Ecosocialistes de Les Corts

ICV-EUiA demana retirar l’ampliació de les zones d’influència en la matriculació escolar

2012-02-12T10:02:00.000+01:00

En defensa d'una escola pública, de qualitat i per tothom.

Cassolada en defensa de l'escola bressol pública

2012-02-06T21:58:00.000+01:00

Benvolgudes, benvolguts,

El govern municipal de CiU ha presentat els darrers dies les primeres mesures que signifiquen l’inici del desmantellament del prestigiós model barceloní d’escoles bressol municipals. La nostra coalició, juntament amb altres partits, sindicats, i col·lectius representatius d’educadors i educadores i també de pares i mares hem creat la Plataforma 0-3, per defensar la qualitat i el caràcter públic de les escoles bressol municipals. Demà es presenta aquesta Plataforma en roda de premsa a la seu de la FAPAC. Us adjunto el manifest que hem elaborat conjuntament.

La implicació d’ICV-EUiA ha esta molt important des del seu inici. De fet, la idea va sorgir al Diàleg que vam organitzar com a grup municipal la passada tardor sobre les escoles bressol. No cal que et digui que la presència de la gent d’ICV a totes les accions de protesta que doni suport aquesta Plataforma és molt important, primer perquè significa una de les primeres grans passes enrere de CiU a la nostra ciutat respecte a les conquestes del govern plural d’esquerres a Barcelona, i segon, perquè hem estat des d’un inici treballant amb els col·lectius de professionals, pares i mares i altres entitats perquè aquesta plataforma sigui possible, fent realitat la combinació de treball institucional i treball amb les xarxes ciutadanes com a forma de fer política.

Demà passat, DIMECRES 8 DE FEBRER A LES 18 HORES, a la PLAÇA SANT JAUME, tenim la primera acció important per donar suport a la PLATAFORMA 0-3: una CASSOLADA reivindicativa. Espero poder saludar-te personalment.

Cordialment,

Ricard Gomà

President Grup Municipal

Retallades en els transports púbics a Les Corts: el 113, el 75...

2012-01-29T11:10:00.002+01:00

Pujada de tarifes, reducció del servei, retallada de línies... El 113, el 75... Anem cap endarrera en transport públic!

Ricard Gomà denuncia que CiU, PSC i ERC impedeixen acabar amb les multes a les persones 'sense llar"

2012-01-29T10:46:00.000+01:00

Crònica del plenari de l'Ajuntament de Barcelona del 27 de gener de 2012.

ICV-EUiA presenta esmena a la totalitat als pressupostos d'Educació de la Generalitat

2012-01-27T10:14:00.002+01:00

Intervenció de la diputada d'ICV-EUiA en la Comissió d'Ensenyament i Universitats del Parlament de Catalunya (25/01/2012). Si que hi ha alternatives!

El regidor de Les Corts, reprovat per la pujada de preus del transport públic

2012-01-19T19:39:00.009+01:00

Tres tinents d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, entre ells el regidor de Les Corts, Antoni Vives, han estat reprovats per donar suport a la pujada de preus del transpor públic.

La comissió de Seguretat i Mobilitat ha aprovat avui, amb el vot en contra de CiU i l'abstenció d'UpB, una proposició presentada per ICV-EUiA que acorda "desaprovar l'actuació" dels tinents d'alcalde que representen el Consistori al consell d'administració de l'ATM -Joquim Forn, Antoni Vives i Sònia Recasens- "per la seva posició favorable" a un augment en les tarifes del transport públic "molt superior a l'IPC, fet que es contradiu amb el que havia manifestat l'alcalde en el Consell Plenari del 30 de novembre".

Els fets desmenteixen que Trias sigui l’alcalde de les persones”, quan encareix la T-10, que fan servir el 74% d’usuaris.

Ricard Gomà denuncia la “insensibilitat” de Trias per avalar un “encariment inèdit” del transport que “afecta els sectors més vulnerables

2012-01-05T14:30:00.000+01:00

PUJADA DEL PREUS DEL TRANSPORT PÚBLIC O EL CINISME DE CiU

2011-12-20T12:46:00.003+01:00

No us perdeu el vídeo enllaçat al títol d'aquesta entrada. Trias i Recoder criticant la pujada de tarifes del transport públic el 2009. I ara al 2012: +12% la T10, +38% el bitllet senzill; TMes i 30/50 que no compensen aquesta pujada brutal. És cinisme? Incoherència? Memòria volàtil? La-culpa-de-tot-la-té-el-tripartit? O un model de mobilitat i de ciutat basat en la promoció del transport privat, la bonificació del cotxe i l'ocupació privada de l'espai públic?
Només falta ara que allarguin el túnels de Vallvidrera fins al carrer Numància perquè ens entrin més cotxes, més ràpid, amb més fums. No és aquesta la ciutat que volem.

(Font del gràfic: El Punt, 20/12/2011)

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (XI)

2011-12-16T09:28:00.001+01:00

Però no tot es tan senzill. He parlat d’elecció directa del President de la Generalitat, però no he definit encara com encaixaria en aquest esquema l’elecció del Parlament de Catalunya. A França, la única república presidencialista d’Europa, des de 2002 la durada del mandat presidencial es la mateixa que la de la cambra legislativa perquè va quedar demostrat que la “cohabitació” entre un president i una cambra de signe polític diferent no era positiva pel bon funcionament de la vida política. Des de aquell any, les eleccions legislatives es realitzen a continuació de les presidencials, i fins ara, el seu resultat ha estat sempre del mateix signe, tot i que a França no hi ha bipartidisme, i la majoria parlamentària resultant podria resultar “complexa” de gestionar per part de segons qui. A Catalunya no te per què ser diferent, sempre i qual el sistema electoral usat per a les eleccions al Parlament sigui idèntic o molt similar al usat per a escollir el President. Les eleccions al Parlament, presentades en aquestes condicions, serien apassionants i molt aclaridores, perquè les diferents candidatures es veuran obligats a parlar clar (i català) sobre els motius que han tingut per a recolzar a un o altre candidat en les recents eleccions presidencials, i quina postura pensen adoptar per a forçar-li a complir el programa amb el qual ha estat escollit, o per a condicionar-lo des de la seva tasca d’oposició. Seria una campanya molt diferent de les que estem acostumats a veure. I molt engrescadora per a la ciutadania.

