir en aquest anàlisi i va introduir el concepte del que tracta aquest text. Segons Gramsci (i Marx) una, o “la” “Cultura Dominant” (o hegemònica) era una cosa (aparentment) tan senzilla com “la cultura de la classe dominant”. Però, precisament pel fet de ser “dominant”, no sembla la cultura de només una part de la societat, sinó de tota la societat: entre les seves principals característiques es troba el fet de que no sembla “imposada”, sinó mes aviat “consensuada”, una mena de “comú denominador”, un “punt de trobada”, la “base de la convivència”, i els seus fonaments semblen sòlids, i arrelats en els resultats, el temps i encara mes, en el sentit comú. “El millor del mons possibles”, o “l’únic sistema possible” son qualificatius característics (referits a ella mateixa) de tota cultura dominant. No es d’estranyar, ja que la classe dominant ho es perquè controla els governs, les institucions i els aparells estatals, i pot controlar (no absolutament, però si força) el que es publica, imprimeix o s’ensenya. Pot ser discutida i criticada, i fins i tot reformada parcialment, i també mutar en el temps, però els seus trets bàsics seguiran sent els mateixos. Naturalment, no n’hi ha prou amb la propaganda, la censura o la intoxicació. Per a que una cultura dominant sigui tal, ha de poder mostrar resultats, proves, evidències tangibles de que “funciona” o que al menys pot arribar a funcionar. Ha d’haver una suficient “massa social” que hi “cregui”, que s’hi senti a gust, o que consideri que hi te lloc, que hi ha futur per ella, que hi ha un camí que la pot portar a l’èxit o al benestar. Que com a mínim, sigui un marc o punt de partida del qual, amb les oportunes reformes i reorientacions, es pugui arribar a un estatus molt mes proper al que seria una situació ideal. La “cultura dominant” es el principal instrument de poder, defensa i dominació per part de la classe dominant, mes enllà d’altres mes “visibles” i materials com les lleis, constitucions, la policia o els cossos armats. Es un sistema d’”anticossos” que el propi sistema crea davant els que pretenen qüestionar-lo d’arrel. Mentre la cultura dominant ho sigui, no serà possible cap canvi en profunditat, cap “trencament”, cap revolució.

Tornem un altre cop a la realitat. La societat de la segona dècada del segle XXI no te gran cosa a veure amb la societat sobre la que van escriure Marx i Gramsci. Al menys, pel que es refereix als seus aspectes externs. Han passat dues Guerres Mundials, ha sorgit i ha desaparegut la Unió Soviètica, el sufragi universal es una realitat, com també ho ha estat l’expansió del dret a l’educació, el volum i el paper de l’aparell estatal i supraestatal en la societat i l’economia han crescut moltíssim, l’abandonament del patró or ha fet que la massa monetària global s’expandeixi fins gairebé l’infinit, “accelerant” els ritmes i cicles de l’economia, la globalització es una altra realitat, com ho son les migracions i moviments de població o la evidència de que els recursos naturals son finits i que el planeta el vulnerable, la tecnologia ha evolucionat a un ritme cada cop mes accelerat i es un actor econòmic mes, han hagut tota mena de crisis i “booms” econòmics, s’ha aprés (en alguns casos) d’ells, els usos i costums socials, econòmics i polítics han fet que estiguin vivint a un altre planeta... Alguns d’aquests fets realitats han estat conseqüència de la pura evolució de la societat, però la majoria han estat productes, per una banda, del caràcter bàsicament inestable i ciclotímic de l’economia del mercat, i d’altres han estat degut a lluites i desafiaments als paradigmes de la “cultura dominant” de cada moment. Es pot dir que la dita “cultura dominant” ha anat evolucionant a base de cops, desfetes dialèctiques (i en alguns casos, físiques), adaptacions i instint de supervivència. Simplificant molt, però sense mancar a la realitat, es pot dir que la principal “mutació” o “gir” que ha fet la “cultura dominant” respecte al “capitalisme manchesterià” ha estat passar de contemplar la classe treballadora de ser un simple “factor de producció”, un “capítol de despesa” (i també una font de maldecaps i problemes), a ser “consumidors” i “clients”, imprescindibles, com a col·lectiu, pel funcionament de l’economia des de la banda de la demanda. Tot i que no de bon grau, sinó a base de “bufetades” i “evidències”, el capital va acabar entenent que pagar uns bons sous (i unes bones assegurances mèdiques, d’atur i de jubilació, i unes vacances pagades) no eren només una despesa assumible, sinó que incrementava el mercat potencials pels seus productes. En aquest sentit, es pot dir que la llei de l’oferta i la demanda s’ha “democratitzat”. O que s’ha signat un nou pacte social, s’ha reformulat la relació entre capital i treball.

