El mes important (III)

Arriba el moment de parlar del federalisme. Jo sempre m’havia considerat a mi mateix com a federalista. Als documents d’ICV hi ha molt nombroses referències al federalisme. Tradicionalment, l’esquerra catalana havia considerat el federalisme com la millor fórmula per a aconseguir un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya i alhora assolir el màxim de drets i llibertats nacionals. El federalisme, en abstracte, sobre el paper i en la teoria era (es) força atractiu, força enriquidor, força pràctic, sembla donar satisfacció a tothom. Sembla una paraula màgica. El problema arriba quan es tracta de posar-ho en pràctica, o al menys donar les primeres passes per a posar-ho en pràctica.

El “problema” del federalisme era (es) que no es podia exercir unilateralment, tal com el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’establir (l’Estatut era un “exercici federalista”, però la sentència s’ha encarregat de dir que no era una via vàlida). No només feia falta un interlocutor, sinó que feia falta reformar la Constitució  Espanyola. Alguns (ja he parlat d’ells) afirmen que no es així, que l’actual Estat de les Autonomies ja es un Estat federal excepte en el nom, i fins i tot millor, però això no deixa de ser una opinió.

Es reformable la Constitució Espanyola? Indiscutiblement que sí. Aquest es el principal argument que presenten els partidaris del federalisme (entre els quals m’agradaria incloure’m, però per desgràcia se’m fa cada dia mes difícil). “Reforma constitucional” es una frase que “sona” molt be, sembla també molt atractiva i inclusiva. Per desgràcia, es una reforma que, en la pràctica, resulta del tot impossible de fer-la. No es tracta d’una reforma qualsevol. En realitat, depèn de l’abast que se li vulgui donar al “federalisme” que es vulgui posar en pràctica. Perquè de “federalismes”, n’hi ha tants com partidaris del mateix. N’hi ha “federalistes” que es conformen amb canviar de nom algunes institucions: on abans deia “comunitats autònomes”, que es digui “estat federal” (o un terme semblant), i assumpte resolt. O alguna altra reforma cosmètica semblant (l’anomenada “Declaració de Granada” del PSOE es pobríssima: “ofereix” un nivell autogovern que no arriba ni al de la versió de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya al 2005). No cal dir que el “meu” federalisme (ni el de ICV) no es aquest. El que jo veig com a “federal” va molt mes enllà: implica modificar el Títol Preliminar, on es parla de la nació espanyola i de la seva “indivisibilitat”. Tot el que no impliqui reformar radicalment això em sembla només una operació cosmètica, una enganyifa, un federalisme buit de contingut.

Es possible modificar aquesta part de la Constitució? Un cop mes, la resposta es “si”. Ara be, per a aconseguir-ho fan falta unes majories molt fortes a les dues Cambres de les Corts espanyoles, una dissolució de les mateixes, una ratificació per part de les dues Cambres novament electes, i després, una ratificació per part d’un referèndum. Deu n’hi do!  Es possible aconseguir que les dues forces polítiques majoritàries acceptin que Espanya deixi de ser una única nació? Acceptarien que hi haguessin altres nacions, amb dret reconegut d’autodeterminar-se? Ho acceptaria el conjunt del cos electoral espanyol? M’agradaria que la resposta a aquestes preguntes fos positiva, però per desgràcia no ho es. Ara mateix, ni tan sols el PSOE ho accepta plenament. Que es pot esperar? M’agradaria que algú m’argumentés en sentit contrari, però per desgràcia no he aconseguit trobar res semblant.