Eugeni Barco.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (X)

2011-12-16T09:27:00.001+01:00

S’ha arribat a proposar un sistema similar a l’alemany per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però es va fer, un cop mes, “escombrant cap a casa” (cap a casa de CiU, s’entén): es va proposar que cada comarca estigués representada per un parlamentari, independentment de la seva població, i que la resta dels diputats s’escollissin o be d’una llista única a nivell nacional, o be fent servir les províncies com a circumscripcions. Amb els resultats de les eleccions del 2010, CiU, si es fes servir aquests sistema electoral, hauria aconseguit els 41 diputats que representarien les comarques.
Si s’arribessin a implantar les vegueries, en substitució de les províncies, això només tindria efectes a nivell de normativa electoral si les vegueries passessin a ser les noves circumscripcions. Però no ens hauríem mogut d’on estem ara si es seguís donant a les vegueries un pes, en quan a nombre d’escons, diferent del que els correspondria per població, com passa ara amb les províncies. De fet, vistos els “dissenys” previstos per les fronteres de les vegueries, no s’esperen grans innovacions, ja que les vegueries, en essència, nomes son subdivisions de les actuals províncies, i es d’esperar que el nombre d’escons assignats a cada vegueria sigui una porció dels que actualment li corresponen a cada província, i amb la tendència de que la vegueria de Barcelona (la que inclou el seu àrea metropolitana) passi a tenir encara menys pes electoral que el que te ara.
Com a conclusió, nomes puc arribar a una: que no hi ha un sistema electoral que satisfeu a tothom per igual, i que ara per ara, i vista la correlació de forces polítiques, tot canvi resulta del tot impossible. Parlant en abstracte, jo em “conformaria” amb un sistema de districte únic, amb llistes desbloquejades (però no obertes), per a Catalunya, i un sistema amb districtes electorals ampliats a nivells de Comunitat Autònoma pel conjunt d’Espanya, amb un decidit ajustament dels escons en funció de la població. No em faria res incrementar el nombre total d’escons fins a xifres superiors a 400 (modificació de la Constitució inclosa) per tal de garantir tant una bona representació de les zones menys poblades (que sigui de mes d’un parlamentari), com una justa correspondència entre població i representants electes. Un diputat per cada cent mil habitants significaria un total de 470 diputats (a Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya hi ha un 25% mes), amb un diputat per a Soria, i 55 per a Barcelona, i 65 per a Madrid.
I afegiria una novetat per a Catalunya (extensible a qualsevol altre àmbit, però jo faig la proposta pensant especialment en el sistema de partits de Catalunya): l’elecció directa del President de la Generalitat, en paral•lel a les eleccions al Parlament. El model: les eleccions presidencials franceses, a dues voltes, i circumscripció única (a la segona volta es presentarien els dos candidats mes votats de la primera). L’elecció directa del president reforçaria el perfil polític d’aquest càrrec, però el que es mes important es que aquest canvi polític radical implicarà una molt important regeneració i “higiene” democràtica. A Catalunya, donat el seu molt consolidat sistema de partits, es mes que evident que es pràcticament impossible que ningú arribi a tenir mai majoria absoluta a les eleccions al Parlament (ni tan sols Jordi Pujol va aconseguir arribar mai al cinquanta per cent dels vots), la qual cosa obliga a pactar, cosa normal i habitual a totes les democràcies del mon. Però a Catalunya, aquests pactes es fan sempre d’amagatotis, amb acords verbals i prometences mai formalitzades, amb obscurantisme i confusió, i sobretot, d’esquenes al Parlament. Un President que pretengui obtenir majoria absoluta, ni que fos a la segona volta, i per demanar vots d’aquells que no li han votat a la primera volta, hauria de “retratar-se” públicament, “mullar-se” en campanya, amb llum i taquígrafs, assolir compromisos, dir clarament amb qui pensa governar i amb quin programa. I aquells que no han superat el “sedàs” de la primera volta, hauran de manifestar, també públicament, les seves preferències envers un dels dos finalistes, i proclamar, públicament i en veu alta, quines son les seves condicions per a donar-los-hi el seu suport. D’aquesta forma, i només d’aquesta, desapareixerà la sensació de que la política catalana es un mercadeig.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IX)

2011-12-16T09:25:00.001+01:00

En la pràctica, el sistema va demostrar que les majories parlamentàries resultants no s’ajustaven, ni de lluny, amb el nombre de vots. El mateix sistema ja establia que el guanyador s’emportava molt mes de la meitat dels parlamentaris a una circumscripció. I a mes, això es podia accentuar encara mes perquè, hi havia formes d’eliminar totalment a les minories, malgrat que el sistema pretenia garantir-les una representació. El sistema permetia que una mateixa força política presentés dues llistes a la mateixa circumscripció, amb la qual cosa “desplaçaven” a la tercera posició, i per tant, fora del repartiment d’escons, a les candidatures opositores. A mes, donat que es votava a persones concretes mes que a sigles o partits (en un sistema de llistes obertes, no cal oblidar-ho) resultava molt difícil decidir quin partit havia tingut realment mes vots que un altre (era una qüestió, de fet, irrellevant): es per això que a la història de les eleccions de la Segona República es parla sempre de nombre d’escons, i mai de percentatge de vots total.
La història ens ha demostrat que les llistes obertes en realitat no eren tan “obertes”, perquè el la tendència dels electors, amb molt poques excepcions, era votar als candidats d’una mateixa llista. Amb aquest sistema era relativament fàcil aconseguir majories (tot i que durant la Segona República, en realitat, mai van haver majories absolutes), però que una petita variació en nombre de vots podia inclinar la majoria a un costat a un altre. També, que els partits petits o mitjans no tenien cap possibilitat per a obtenir representació, a menys que els seus vots estiguessin “concentrats” a un indret concret. Això, per cert, es una cosa que segueix passant ara mateix, tot i que els sistemes electorals no poden ser mes diferents.
El que sí va passar de diferent a la Segona República respecte a l’actualitat va ser l’estratègia que van adoptar els partits per tal d’obtenir representació parlamentària. Llavors, van optar per formar coalicions i fronts molt amples, i generalment heterogenis des del punt de vista ideològic, quan no contradictoris. Van ser eficaços en quan a garantir victòries electorals, però no en quan a garantir la estabilitat parlamentària necessària per a poder governar sense entrebancs. Una de les grans crítiques que s’han fet al sistema polític de la Segona República es que, per tal d’aconseguir la victòria electoral, els partits van haver de formar coalició molt àmplies, que incloïen grups “antisistema” (d’un signe, o d’un altre), donant-los un protagonisme que mai haurien tingut en solitari i que en canvi, les diferents opcions de centre (centre-dreta i centre- esquerra) d’inequívoca obediència envers el sistema republicà mai van aconseguir posar-se d’acord en el moment de concórrer a les eleccions i així esdevenir hegemònics. Però això era un problema polític, i no pas culpa de la llei electoral.
La resta dels sistemes electorals combinen alguns dels elements que s’han exposat fins ara. Un sistema molt admirat, però poques vegades imitat, es l’alemany. Allà, per a escollir els parlamentaris, es vota dos cops (s’emeten dues paperetes de vot): una, a un candidat en concret, que es el que es presenta al districte uninominal. La segona papereta es per a un partit (una llista), a nivell estatal. La meitat dels diputats s’escollen pel sistema uninominal a una sola volta, i l’altra, pel sistema majoritari, sent cada estat federal la circumscripció electoral (tot i que per a assignar els escons no es fa servir la llei d’Hondt). El mínim percentatge de vot que es requereix (en la elecció pel sistema de llista estatal) per a entrar en la distribució d’escons es del cinc per cent, tot i que es fan algunes excepcions a aquesta regla.
A Itàlia es fa servir un sistema semblant, però donant mes pes a la representació uninominal: 75% dels seus parlamentaris s’escollen per aquest sistema, i un 25%, pel sistema de llista a nivell estatal.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VIII)