Cultura dominant (I)

Karl Marx, essencialment, tenia raó. La visió i la interpretació del mon que va fer en el seu moment han esdevingut encertades i premonitòries. La descripció de la societat occidental (la resta del mon es una altra història, fins i tot mes tenebrosa) d’avui dia s’ajusta bàsicament a aquella que ell va predir, fa ja cent cinquanta anys, que s’acabaria conformant, si al capitalisme se li deixava sense fre  amb les ni oposició.

Es podria adduir que no es cert, que termes com “proletariat”, “burgesia” “lluita de classes”, “propietat dels mitjans de producció”, o fins i tot les mateixes classes socials o el mateix capital han deixat de tenir sentit o fins i tot han esdevingut irreconeixibles i inidentificables respecte a com es concebien abans, fruit de la evolució constant d’una societat, que avui dia no te res a veure amb aquella dominada pel “capitalisme manchesterià” en el si de la qual va viure i que va mirar de combatre amb les seves armes de filòsof, historiador, economista i teòric de la revolució.

Es cert. Avui dia, a Occident ja no queda rastre d’aquella societat basada en la producció industrial, on la principal (i pràcticament única) font de riquesa (per a només uns quants) eren les grans fàbriques on treballaven exèrcits de treballadors industrials poc qualificats, que cobraven salaris amb els quals ells i les seves famílies tot just podien sobreviure, sense cap altra perspectiva de futur ni aspiració personal que el que les coses no empitjoressin (perquè les coses podien empitjorar), perquè no tenien cap altra alternativa per a aconseguir ingressos. En aquella societat, la “frontera” entre “capital” i “treball”, “explotadors” i “explotats”, i “burgesia” i “proletariat” era molt clara, nítida, diàfana, inevitable i a mes inesborrable. La tesi central de Marx (i Engels) va consistir en que, amb el sol impuls, dinàmica i condicionaments de la oferta i la demanda, aquella situació no només s’eternitzaria, sinó que aniria a pitjor. A pitjor, des del punt de vista del proletariat, naturalment, perquè, per una banda, la competència entre el capital sempre es feia i es faria a base de reduir els costos laborals, i per altra, el capital tendiria a créixer, a acumular-se, a concentrar-se, a comprar, absorbir o expulsar la competència, a formar monopolis. Alguns dels competidors es veurien obligats a plegar, i el que es quedava com únic vencedor podia imposar les seves condicions tant als consumidors com a la força de treball.

Obro un petit parèntesi. Això es el que ha acabat passant a escala planetària, en el mon de les altes finances, les grans multinacionals, les empreses tecnològiques, les automobilístiques, i també els grans grups industrials, per esmentar uns quants. Hi ha lleis antimonopoli, es cert, i tots els experts, fins i tot els de mes accentuada fe liberal, no es cansen de repetir que els monopolis son una cosa dolenta par a tothom. Malgrat tot, la força del mercat es molt poderosa i contínuament “tiba” cap a aquest extrem. Marx no podria ni tan sols imaginar que les dimensions del Capital es multiplicarien de la forma en que ho han acabat fent, convertint en actors irrellevants els Estats i les fronteres. El que Marx creia que passaria a nivell nacional, ha acabant passant a nivell mundial. I tanco el parèntesi, entre altres coses, perquè aquest no es el tema principal del meu anàlisi.