Sempre des del meu modest punt de vista, declarar-se “federalista”, avui dia, a Catalunya, es tot menys “trencador”, o innovador, i només serveix per a “quedar be”. Donat que reclamar un Estat Federal no es una cosa que depengui en exclusiva del “federalista”, sinó de la bona voluntat (inexistent) d’un tercer (molt poderós), el seu abast polític no passa de les bones intencions (i que consti que jo respecto les bones intencions en aquest terreny) i la retòrica. No implica el menor compromís, descarrega la responsabilitat última en un altre, permet “salvar la cara” (fins a un cert punt). Avui dia, reclamar federalisme a Catalunya es la mes còmoda i fàcil de les postures polítiques perquè ve a dir, mes o menys, el següent: “jo vull reformes, vull que l’Estat Espanyol sigui federal; vull que es reconegui a Catalunya com a nació; ara be, per a això sigui una realitat fa falta que el PP també ho accepti, i no es el cas. Llàstima! De debò que em sap greu! Però això es el que diu la Constitució, i cal sotmetre’ns-hi. No podem passar d’aquí. Esperem, negociem, mirem de pactar, a veure que podem aconseguir i mentrestant, les coses tampoc estan tan malament. I ningú em podrà acusar d’immobilista”. Com ja he dit, es donar en el fons la raó a la dreta espanyola (i la espanyolista), acceptar en la pràctica el “status quo” i acceptar que hi ha un dret de “veto” que no es pot superar.

El mes important (II)

Però, existeixen possibilitats reals d’incrementar el grau d’autogovern i de reconeixement nacional per a Catalunya dins de l’actual ordenament legal? La resposta es que sí, es pot, al menys pel que a competències es refereix. Però el que passa, i degut a la famosa sentència del 28 de Juny de 2010, es que aquests canvis han passat a dependre en exclusiva de la voluntat del Govern espanyol de torn, i no pas de la voluntat de la Generalitat o el Parlament de Catalunya. I aquesta “concessió” pot quedar revertida mes endavant per la voluntat d’un futur Govern espanyol de diferent signe, o de les Corts espanyoles, on el pes dels diputats catalans es i serà sempre minoritari. No hi ha, ni hi haurà, cap altra “palanca” o “instància d’apel·lació” a la qual recórrer. Ni tan sols es pot parlar de “blindatge” o salvaguarda de drets, competències i atribucions: només hi ha “garantia” per a aquelles que son específicament esmentades a l’article 148. Tota la resta poden ser “revocades” o minvades, com per exemple les competències lingüístiques o l’ensenyament. Això es el que, segons la dita sentència, afirma la Constitució espanyola. Això no es una opinió o interpretació: en el temps transcorregut des de l’estiu del 2010 ha passat exactament això, i no hi ha cap indici de que res hagi de canviar. La LOMCE (“llei Wert”) es un clar exemple. La manca d’entusiasme envers el Corredor Mediterrani es un altre. La llei de la unitat de mercat, un tercer. En el millor dels casos (sempre hipotèticament), el que pot passar es que canviï la composició política de les Corts espanyoles, però això es un factor sobre el que des de Catalunya no es possible influir, com ja s’ha dit. En altres paraules: el futur de Catalunya queda en mans de votants que no resideixen a Catalunya.

La primera conseqüència, i ben lògica, d’aquest estat de coses es que, a Catalunya, i de forma majoritària (però no pas unànime), el terme “Constitució” o “constitucionalisme” ha quedat força devaluat. Partits i persones han canviat d’opinió al respecte (jo, entre ells, tot i que em va costar reconèixer-ho). Si la Constitució ja no es sinònim d’autogovern, sinó mes aviat una reducció, o en el millor dels casos, “congelació” del mateix, la seva reivindicació i defensa ha passat a mans d’aquells que propugnaven precisament això, un fre o disminució de l’autonomia política de Catalunya. Cada cop que s’invoca la Constitució referida a Catalunya cal parar l’orella: es tracta de defensar una actuació del Govern central de signe centralitzador o per a contrarestar o criticar una actuació o declaració del Govern de la Generalitat o del Parlament.

Des del meu modest punt de vista, no es possible que, ni a curt ni a llarg termini els partidaris del “status quo” (o de rebaixar el “status quo”: recordar el contingut del recurs d’inconstitucionalitat) es converteixin en força majoritària a Catalunya. També des del meu punt de vista, el seu “atractiu” no es troba en ells mateixos (existeix ara mateix algun líder carismàtic i indiscutible que, amb les seves premisses polítiques, aspiri a convertir-se en majoritari? Poden presumir d’algun càrrec electe atractiu, reeixit i solvent, passat o present? I que a mes no sigui de dretes?), sinó en el que ells representen: la seva oposició frontal a una independència de Catalunya, al seu èmfasi únic en que el mes important es preservar la unitat d’Espanya. A dins de Catalunya, en realitat, les forces polítiques que els representen semblen capficades en aquest únic tema, que es “tradueix”, de portes enfora, en una defensa aferrissada de la Constitució.