2011-12-16T09:24:00.000+01:00

Una variació en el sistema de districtes uninominals son els districtes plurinominals, però on la llista guanyadora assoleix la totalitat dels llocs que estan en elecció. Aquest sistema ja no es fa servir pràcticament enlloc en la actualitat, entre altres coses, perquè es la forma mes “salvatge” d’”escombrar” tota oposició: aplicada a les eleccions del 20 de Novembre de 2011, hagués significat una majoria de prop de 300 escons sobre 350 pel PP. Aquest sistema “sobreviu” en un indret significatiu, i ho fa com una autèntica “relíquia” del segle XVIII: en les eleccions presidencials nord-americanes. Allà, el sistema d’elecció es un d’indirecte, i molt peculiar: els electors voten a uns “grans electors”, els quals formen l’anomenat “col•legi electoral” (no confondre amb el que nosaltres coneixem com a tal), els qual escull, al menys formalment, al President. Però les eleccions a aquest “col•legi”, tot i que per sufragi universal, es fan per estats, i cada estat escull un nombre de “grans electors”, o “electors presidencials” en proporció amb la seva població (amb una lleugera sobrerepresentació pels estats menys poblats). La candidatura que guanya a un determinat estat (sigui quin sigui el marge de victòria, i el percentatge de vot obtingut) s’”emporta” tots els “electors” d’aquell estat.
Hi ha també el anomenat “sistema de vot restringit”, que es va fer servir durant la Segona República espanyola (també a les eleccions autonòmiques catalanes de 1932). Es un sistema relativament complex que va tenir molt mala fama no tant per si mateix, sinó perquè va quedar associat amb el règim de la República, la qual va ser objecte de furibunds atacs i denigracions per part dels propagandistes de la dictadura franquista. Però entendre-ho ajuda a entendre la dinàmica política de la República, aportar idees pel debat sobre la reforma electoral, i posar sobre la taula els defectes de determinades fórmules, com ara les llistes obertes.
Cal tenir en compte que la República va voler acabar amb el molt corrupte sistema electoral monàrquic anterior, que datava de la ja llunyana Restauració, i que era uninominal. Donat que per llavors la immensa majoria de la població espanyola era rural, gairebé tots els districtes eren rurals, i el domini dels cacics era abassegador. Per a evitar-ho, es va establir la província com a circumscripció electoral, però amb excepcions. Les ciutats mes importants eren circumscripcions pròpies, mentre que la resta de la seva província era una circumscripció diferent.
Dins de cada circumscripció es podien presentar tantes llistes com es volguessin, però amb la molt notable particularitat de que a cada llista només podia haver un màxim d’un vuitanta per cent de candidats en relació amb el nombre de parlamentaris que s’escollien a aquella circumscripció. Així, si la circumscripció s’escollien vint diputats, les llistes podien tenir un màxim de setze candidats. Això es el que significa “sistema de vot restringit”. A mes d’això, les llistes eren obertes, la qual cosa pot sorprendre avui. Es podia votar per qualsevol candidat de qualsevol llista, sempre i quan s’acomplís amb la condició de que un mateix votant no emetés mes de un vuitanta per cent de vots respecte al nombre de parlamentaris totals d’aquella circumscripció. Amb aquest sistema es pretenia evitar el mes gran inconvenient de les llistes obertes “pures”, que era (ja s’ha dit mes a dalt) la possibilitat de que a una circumscripció només s’escollissin candidats d’una mateixa llista.
L’assignació d’escons era també força peculiar. Per a que la elecció es considerés vàlida, el candidat amb mes vots havia d’aconseguir el menys un quaranta per cent dels vots totals emesos. La resta dels candidats de la seva llista es consideraven electes quan superaven un vint per cent dels vots. Si no superaven aquesta xifra, no eren escollits, i es tenia que celebrar una segona volta per a cobrir els escons que havien quedat sense assignar. En cas de que cap candidat arribés a un quaranta per cent dels vots, no quedava assignat cap escó (encara que s’haguessin complert totes les altres condicions), i es tenien que repetir les eleccions a aquella circumscripció, cosa que va passar força sovint. Però això no era tot. La segona llista mes votada rebia la resta dels escons, el vint per cent restant, encara que proporcionalment haguessin rebut molt mes que un vint per cent. Això va provocar que candidatures que havien quedat a només dècimes de diferència de les guanyadores, en situació de virtual empat tècnic, quedessin “escombrades” a la hora de l’assignació d’escons parlamentaris.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VII)

2011-12-16T09:23:00.002+01:00

Tenim, per exemple, el sistema de districte electoral uninominal. Es divideix tot el país en districtes amb aproximadament la mateixa població, i a cada districte d’escull un sol parlamentari. Es poden introduir variables. Per exemple, les eleccions podrien ser a una sola volta, amb la qual cosa, el candidat amb mes vots, encara que sigui amb un sol vot de diferència, es l’escollit. Si es fa a dues voltes, llavors a la segona volta nomes poden concórrer aquells que han obtingut un resultat mínim a la primera: els dos mes votats o els que han superat un determinat percentatge. En el cas de la doble volta, els candidat que en la primera volta han obtingut la majoria absoluta dels vots queden automàticament escollits.
Aquest sistema uninominal es el que es fa servir a la Gran Bretanya i els Estats Units. A França es fa servir també, però amb doble volta.
Repassem els avantatges d’aquest sistema:
- Els electors escullen directament al seu representant. Això redueix la influència dels aparells dels partits, ja que no es en absolut necessari ser membre de cap partit per a tenir opcions per a ser escollit. O es pot ser membre d’un partit, però no necessàriament recolzar totes les posicions d’aquell partit.
- Tots els candidats estan obligats a “donar la cara” i parlar per ells mateixos, sense amagar-se darrera de sigles o dins de l’anonimat. Això provoca l’expulsió de la política als corruptes o que hagin protagonitzat actes o declaracions inacceptables, o que haguessin incomplert de forma flagrant les seves prometences d’alguna elecció anterior. O senzillament, d’algú que no estigui vinculat suficientment al territori o als votants que l’han d’escollir, o que sigui senzillament una “nul•litat”.
- No hi hauria ni sobrerepresentació, ni infrarepresentacio. Cada parlamentari representaria a la mateixa quantitat d’electors, independentment de la superfície que ocupés el seu districte.
- Els recomptes de vots serien els mes senzills de tots.
Però veurem de seguida que hi ha molts inconvenients en aquest sistema:
- S’incrementa la diferència entre percentatge de vot obtinguts per un partit i el nombre d’escons obtinguts. A les eleccions del 2005 a la Gran Bretanya, els Laboristes van aconseguir la majoria absoluta d’escons amb només el 35,2% dels vots. Amb un resultat superior al 2010, els conservadors no van aconseguir la majoria absoluta.
- Es redueix força la representació dels partits minoritaris. Per a obtenir representació, es fa obligatori ser majoritari en al menys un districte, cosa excepcional per a un partit minoritari. En el cas català i espanyol, es un sistema a una sola volta, els únics partits, fora dels dos majoritaris, que tindrien possibilitat de representació serien els nacionalistes, i en el cas català, només CiU. En el cas de doble volta els resultats gairebé no canviarien.
o La única forma de “combatre” aquest efecte pervers seria la formació de coalicions. Aquestes coalicions, o pactes preelectorals funcionarien millor en un sistema de dues voltes.
o A França, el sistema de doble volta es el que permet que el Front Nacional, que obté de l’ordre d’un 13% o un 14% dels vots a nivell estatal, no tingui mai cap representant parlamentari perquè mai aconsegueix cap aliat a les segones voltes. Des de un punt de vista polític i ideològic, això es una bona mostra de la salut de la democràcia francesa, però, en abstracte, no es de rebut que una força política amb un grau de suport tan gran no tingui mai veu parlamentària.
- La existència de districtes uninominals no evitaria manipulacions. Una de les “batalles “ polítiques inherents a aquest sistema es el continu canvi que han de patir les fronteres dels districtes uninominals per la necessitat de corregir els desequilibris de població entre districtes que guanyen i districtes que perden població. I el disseny de les fronteres dels districtes pot fer inclinar el resultat electoral en un sentit o en un altre, encara que el nombre total de vots sigui el mateix. Son molt coneguts els casos d’alteracions de districtes electorals als Estats Units o encara mes, a Irlanda del Nord, on es va “concentrar” la població catòlica a uns pocs districtes per a evitar que els partits que els representaven poguessin ni tan sols “fer ombra” als “oficialistes” protestants.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (VI)