Tornem-hi a la societat occidental contemporània. A simple vista, sembla ser que aquí les prediccions marxistes no s’han complert. L’argument mes habitual que es fa servir per a demostrar-ho consisteix en que, a data d’avui, el proletariat industrial es actualment una petita minoria numèrica en el conjunt de la societat, que no es representatiu de la mateixa, i que a mes es, de entre tots els assalariats, el que gaudeix de millors condicions de treball, mes nivell de salaris i un mes alt nivell de vida. En un cert sentit, les relacions entre empresaris i treballadors son “modèliques” a aquest sector, on fins i tot, i en molts casos, els treballadors son recompensat amb una part proporcionals dels beneficis de l’empresa. Es cert, en molts casos es així, i per això els treballadors industrials han rebut el nom d’”aristocràcia obrera”. Però s’ha de dir que, per a arribar a aquesta situació, han intervingut molts altres factors que la pura llei d’oferta i demanda, i que des de bon començament, han hagut pressions per part de una de les parts (no fa falta dir quina) per a modificar aquest estat de coses. Pressions que, poc a poc, van donant els seus fruits. Aquí es on toquem, per primer cop, el tema central d’aquest escrit: els arguments mes sòlids que es fan servir a aquesta fase de la dialèctica entre les forces del treball i el capital no son tant la competitivitat, eficiència, “modernitat” o “realitat del mercat”, sinó un de mes profund i difícil de rebatre perquè mai s’enuncia de forma explícita. Paradoxalment, es un terme molt i molt marxista: es denomina “cultura dominant”.

FINAL DE MANDAT A LES CORTS

Hem arribat al final del mandat a les Corts i cal fer balanç. A ICV-EUiA estem satisfets de la feina feta. El paper que ens ha tocat fer com a oposició ha estat el de controlar l’acció de govern, fent-ne el seguiment oportú. A l’hora, hem volgut ser proactius i presentar propostes i iniciatives encaminades a desenvolupar el programa electoral amb el que ens vam presentar a les eleccions. Val a dir que amb la dificultat de comptar només amb un vol al plenari, hem pogut trobar punts d’acord amb altres forces polítiques per tirar endavant iniciatives. I hem participat també en la recerca de consensos (no sempre reeixits al 100%) en temes com la inclusió social o el desenvolupament dels plans Anglesola i Colònia Castells.

També hem confrontat, amb aquestes iniciatives, el nostre projecte polític i el nostre model de districte i de ciutat amb el de CiU. Hem presentat propostes en defensa de l’educació pública, al costat de la comunitat del 0-3 o reclamant l’nstitut Anglesola. Hem plantejat mesures destinades a aconseguir una mobilitat sostenible al districte, que potenciï l’ús de la bicicleta, el transport públic i la seguretat dels vianants. Hem insistit en la necessitat i la urgència d’equipaments socials pendents, com la residència de gent gran de Benavent o la de persones amb discapacitat intel·lectual. Hem fet propostes per aprofundir en l’organització dels barris en superilles, que permetin una reapropiació de la ciutat pels veïns. Hem insisitit en tots els casos en la necessitat d’impulsar la participació ciutadana, entesa com a la manera de treballar conjuntament entre els veïns i l’administració del districte, en el disseny de les actuacions, en el seu control, i en la seva avaluació. Queda molt per fer.

Vull destacar, com a èxits del mandat, tot el que hem pogut aconseguir en matèria de memòria històrica. Vam començar amb l’aprovació del nom de Francesc Pedra per un nou carrer en la zona de les antigues Cristalleries Planell, que recorda qui va liderar la Vaga dels Nens de 1925, recuperant així un fragment del passat obrer i de lluita social de les Corts. I hem acabat el mandat, en el context del magnífic treball participatiu que s’està fent per recuperar la memòria de la presó de dones de les Corts, liderat per entitats veïnals i familiars de les preses, aconseguint que el CC les Corts porti el nom de Tomasa Cuevas, represaliada pel franquisme a la presó de les Corts, que va contribuir a la preservació de la memòria de les preses, de la seva lluita i de la seva solidaritat heroica.

Gràcies als veïns de les Corts, per la seva tasca, pel seu estímul i exigència constants, pel seu compromís amb els barris del districte, per haver-nos permès treballar al seu costat.