Que vull dir amb això? Doncs que no es cert que a Catalunya no es deixin sentir diferents veus i diferents opinions sobre el que s’ha anat denominant com “el problema català”. Hi ha opinions per a tots els gustos. Però que ningú s’indigni, sorprengui o intenti negar l’evidència: els (partits) que s’anomenen a si mateixos “constitucionalistes” son de dretes o molt de dretes. Al menys, no els he vist secundar vagues generals o participar en manifestacions contra les retallades (a les quals jo si he anat). Tampoc he aconseguit que ningú em demostrés que oposant-me al dret d’autodeterminació aconseguiré que es nacionalitzi la banca, l’avortament lliure i gratuït, s’aboleixi la monarquia, es garanteixi la desaparició de l’atur, la laïcitat o la sanitat pública sense llistes d’espera, o es jutgin els crims de la dictadura (si fos així, segurament m’ho repensaria, però tinc la sensació de que es mes aviat tot el contrari). Això també s’ha de tenir en compte.

El mes important (I)

El mes important

 

El 28 de Juny de 2010 el Tribunal Constitucional va emetre per fi la primera de les seves sentències sobre l’ajustament a dret del ja “devaluat” i “rebaixat” Estatut d’Autonomia de Catalunya. No entraré en detalls sobre la sentència i el llarg procés que va dur fins a la mateixa, però si que diré que a cap país (civilitzat) del mon cap persona física o jurídica hauria acceptat ser jutjat per un tribunal d’aquelles característiques i sota aquelles circumstàncies. A la fi i a les postres, les formes i l’esperit de les lleis i els procediments son tant o mes importants que la lletra dels mateixos, i va quedar molt clar des de bon començament que en aquella cas, el que es volia aconseguir era precisament, i a cost del que fos, una victòria que no s’havia aconseguit amb les votacions democràtiques. A molts (i a mi mateix) ens va donar la impressió de que el que es pretenia era (seguint un símil esportiu) “guanyar els despatxos allò que no s’havia pogut guanyar sobre el terreny de joc”.

Però el que es va aconseguir va anar molt mes enllà de la lletra de la sentència, i de l’anul·lació, total o parcial d’uns quants articles de l’Estatut. A aquell estiu això encara no es podia saber, però l’autèntic efecte de la sentència va consistir en una cosa que només algunes veus havien deixat anar: una creixent “desafecció” d’una proporció creixent dels catalans envers no només una classe política que s’havia “comportat” per sota de les expectatives, sinó envers tot un sistema polític, tot un estat de coses, de tot l’ordre constitucional, una “roca” contra la que havia xocat un procés de reforma molt consensuat i que havia seguit totes les pautes reglamentàries. Després del desconcert va venir la frustració, després el desencant, i mes endavant, el rebuig frontal a tot allò que no només la sentència, sinó l’actual Constitució (la de 1978) representava en quan a autogovern i “encaix” de Catalunya dins de l’Estat espanyol.

He d’afegir que, fins aquella data, jo era un ferm partidari de la dita Constitució i de fer política dins de la seva llera, per mes que hi havia coses, con la Monarquia i la absència de cap esment a les víctimes de la dictadura (entre altres coses) que no m’hi agradaven. Però encara era de l’opinió de que donades les circumstàncies, aquell text era el millor al que es podia aspirar tenint en compte les circumstàncies sota les quals es va redactar.

Després de l’estiu de 2010 tot el sistema polític, els esquemes i la concepció de la política catalana existents fins llavors van saltar pels aires, encara que això no va poder ser percebut de forma immediata, tot i que la manifestació del 10 de Juliol, encapçalada pel President de la Generalitat, el socialista Josep Montilla, ja apuntava en aquell sentit (el seu lema, i no ho oblidem, era: “Som una nació: nosaltres decidim”). Convocaven tots els partits amb representació parlamentària, tret del PP i Ciutadans.