2011-12-16T09:23:00.001+01:00

No està clar que es pugui aplicar una reforma mes profunda a nivell d’una Comunitat Autònoma sense incórrer en inconstitucionalitat (la Constitució no diu que TOTES les eleccions s’hagin de seguir per la norma de que la circumscripció hagi de ser la província). De fet, totes les Comunitats Autònomes, excepte Catalunya, han impulsat lleis electorals pròpies, però totes elles han mantingut les províncies com a circumscripció, sempre i quan les comunitats tinguessin mes d’una, i quan eren uniprovincials, s’ha optat per una circumscripció única. Potser la reforma mes “radical” han estat la del País Basc, on s’ha assignat el mateix nombre d’escons a cadascuna de les tres províncies, independentment de la seva població, i això que les diferències eren molt notables. La resta no ha introduït grans canvis respecte a la llei estatal: la diferència mes important acostuma a ser el percentatge mínim de vot que s’ha d’obtenir per a tenir representació parlamentària, que acostuma a oscil•lar entre un 3 i un 5 per cent.
Una possible reforma electoral a Catalunya seria la de la circumscripció única (s’hauria de veure si això es “compatible”, amb la existència de les quatre províncies, constitucionalment parlant). Amb aquesta configuració, s’aconseguiria de forma definitiva el principi de “una persona, un vot”. Però amb la correlació de forces existents, i pels motius exposats mes amunt, aquesta solució es totalment inviable. La solució ideal sobre el paper, per a Catalunya, seria la de circumscripció única, i amb llistes desbloquejades. Una candidatura necessitaria menys d’un 1% dels vots per a tenir representació parlamentària, a menys que s’establís un “llistó” mínim.
Aquesta mateixa fórmula es de molt mes difícil aplicació a la totalitat d’Espanya (que actualment, a mes, seria inconstitucional ara mateix). Una circumscripció única de 350 o 400 diputats tindria la virtut de que, matemàticament, es correspondria el nombre de vots amb el nombre de diputats. Un sistema similar va funcionar a Itàlia entre 1948 i 1994. Seria la fi de les majories absolutes i l’inici de la època de les coalicions (així va passar a Itàlia; a Espanya, mai cap partit ha aconseguir una majoria absoluta en nombre de vots a nivell estatal). Però també s’incrementaria la distància entre electors i elegits, ja que no hi hauria ningú que representés cap territori, o que s’hi estès vinculat d’alguna forma. Naturalment, es podria fer servir un sistema de llistes desbloquejades i/o obertes, però la tasca dels electors es faria llavors encara mes complexa. De fet, en cap dels països democràtics es fa servir un sistema de districte electoral únic a nivell estatal per a escollir tots els parlamentaris, amb la única (però important) excepció de les eleccions presidencials franceses (però no pas les eleccions parlamentàries).
Un sistema intermedi entre l’actual i el de districte únic seria considerar circumscripcions electorals mes grans, com ara les Comunitats Autònomes (es clar que algunes ja son uniprovincials). Per a que es pugui considerar realment innovador s’hauria d’ajustar al màxim la població de cada Comunitat amb el de parlamentaris que li corresponguessin. En cas de que hi hagués una proporció exacta, Catalunya hauria de tenir 22 o 23 parlamentaris per cada parlamentari que tingués La Rioja, la comunitat menys poblada. Andalusia, la mes poblada, hauria de tenir 27 o 28.
Però tot el que s’ha exposat fins ara no son les úniques opcions disponibles en quan a sistema electoral. Anem a veure que mes existeix al mon, i que evidentment funciona. Però recordem que a Catalunya i a Espanya impliquen fer una reforma constitucional.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (V)

2011-12-16T09:21:00.000+01:00

Parlem ara de les llistes “obertes”. Aquest sistema consisteix en que un elector crea ell mateix la seva pròpia llista, a partir del noms dels candidats que figuren a totes les llistes. Marcar un màxim de noms que serà el nombre total de parlamentaris que s’escullen a la seva província, i un mínim d’un (si no marca cap nom, es considerarà vot en blanc). Aquest sistema es fa servir per a escollir els senadors. Es un sistema que dona una passa mes enllà del sistema de llistes “desbloquejades”, i conserva les virtuts d’aquest. Naturalment, existeix la possibilitar de decidir que es vota només als candidats d’un únic partit, o de només a alguns membres d’aquest partit.
Aquest sistema conserva tots els avantatges i inconvenients del sistema de llistes “desbloquejades”, però n’afegeix d’altres. Aquí hi ha els nous avantatges:
- Es mes fàcil encara votar directament a persones, prescindint totalment de les sigles. Ara, es pot votar a candidats de diferents partits, i “vetar” explícitament a candidats als quals es vol “castigar” per algun motiu.
- En un cas de llistes obertes “extremes”, es podrien admetre candidatures “independents”, que no formessin part de cap llista. Així, la participació com a candidat quedaria deslliurada de la pertinença a cap partit.
Els nous inconvenients:
- El mes greu, i el principal argument en contra de les llistes obertes: es perfectament possible que els candidats amb mes vots pertanyin tots a un mateix partit. De fet, seria el resultat mes lògic i repetit quan els electors expressen les seves simpaties majoritàries envers unes sigles concretes per sobre d’altres.
- El recompte seria encara mes complex.
- La possibilitat de que hi hagin vots nuls seria encara mes gran que en el cas de les llistes “desbloquejades” perquè, pels electors, encara es faria mes complexa la tasca de “confecció” de la seva llista.
- Donat que la feina de seleccionar un gran nombre de candidats entre una llista encara mes llarga de noms pot resultar molt i molt feixuga, la majoria dels electors optaran per escollir les llistes “per defecte” o estàndard que presentaran els partits, com passa ara mateix per a les eleccions al Senat. Això no es en si mateix un inconvenient, però si un factor que “esmorteiria” molt l’efecte d’aquesta llibertat d’elecció. Però s’ha de tenir en compte que aquest previsible “comportament” dona avantatge als candidats que es presenten sota determinades sigles respecte als candidats “independents”, que tindran moltes dificultats per a fer sentir la seva pròpia veu en campanya, o fins i tot per a donar a conèixer el fet de que es presenten candidats. De fet, les seves possibilitats quedaran en mans de la seva notorietat mediàtica.
- Matemàticament, existeix la possibilitat de que no quedin “coberts” tots els llocs a escollir. Per exemple, si s’han d’escollir 20 parlamentaris, però el recompte dona un total de 19 persones diferents que han rebut vots, un dels llocs quedaria “vacant”, i el sistema no dona cap criteri per a decidir qui l’hauria d’ocupar.
- Aquest sistema permet que siguin escollides parlamentàries persones que han rebut molt menys vots que altres (o només un grapat de vots), la qual cosa desvirtua l’esperit del sistema.
Fins aquí, les possibles reformes no impliquen una modificació de la Constitució, però sí de la Llei Electoral, la qual cosa requereix de majories importants, les quals impliquen el consens dels dos partits majoritaris a nivell estatal. Es requereix voluntat política per a tirar la reforma endavant, però fins el moment, no s’han sentit veus qualificades favorables a aquesta reforma en el si de cap dels dos partits.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (IV)