Gràcies també des d'un punt de vista purament personal. Ha estat un veritable plaer fer de conseller de districte i representar els veïns de les Corts. Espero que la tant la feina individual com del conjunt del grup municipal d'ICV-EUiA hagi estat útil. Aquest ha estat, en tot cas, el nostre objectiu.

Estem a les portes d'un nou mandat, en el que esperem continuar comptant amb el suport dels veïns de les Corts i de Barcelona, per continuar treballant junts, entre tots, sumant, per fer les Corts i Barcelona EN COMÚ.

Albert Pérez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Districte de les Corts

PLENARI DE LES CORTS MARÇ 2015. LES PROPOSTES D’ICV-EUIA

Aquest és el darrer plenari de l’actual mandat municipal. Serà un plenari especial, en el que pesaran més els aspectes valoratius del mandat, però en el que també, com al llarg d’aquests quatre anys, presentem les nostres propostes.

L’elaboració d’un pla de carrils per bicicletes ha estat un dels temes que hem impulsat al llarg d’aquest mandat. Hem presentat diverses iniciatives des del maig de 2012. Finalment, vam aconseguir que s’aprovés un pla en el darrer plenari de 2014. Ara presentem una proposta en la que demanem que fomenti l’ús d’aquests carrils i els facin més còmodes i funcional, amb el reforçament de la seguretat i l’adaptació dels punts de Bicing i els aparcaments privats per bicicletes al llarg dels nous carrils.

Proposta carrils bici

La preocupació per un medi ambient saludable ha estat també un dels eixos de treball d’ICV-EUiA a les Corts. Hem estat molt crítics amb l’actuació del govern municipal, que hem considerat del tot insuficient. Presentem una pregunta al govern en la que demanem per les mesures que es van prendre en el darrer episodi agut de contaminació del mes de gener.

Pregunta contaminació

Un dels temes urbanísics més importants que s’estan desenvolupant a les Corts és el que afecta la zona de la Colònia Castells. Presentem una pregunta a l’entorn dels immobles dels números 239 i 241 del carrer d’Entença, en les que recollim la preocupació veïnal i demanem quin serà el futur immediat d’aquests edificis.

Pregunta Entença

En el plenari d’octubre de 2014 es va aprovar una proposta d’ICV-EUiA en la que es rebutjava les actuacions de Jordi Pujol que s’havien conegut aquell estiu i es demanava el retorn de la figura de Pau Farinetes que se li va lliurar l’any 2012 en el marc de la Festa Major del districte. La resposta del govern del districte no va ser gens satisfatòria i volem saber si ha donat compliment a la proposta aprovada. Presentem per això una demanda de seguiment.

Seguiment Pau Farinetes

A part d’aquestes iniciatives, al grup municipal d’ICV-EUiA li correspon aquest any presentar la proposta de candidats de les Corts a Medalla d’Honor de Barcelona. Proposem el Grup Promotor del Monument a la Presó de Dones de les Corts, que està fent un treball interessantíssim basat en la participació de les entitats ciutadanes de recuperació i diginificació de la memòria democràtica de les Corts; també proposem, a títol pòstum, el músic cortsenc Oriol Canals, la mort del qual a finals de l’any passat en un accident va ser molt sentida al districte, d’on era una persona de referència.

Medalla d'Honor Grup Promotor Monument Presó Dones
Medalla d'Honor Oriol Canals

Us esperem el dia 9 de març al plenari.

Albert Pérez

Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de les Corts

Presentació de Barcelona En Comú a les Corts

Dijous 5 de març a les 19 h presentem el programa de Barcelona En Comú a les Corts i a l'Albert Pérez com a candidat a conseller de Districte. Volem debatre, compartir, aportar, escoltar, parlar, sumar, posar en valor, qüestionar, participar... En suma, treballar juntament amb els veïns i veïnes i les entitats del Districte per construir les Corts en comú, Barcelona en comú.

I ho fem al CC Tomasa Cuevas-Les Corts, espai que tots coneixeu, però del qual n'estrenem el nom.

Fins dijous!