En important tenir en compte una cosa per a entendre l’evolució de l’opinió pública catalana: cap partit d’àmbit català (o les seves “sucursals estatals”) es troba “còmode” amb la gestió del “status quo” actual, ningú ha donat ple recolzament a la sentència del Tribuna Constitucional, ningú ha manifestat que la seva estratègia política consisteix en gestionar la legalitat vigent. Ningú accepta que l’actual “encaix” (per a anomenar-ho d’alguna forma) de Catalunya dins de l’Estat es el millor possible i que cal treballar amb ell. Alguns, perquè creuen que hi ha massa autogovern (pot governar un partit que considera inconstitucional s 187 dels 223 articles de un text en el que precisament es basa aquest Govern? Pot governar un partit tan “antisistema”?). Una majoria, perquè creuen que hi ha massa poc.

Res s’ha fet en tres anys i mig per a donar resposta política a la sentència del Tribunal Constitucional i al desig de mes autogovern. S’han preferit ignorar totalment el tema, donant-li el tractament d’un “trastorn passatger”. No resulta sorprenent, per tant, que la opinió pública catalana hagi evolucionat en aquest temps. També es cert que la mes greu crisi econòmica de la que es te notícia ha influït, així com les polítiques que s’han posat en marxa per a solucionar-la (?), i altres factors, però això es perfectament lògic perquè les persones no tenen interessos únics ni son “unidireccionals”, i els importa tot el que els “cau” a sobre. El que resulta sorprenent es que alguns s’indignin o es sorprenguin de que les coses hagin anat com han anat (em refereixo a l’estat de la opinió pública, i concretament de la catalana).

Col·lectiu Dignitat: una experiència de suport per a persones aturades

L’atur és més que una davallada dels ingressos i, per tant, una restricció d’accés als béns i serveis de la nostra societat. És això i alguna cosa més. En un entorn on el model d’ésser humà per excel·lència és l’adult que treballa, la pèrdua de feina implica una pèrdua d’identitat i de lloc simbòlic a la societat. Des del punt de vista personal i emocional implica una necessitat de retrobar el lloc al món amb o sense lloc de treball. Si es pot. Jo recomano no intentar la cerca de feina en soledat. El mercat de treball és molt dur, molt fred, gairebé inhumà, i la crisi ha accentuat el seu costat més inhòspit. Com a orientadora laboral havia recomanat utilitzar els serveis públics, els recursos privats i l’entorn, quan aquest és acollidor. Si no ho és, s’han d’anar a buscar entorns que sí que ho siguin. Per tenir cura d’aquesta davallada emocional no hi ha gaires ofertes. Seguint els meus propis consells, com a treballadora a l’atur vaig participar en un grup d’acompanyament psicològic, fruit d’una iniciativa d’un grup de psicoanalistes preocupats pel benestar de les persones a l’atur. Entre els seus objectius es trobaven la prevenció de mals psicològics majors i que les persones recuperessin el seu sentiment de dignitat i s’empoderessin. Per això és van anomenar Col·lectiu Dignitat. Van trobar el suport logístic necessari a CCOO. Amb preocupació, il·lusió i hores de feina voluntària estan traient endavant el seu projecte. Han finalitzat tres grups de treball amb previsió de noves intervencions.

De les primeres persones que hi van participar va sorgir la necessitat de continuar la via encetada pels psicòlegs/ogues. S’ha creat un grup de treball centrat en la solidaritat, l’ajuda mútua i la no resignació. Els diferents temes a treballar inclouen el retorn al mercat laboral, per compte propi o aliè, la formació, la participació en xarxes i el suport emocional. Alguns aspectes estan més avançats, d’altres més verds. Per a la qüestió del suport emocional es van dissenyar uns grups d’ajuda mútua (GAM) i tot just acabem la fase pilot. Particularment estic molt satisfeta dels resultats. Crec que el binomi grup acompanyat per professionals seguit de GAM és molt eficaç, i si està a l’abast fer tots dos és ideal. Tot i això, els GAM tenen l’afegit interessant de ser entre iguals, la qual cosa multiplica l’efecte empoderador. En qualsevol cas, els GAM emocionals per a persones a l’atur, a més de ser gratuïts no depenen de voluntariats ni de subvencions, el seu disseny és simple, la seva posada en marxa relativament senzilla, són solidaris i beneficiosos. És un aspecte transversal perquè la persona a l’atur, per definició, forma part de la població activa però qui tira la tovallola passa el pont i s’afegeix a la població no activa. Per desesper, no pas per haver decidit no entrar en aquest joc.