2011-12-16T09:19:00.001+01:00

Però el principal problema no es la justícia o no del repartiment d’escons per províncies, sinó el fet de que resulta pràcticament impossible que una força política no majoritària a aquestes províncies pugui aconseguir representació parlamentària. En efecte, en el cas d’una província amb quatre representants, cal obtenir del voltant d’un vint per cent dels vots per a tenir possibilitat d’entrar en el repartiment de parlamentaris (i en qualsevol cas, tot dependria del resultat d’altres candidatures). Donat que només dues forces tenen possibilitats reals d’obtenir parlamentaris, la resta es veuen reduïdes a la mes absoluta insignificança i marginalitat, amb la qual cosa la vida política a aquests indrets queda seriosament devaluada. I amb això, la vida política del conjunt d’Espanya queda totalment distorsionada i allunyada de la realitat.
Comencem a parlar de les possibles reformes que es poden fer, i ho farem començant des de les mes fàcils a les complexes (i intentant fer abstracció dels interessos i la voluntat política que entri en joc per a fer-les).
Ja s’ha dit que un dels defectes del sistema electoral actual es que no s’acompleix el principi de “una persona, un vot”. Per tant, una de les coses que es poden fer es redistribuir el nombre d’escons, i mirar d’ajustar-ho a la distribució de població. Per a fer-ho millor caldria incrementar el nombre total de Diputats a les Corts de Madrid fins a la xifra màxima que permet la Constitució, 400, i alhora, disminuir el nombre d’escons assignats a les províncies menys poblades, i incrementar els de les mes poblades. Segurament, no seria possible fer aquest ajust a la perfecció, ja que des de 1977 els desequilibris en quan a població s’han accentuat, i així, encara que es reduís el nombre de diputats mínim per província fins a 1 (el mínim que disposa la Constitució), Madrid i Barcelona haurien de tenir als voltant de seixanta i 50 diputats cadascuna (aquestes dues províncies sumen mes de la quarta part de la població espanyola).
Independentment del nombre de diputats que s’esculli a cada província, una de les reformes electorals mes fàcils de fer (no cal modificar la Constitució) es “desbloquejar” les llistes. Es a dir, permetre a cada elector escollir l’ordre en el que figuren els candidats. Tota la resta de les característiques del sistema actual es mantindria. Esmentem les avantatges, que sota el meu modest punt de vista, s’obtindrien:
- Els electors poden expressar mes directament les seves preferències per persones, i no tant per sigles o partits.
- Les persones que per algun motius fossin impopulars o senzillament “impresentables” (p.e.: els involucrats en escàndols de corrupció) anirien als últims llocs de les llistes, i no serien escollides. La seva presència en la vida pública tindria els dies comptats. Ja no podrien “amagar-se” darrera d’unes sigles.
Però també hi ha inconvenients, o dificultats, que cal ponderar:
- El recompte seria molt mes complicat. A menys que ‘implantés un sistema electrònic, la feina per a determinar els parlamentaries electes trigaria moltes mes hores que actualment. I la possibilitat de cometre errors s’incrementaria.
- Aquest sistema es també mes “exigent” de cara als mateixos votants. Cal prendre decisions, i a mes presentar una llista ordenada complerta. En els casos de que les llistes fossin de mes de trenta persones, la feina que representa es mes que considerable, i també les possibilitats d’error. No seria irracional pensar que una àmplia majoria d’electors renunciarien a canviar l’ordre de la llista, i que ho farien només per “comoditat”.
- Encara que l’ordre fos mutable, s’haurien de confeccionar llistes de totes formes, o llistes “per defecte”, o estàndard. Els partits i coalicions serien els encarregats de fer-ho, i les farien seguint els seus propis criteris (fer-les estrictament alfabètiques, per exemple, segurament portaria a resultats no desitjats per ningú). Com que ja s’ha dit que una àmplia majoria d’electors renunciaria al seu dret d’alterar l’ordre amb tota seguretat, això significaria que els canvis resultants serien petits. O potser no tan petits, però no necessàriament positius: no es descartable que es puguin fer campanyes “soterrànies” i no lícites (o al menys, no del tot “netes”, per part de sectors de partits, o de membres de coalicions) per a “arraconar” determinats noms en favor d’un altres: no cal oblidar que una petita quantitat de vots seria suficient per a inclinar la balança, quan la majoria dels vots sèrie per a la llista “estàndard”.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (III)

2011-12-16T09:18:00.001+01:00

A Catalunya, a les primeres eleccions al Parlament, al 1980, es va fer servir la mateix llei electoral, però la distribució d’escons molt peculiar: a Tarragona, Lleida i Girona es va respectar escrupolosament la proporció de població entre elles, però no es va fer tal cosa respecte a Barcelona, que tenia aproximadament el 77% de tota la població de Catalunya. A la província mes poblada se li va donar 85 escons d’un total de 135, la qual cosa representava menys del 63%. Les motivacions i plantejaments per a aquest repartiment d’escons van ser similars que per les eleccions de 1977, i un cop mes van resultar encertades: CiU va aconseguir, amb només el 27,83% dels vots, 43 escons, el 31,8%, mentre que la encara existent UCD, amb un 10,61% dels vots, va obtenir 18 escons, o sigui, un 13,33% dels escons. El gran pes de l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar força “diluït”.
En aquell moment, i fins avui (tant en el cas català com en l’espanyol), es va justificar aquest desigual repartiment en la necessitat de donar mes representativitat “al territori”, una mena de “compensació” per la seva manca de població, dient, sense dir-ho, que el que comptava era mes la superfície que no pas la població, i que la sobirania residia mes aviat en la terra que no pas en les persones, argument que te curioses connotacions medievals i foralistes.
El pitjor de tot, es que aquest argument ignora la llei bàsica de la democràcia, que es la de “una persona, un vot”. I que tots els vots han de tenir el mateix pes i importància, independentment del lloc on han estat emesos.
En tot cas, a Catalunya, queda molt clar que no es farà cap reforma electoral que vagi contra la voluntat (política) de CiU, que sempre serà el gran beneficiari de la sobrerepresentació de la Catalunya rural. Al 2010, amb només un 38,43% dels vots, va obtenir gairebé el 46% dels escons. Com que, com ja s’ha dit, fa falta un consens molt ampli per a reformar la llei electoral, no es previsible cap moviment ni a curt ni a llarg termini en aquest sentit. Per no canviar, no ha canviar en absolut la distribució d’escons a les eleccions al Parlament, quan han hagut suficients canvis en la proporció de població de les diferents províncies que ho justificarien (en el cas de les eleccions a les Corts espanyoles, sí que han hagut petites modificacions en quan a nombre d’escons per província).
Ara mateix, i segons el cens de població de 2010, si s’establís una proporció exacta entre escons i població a les quatre províncies catalanes, a Barcelona li correspondrien 99 parlamentaris, a Lleida, 8 i entre Tarragona i Girona hauria d’haver 28, repartiment gens senzill perquè la primera hauria de tenir al menys un mes que la segona.
A Espanya, la sobrerepresentació de les circumscripcions (províncies) menys poblades no afavoreix a un únic partit, sinó als dos partits majoritaris, ja que des de fa quatre dècades es reparteixen els parlamentaris de les províncies menys poblades. Hi ha ni mes ni menys que 18 províncies que escullen un màxim de quatre diputats, que sumen un total de 62 diputats (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Aquestes províncies sumen, en el darrer cent, menys de cinc milions d’habitants. En un repartiment proporcional, en total els hauria correspost uns 37 diputats d’un total de 350. I fins i tot entre elles hi ha “paradoxes”, desequilibris, i injustícies. Així, per exemple, la mes poblada d’aquestes divuit províncies, Lleida, escull un total de 4 diputats, mentre que Soria, que te menys de la quarta part de la població de Lleida, n’escull 2.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (II)

2011-12-16T09:16:00.000+01:00

Abans de prosseguir, s’ha de deixar clar que no tots els problemes esmentats tenen solució només en l’àmbit de la llei electoral. I que no tots els problemes es poden solucionar simultàniament, o sense deixar d’agreujar d’altres.
També s’ha de deixar ben clara una cosa: l’actual llei electoral es anterior a la Constitució de 1978, i que no s’ha modificat des de la seva primera aplicació. De fet, la Constitució mateixa marca alguns principis, com ara el molt important de que la circumscripció electoral ha de ser la província, agafant-los de la llei existent en el moment de la seva redacció (quan el mes lògic hauria d’haver estat a l’inrevés). Per a les eleccions al Parlament de Catalunya, es fa servir també aquesta mateixa llei.
Actualment, els electors estan obligats a escollir entre llistes (o sigles) tancades i bloquejades. Que es una “llista tancada”? Doncs que el vot es a la llista sencera, a tots els noms que hi ha a la llista, i només es pot votar a una sola llista. Que vol dir que una llista es “bloquejada”? Doncs que no es pot canviar l’ordre de les persones que apareixen a la llista.
A cada província, les candidatures estan obligats a presentar una llista amb tants noms com diputats s’escollen a aquella província. En funció del nombre de vots obtinguts per una llista, fent un senzill però no trivial càlcul anomenat “llei d’Hondt”, es determina quantes persones de cada llista han estat escollides. Òbviament, l’ordre que ocupen les persones a la llista influeix molt en les seves possibilitats de ser escollides parlamentàries. El fet de que no es pot modificar aquest ordre (llistes “bloquejades”) determina la elecció gairebé en la mateixa mesura que el nombre de vots obtingut per cada llista.
No cal oblidar que les lleis electorals no son “neutrals”, ni “innocents”, i que son una forma d’influir en els resultats de les eleccions, i una “palanca” de poder en mans d’aquells que estan en condicions d’establir-les. No hem de perdre de vista que el punt de partida va ser el desig del govern de la UCD, abans de les Eleccions Generals del Juny de 1977, de “garantir” una majoria favorable als seus interessos i, sobre tot, tractar d’evitar que un bon resultat comunista condicionés l’acció del futur govern la redacció de la Constitució. Es va prendre la decisió de donar mes pes electoral a les províncies amb menys població, que eren abassegadorament rurals i per tant, segons dictava la experiència, conservadores. Les províncies menys poblades tindrien tres diputats, mentre que la mes poblada en aquell moment, Barcelona, tindria 33, quan en realitat la proporció de població era de 40 a 1 en favor de la capital catalana respecte de la província menys poblada. Per tant, Barcelona hauria d’haver tingut uns 120 Diputats. Però això hauria implicat que el nombre total de diputats hauria d’estat de l’ordre de 1000, en comptes del màxim de 400 previst per la llei. Una altra solució hauria estat que les províncies menys poblades tinguessin un sol diputat, i les mes poblades, Barcelona i Madrid, haurien de tenir de l’ordre de 40. La voluntat política del govern de la UCD era una altra, i els resultats obtinguts li van donar la raó: amb un 34,44% dels vots, la UCD va obtenir 166 diputats, quan la majoria absoluta era de 176. Amb la llei d’Hondt a la ma, a moltes de les províncies que escollien només tres diputats, va obtenir tots tres, amb poc menys del cinquanta per cent dels vots. Els seus càlculs van esdevenir correctes.

REGENERACIO DEMOCRATICA: CANVIS EN EL SISTEMA ELECTORAL (I)