Com a psicòloga social, com a orientadora/insertadora laboral obligada jo mateixa a reorientar-me cap a administrativa per les retallades en polítiques d’ocupació, com a treballadora a l’atur o amb contractes precaris, però, per sobre de tot, com a filantropa, totes dues iniciatives, en la mesura de la seva modèstia i valentia alhora, m’han aportat esperança i ganes de continuar treballant per una societat millor distribuïda.

Carolina Reig

Si voleu més informació:

Carolas2606@yahoo.es

PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DE LES CORTS 3/12/2013

El grup municipal d’ICV-EUiA presenta les següents iniciatives al proper plenari del districte de les Corts del 3 de desembre de 2013.

Parada Travessera de les Corts/Vallespir

En primer lloc, presentem una proposta entorn els problemes que hem detectat en els encaminadors per persones amb discapacitat visual en les moltes parades d’autobús. A finals de l’anterior mandat l’Ajuntament de Barcelona va implantar uns encaminadors de goma que havien de conduir aquestes persones directament al punt de parada dels autobusos. Era un pas més en la línia de fer de Barcelona una ciutat accessible per totes les persones, independentment de la seva situació funcional. El problema és que la solució tècnica que es va adoptar, l’encaminador de goma enganxat amb adhesiu al terra, no va ser una bona opció: la goma es desenganxava amb facilitat i l’encaminador quedava inservible. El  govern de CiU, un cop al poder, va decidir canviar aquests encaminadors per uns d’obra amb la intenció de donar una solució definitiva. I aquí apareix el problema. Els nous encaminadors, en molts casos, desemboquen en plena calçada, a uns metres del punt de parada efectiu dels autobusos. I el que és més greu, hem detectat desenes de casos en els que al mig del recorregut de l’encaminador trobem obstacles com arbres, fanals, boques de servei de clavegueres o instal·lacions, els propis suports de les marquesines de les parades… Un bunyol com una casa, o una “chapuza”, com deia l’alcalde Trias en referir-se als fallits encaminadors de goma, però ara una “chapuza” de ciment armat. No només en molts casos els encaminadors no condueixen enlloc, sinó que també generen un situació de perill d’accident pels seus usuaris. En la nostra proposta demanem que es corregeixi urgentment aquesta situació.

PROPOSTA ENCAMINADORS BUS

En segon lloc presentem un prec entorn el mètode de gestió cívica que el govern del districte vol implantar en el CC Les Corts. Demanem que es faciliti l’accés de les entitats que utilitzen efectivament aquest equipament a la gestió cívica del mateix, que es garanteixi la participació i la coresponsabilitat d’aquestes entitats en la gestió efectiva del centre. Pretenem que el projecte de gestió cívica de l’equipament tingui el màxim arrelament al territori i a les entitats que finalment l’estan utilitzant.

PREC GESTIÓ CÍVICA

Plantegem també una pregunta al govern sobre l’equipament dels antics cinemes Renoir, que ocuparà en part el Centre de Creació de Dansa i Arts Escèniques La Caldera, sobre les possibilitats de l’ús compartit de l’equipament amb les entitats dels districte, mancades en molts casos d’espais; plantegem també la necessitat de la coordinació de les activitats de La Caldera amb les dels centres educatius del districte de cara tant a l’ús compartit dels espais com a la promoció de la dansa i les arts escèniques entre els estudiants de les Corts.

PREGUNTA ÚS RENOIR

Finalment, hem presentat una proposta de Declaració Institucional en la que manifestem el suport del districte de les Corts a les conclusions i recomanacions del Comitè de Desaparicions Forçades de l’ONU sobre els casos de la Guerra Civil i la dictadura franquista, i instem al seu compliment per part de l’Estat espanyol. Memòria, reparació i dignitat de les víctimes de la guerra civil i del franquisme.