2011-12-16T09:09:00.004+01:00

Es de general consens, al menys en teoria que el sistema electoral espanyol es insatisfactori. També sembla haver un cert consens en que la mala opinió que tenen els ciutadans espanyol dels “polítics” ve provocada, entre altres coses, pel sistema electoral. Un dels crits de batalla del moviment del 15-M es “no ens representeu!”. Les enquestes d’opinió acostumen a dir que hi ha una notable desafecció dels ciutadans envers el que s’anomena “classe política”. I resulta certament inquietant que sembla haver una difosa i confosa percepció de que no hi ha vincles entre “els polítics” i els mecanismes (democràtics, transparents i impecables, al menys sobre el paper) d’elecció. D’aquí al menyspreu i la desafecció envers el sistema democràtic hi ha poca distància. S’ha d’evitar que aquesta distancia sigui recorreguda. De moment, hi ha encara força símptomes de la bona salut de la democràcia espanyola: la participació a les darreres Eleccions Generals ha estat força elevada, en la mitjana europea, i els partits populistes, ambivalents i ambigus envers el sistema no han obtingut resultats dignes de menció.
Però sí que es cert, per a “sanejar”, o al menys per a “refrescar” el clima polític, i rebaixar l’incipient i encara no greu grau de “desafecció de la ciutadania, que alguna cosa s’ha de canviar en quan al sistema d’elecció, i començant pel dels Diputats (deixarem estar el dels senadors, perquè la pròpia existència del Senat es troba ara mateix en qüestió, en la meva modesta opinió, i excedeix l’àmbit d’aquest escrit). Ara per ara, son vàries les mancances del sistema actual, i en general hi ha consens sobre elles. Passaré a esmentar algunes (no només en ordre d’importància):
- El votants no tenen la possibilitat d’escollir directament els seus representants. Només poden votar llistes, o sigles. Els noms dels seus representants queden “diluïts” en elles, i molt sovint hi ha candidats que reben vots només pel fet d’estar en una llista, no per mèrits personals, o per coneixement que puguin tenir d’ells els seus electors. I a l’inrevés, determinades llistes poden patir un càstig pel fet de que determinada persona hi es en elles.
- El nombre de parlamentaris electes no es correspon exactament al nombre de vots. Hi ha tantes deficiències, que es millor anar-les esmentant separadament:
o Es pot obtenir una majoria absoluta parlamentària havent-se quedat ben lluny de la majoria absoluta de vots. De fet, mai a la història democràtica recent (posterior a 1977), cap partit ha rebut mes del cinquanta per cent dels vots, i no obstant, han hagut nombroses majories absolutes.
o Es pot obtenir mes o menys diputats en funció de la concentració del vot. Partits amb un nombre total de vots important a nivell de tot l’Estat poden tenir menys parlamentaris que altres amb menys vots totals, però concentrats a determinades circumscripcions. En determinats casos, poden haver candidatures que es quedin sense representació havent obtingut mes vots totals que d’altres que han obtingut menys.
o Les províncies menys poblades estan sobrerepresentades. O el que es el mateix, les províncies amb mes població, estan infrarepresentades. Amb això, es deixa de complir uns dels principis bàsics de la democràcia, de tota democràcia: “una persona, un vot”. Mes endavant es raonarà mes llargament sobre aquest fenomen.
o No existeix un vincle directe entre elegits i electors. Els parlamentaria estan “mediatitzats” pels partits polítics als que pertanyen, i estan sotmesos a la disciplina fèrria del seu grup parlamentari. En cas de discrepàncies, només tenen dues opcions: a “abdicar” dels seus propis principis, o abandonar la vida política. Totes dues opcions tenen com a conseqüència un empobriment de la vida parlamentària i de la política en general.
o No hi ha realment igualtat d’oportunitats per a participar en una contesa electoral. No pot participar qui vulgui, sinó que s’han de complir una sèrie de condicions. Aquestes condicions “discriminen”, en general, a contendents que son nous en el sistema polític, tot i que cal fer moltes matisacions

Més retallades en educació a Barcelona. Ja portem 4 milions €!

2011-12-13T19:49:00.000+01:00

PROPOSTES D'ICV-EUiA AL PLENARI DEL DISTRICTE: CARRILS BICI, ESPAI JOVE I MANTENIMENT D'ESPAIS

2011-11-29T13:04:00.002+01:00

El plenari del consell de districte del proper dijous dia 1 de desembre ha d'informar sobre la proposta de pressupost pel 2012 que presenta el govern del districte i de la ciutat. El pacte entre CiU i PP assegura que la majoria de dretes que s'ha configurat a l'ajuntament de Barcelona tirarà endavant la seva proposta. Des d'ICV-EUiA platejarem una visió alternativa. Pensem que les coses es poden fer d'una altra manera, sense les regressions en polítiques socials, ambientals i d'ocupació i la caiguda en la inversió que proposa CiU i el seu soci preferent i únic, el PP.
També hi haurà lloc per les iniciatives del diversos grups polítics. Aquestes són les nostres:

En el districte de Les Corts s'han implantat en els darrers anys diversos carrils per bicicletes. Cal però desenvolupar-los, tant perquè actuïn de veritable xarxa de comunicació entre els nostres barris com perquè permetin una òptima intermodalitat amb altres elements de transport públic, esdevenint així una alternativa de mobilitat sostenible, segura i eficaç. Cal poder creuar el districte tant en direcció muntanya-mar com en direcció llevant-ponent. És per això que proposem que el districte presenti un programa d'ampliació de la xarxa de carrils bici que permeti cobrir tot el territori i que, a més, es transformin els existents que comparteixen espai amb zones de pas o d'estada de vianants per evitar conflictes entre aquests i els ciclistes; a l'hora, cal també segregar de la resta de vehices els que s'ubiquen sobre la calçada per millorar la seguretat dels usuaris de bicicletes. En darrer lloc, proposem també la instal·lació de més punts d'ancoratge per bicicletes en superfície, especialment al voltant dels grans equipaments culturals, escolars, universitaris, comercials i esportius del districte.

Presentem també una pregunta referida a l'Espai Jove. Aquest equipament està previst en el Pla d'Equipaments Juvenils de Barcelona 2008-2015 i en el mandat anterior es va pactar amb la Plataforma d'Entitats Infantils i Juvenils de Les Corts la seva ubicació a la masia de Can Rosés un cop traslladada la biblioteca a la nova de districte que s'ha de construir. CiU i PP van votar en contra d'aquest trasllat i van paralitzar un tema que estava encarrilat, sense oferir encara ara, cap alternativa. Així doncs volem saber quines són les previsions del regidor i el govern del districte entorn la ubicació d'aquest equipament, l'Espai Jove, tan necessari no només per les entitats infantils i juvenils sino per totes les altres entitats que, ara per ara, han de compartir els espais del CC Les Corts, que està al límit de la seva capacitat.

Finalment presentem un prec en el que demanem que el districte mantingui de manera prioritària les condicions de neteja, salubritat, higiene i seguretat en els espais en transformació del districte, com la Colònia Castells o l'àrea de Can Planell (Europa-Anglesola. A més, creiem que donar a aquests espais un ús provisional, pactat amb els veïns, ajudaria a aquest manteniment i a assegurar unes condicions el més dignes possibles.

Tot això i més el dijous 1 de desembre, a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

ICV-EUiA demana la cessió incondicionada de la caserna del Bruc

2011-11-14T10:30:00.000+01:00

Volem que el govern de l’Estat cedeixi de forma incondicionada la Caserna del Bruc a l’Ajuntament de Barcelona. El grup municipal d’ICV-EUiA portarem aquesta proposició a la Comissió de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona, la setmana vinent. Amb la cessió aconseguiríem posar fi a l’ús militar de l’edifici, que no té cap sentit; i obriríem la possibilitat de disposar d’equipaments i habitatges socials a un barri tan mancat d’ells com Pedralbes. Esperem que la nostra proposta surti endavant, com ja vam aconseguir fa unes setmanes amb la demanda de cessió incondicional del Castell de Montjuïc.

El Bruc pels veïns i veïnes de Pedralbes, de Les Corts, de Barcelona!

Acte polític i vermut d'ICV-EUiA a Les Corts

2011-11-04T19:24:00.000+01:00

US HI ESPEREM!

30 PRIORITATS D'ICV-EUIA PER LES ELECCIONS GENERALS

2011-10-25T18:25:00.004+02:00

7 ACCIONS PER CANVIAR-HO TOT

2011-10-22T20:23:00.003+02:00

En versió vídeo, com 7 píndoles contra la resignacó i el "tots són iguals". Si que hi ha alternatives, i estan a l'esquerra.

PASEM A L'ACCIÓ!