DI ONU FRANQUISME

Albert Pérez i Núñez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Districte de les Corts

Comunicat de l'Agrupació d'ICV Les Corts

ICV Les Corts condemna l'assalt a la seu local del PSC feta la nit de diumenge per un grup encara desconegut de persones.

Ens solidaritzem amb les víctimes de les agressions i ens refermem en el nostre rebuig a tota mena de violència que coarti la lliure activitat política.

Enlllaç al comunicat del PSC aquí.

LA CRÒNICA D'ICV-EUiA DEL PLENARI DE LES CORTS. FESTA MAJOR

TERRASSES I ESPAI PÚBLIC A LES CORTS

Al llarg d’aquest mandat el govern de CiU a l’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat un procés de privatització i mercantilització dels espais públics de la ciutat com ho havíem conegut en democràcia. Des de les escoles bressol als hospitals, des dels monuments al noms de les estacions de metro.Tot s’hi val. Una altra mostra és l’ordenança sobre terrasses que s’està elaborant. El grup d’ICV-EUiA a les Corts ha presentat una proposta en el plenari d’octubre que pretenia, per una banda, garantir que per sobre de la lògica mercantilitzadora i privatizadora de la norma prevalgués el dret a un ús ciutadà i públic dels espais de la ciutat, garantint especialment la mobilitat de les persones amb discapacitat. Demanàvem per tant que la nova normativa no impliqués ni un augment en el nombre i dimensió de les terrasses ni una ocupació indiscriminada dels espais amb elements de mobiliari que es podien convertir en obstacles a la mobilitat. Per altra banda, proposàvem també que, en un tema d’aquesta rellevància per la vida dels barris, es demanés als Consells de Barri que, tal i com preveu la normativa de participació ciutadana, emetessin un dictamen sobre l’ordenança i que se’ls tingués en compte alhora de proposar nous espais per terrasses, en comptes de quedar a l’arbitri únicament de la voluntat de l’alcalde. Participació de la ciutadania en la presa de decisions, element per nosaltres fonamental en el que ha de ser el districte i la ciutat de tots.

Doncs bé, CiU i PP tornen a sumar els seus vots per rebutjar la proposta, per impedir que els ciutadans, a través dels Consells de Barri, puguin dir la seva i que aquesta opinió tingui tot el valor i tota la força per poder incidir en l’elaboració d’una norma. Ni CiU ni PP no s’han cregut mai la participació ciutadana, i n’acabem de tenir una altra mostra.

També hem preguntat, per enèsima vegada, sobre el pla d’equipaments del districte que el govern, arran d’una proposta d’ICV-EUiA aprovada pel plenari l’octubre de 2012, havia d’haver presentat. Res de nou, és a dir, res de res. CiU continua sense portar a terme acords del plenari, i en aquest mandat a les Corts, com al conjunt de la ciutat, en tenim un quants exemples. Seguirem insistint i treballant per corregir aquesta situació.

Ha estat acceptat el prec en el que proposàvem que els equipaments públics del districte amb servei de restauració disposin d’una oferta suficient de productes per celíacs. Així mateix caldrà treballar des del districte amb els establiments privats per aconseguir que progressivament també s’hi sumin.

Finalment el govern va rebutjar un prec en el que demanàvem que es busqués el consens amb els veïns per canviar el nom del carrer Jordi Girona, l’únic mèrit del qual va ser participar en la sublevació militar del 19 de juliol de 1936. La manca de coratge del govern per afrontar un tema com aquest no impedirà que continuem insistint per corregir aquesta indignitat.

FESTA MAJOR DE LES CORTS 2013

Estem en plena Festa Major. Com cada any, activitats de tota mena organitzades per les entitats del districte, que es mostra més viu que mai. Us convidem a l'acte que organitza aquest any ICV, el proper dissabte 12 d'octubre, a les 17 hores, a plaça Comas, una animació infantil amb l'Oriol Canals, que com tots sabeu, fa ballar els més coixos, cantar el més muts i somriure tothom. Que no ens falti l'alegria en la lluita de cada dia.

Bona Festa Major!

Albert Pérez i Núñez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Districte de les Corts