També teniu l'enllaç a la pàgina web de la candidatura i el programa

PLENARI DEL DISTRICTE. LES PROPOSTES D'ICV-EUiA. ES DEDICARÀ UN CARRER A FRANCESC PEDRA, LÍDER DE LA “VAGA DELS NENS" DE 1925

2011-10-03T20:29:00.000+02:00

Hem hagut d'esperar un any, però el primer plenari del nou mandat municipal aprovarà la proposta d'ICV-Les Corts de dedicar el nou carrer que s'obrirà a la plaça de les Cristalleries Planell a Francesc Pedra (1914-2000), un treballador que el 1925 i amb només 11 anys va mobilitzar els aprenents de la fàbrica Planell organitzant una vaga contra les seves condicions de treball i salarials, doblement explotats en la seva condició de treballadors i de menors. Enfrontats a l'empresa, a les forces d'ordre públic i sovint a les pròpies famílies, que necessitaven el salari dels menors per subsistir, la que fou coneguda en aquells temps com la vaga dels nens va triomfar i els aprenents van veure millorades la seva retribució i condicions de treball.
Contribuim així a la recuperació de la memòria històrica del districte de Les Corts i a visualitzar un segment de la població treballadora, els menors, que tot i participar activament en les seves lluites socials i laborals, es manté encara molt invisible en la memòria col·lectiva.

Un acord majoritari és una bona manera de començar el mandat, però això no ens fa oblidar en cap moment el nostre paper d'oposició, que pretenem que sigui rigorosa i clara, però també plena de propostes en defensa de la nostra manera d'entendre el districte i la ciutat. Així, ICV-EUiA presenta en aquest primer plenari una proposta, un prec i una pregunta, i també hem promogut el text d'una declaració institucional.

Les retallades del govern de la Generalitat marquen l'actualitat i les preocupacions dels ciutadans i sobre elles tracten tant la proposta com el prec que presentem. La proposta gira entorn la qüestió de l'institut que s'ha de construir al carrer Anglesola i demana que el govern del districte acceleri els tràmits que quedin pendents per alliberar el solar del futur centre educatiu, ara que és imminent el trasllat de l'escola bressol Xiroi, així com que defensi davant la política de retallades de Generalitat i el Consorci d'Educació la urgent necessitat d'aquest institut pel barri de Les Corts. El prec demana que s'insti la Generalitat a iniciar les obres de construcció de la residència de gent gran i centre de dia del carrer Benavent i a dotar de personal i per tant posar en marxa la residència per persones amb malaltia mental del carrer Montnegre, dos equipaments llargament demandats però que han estat sotmesos a les tisorades del govern. Finalment preguntem sobre el pi centenari que s'ha talat aquest estiu a la plaça Barraquer i les previsions de substitució d'aquest arbre monumental.

Davant l'atac que s'ha produït contra l'escola catalana i el model d'immersió ligüística, ICV-EUiA va presentar una proposta en la que demanàvem que el Districte de Les Corts rebutgés les sentències del Tribunal Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades; que es fes una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social; i que el Districte de Les Corts donés el seu suport institucional i animés les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.
El suport dels grups de CiU i PSC permet que la proposta d'ICV-EUiA es converteixi en Declaració Institucional del Districte de Les Corts, tot i l'oposició del PP.

Bona Festa Major!

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

Ricard Gomà: “L’atac a la immersió i les retallades són dues cares de la mateixa moneda

2011-09-23T20:58:00.001+02:00

PER UN PAÍS DETOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

2011-09-10T10:25:00.001+02:00

Com sabeu el TSJC ha dictat una interlocutòria que posa en qüestió el model d’immersió lingüística a Catalunya.

ICV s'adhereix a la convocatòria de rebuig que s'està estenent a Catalunya i que promou SOM ESCOLA.

Els actes de suport al nostre model lingüístic i al que us animem a participar són:

Dilluns, 12 de setembre es penjaran cartells a tots els centres escolars amb el lema “Per un país de tots, l’escola en català”. Podeu descarregar-vos-el, en alta resolució, des del web http://www.somescola.cat.

El mateix dilluns 12 de setembre, a les 19 hores, us convoquem a fer concentracions simultànies davant dels ajuntaments de tots els pobles i ciutats de Catalunya amb la pancarta “Per un país de tots, l’escola en català”. Descarregueu-vos-la des del web http://www.somescola.cat.

Cal que aprofitem el primer dia del curs escolar per reclamar que no farem ni un pas enrere en l’ús del català a l’escola. Us animem a participar en les mobilitzacions!

La sentència del TSJC posa en joc el model d'escola catalana i el model de societat

2011-09-04T20:17:00.002+02:00

CONSTITUÏT EL NOU CONSELL PLENARI DEL DISTRICTE DE LES CORTS

2011-07-26T19:33:00.004+02:00

Ahir es va constituir el Consell de Districte de Les Corts sorgit dels resultats electorals del 22 de maig. En primer lloc vull agrair novament als veïns i veïnes de Les Corts la confiança que ens van atorgar. Per nosaltres és un objectiu primordial representar-los dignament, amb coherència amb els nostres principis i el programa amb el que ens vam presentar a les eleccions. Personalment, és un orgull i un plaer exercir novament la responsabilitat de conseller portaveu d'ICV-EUiA al districte de Les Corts.

ICV-EUiA estarà aquest mandat a l'oposició. L'exercirem nítidament i sense complexes. Farem un oposició constructiva, amb propostes, però contundent contra les retallades socials que s'estan aplicant en el nostre país. Ens enfrontarem a cadascuna de les retallades que es vulguin aplicar en els nostres barris, al costat dels veïns i les entitats. La crisi no l'han provocada els ciutadans i ciutadanes, i per tant no són ells que l'han de pagar. Això és profundament injust socialment i econòmica. ICV-EUiA ha presentat alternatives a tot arreu on ho pot fer, al Parlament de Catalunya, i al Congrés de Diputats. També ho farem a l'Ajuntament de Barcelona i als districtes. Una altra sortida a la crisi, socialment justa i econòmicament innovadora, és possible.

Fins fa ben poc CiU no parava de repetir que el darrer govern d'esquerres de la ciutat era un govern feble i en minoria, i teníem 18 regidors i regidores. Ara CiU governarà amb només 14. És un govern feble, molt lluny de la majoria absoluta, que està en 21. De fet, l'acord de ciutat que ha propiciat l'elecció dels presidents i presidentes de districtes expressa aquesta debilitat, perquè CiU no té prou regidors i regidores per ocupar aquests càrrecs. A Les Corts el càrrec l'ocuparà el PP, mentre que ICV-EUiA presidirà els districtes de Gràcia i Sants Montjuïc.

Com no pot ser d'una altra manera, desitgem al nou govern del districte i de la ciutat sort i encert en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Les Corts i del conjunt de Barcelona. Hi estarem a sobre. La nostra contribució al govern del districte i la ciutat serà fer una oposició ferma i coherent amb el que som i amb el representem, des de un òptica clarament d'esquerres, inequívocament ecologista, i compromesa amb una ciutat que volem que continuï sent un model d'inclusió social, d'innovació mediambiental, de solidaritat i sostenibilitat, de proximitat i de compromís amb els seus veïns i veïnes. No serà fàcil i caldrà treballar molt. Ens hi posem des d'ara mateix.

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

Retallades a Les Corts: el goven de CiU no farà ni la residència de Benavent ni obrirà la de Montnegre

2011-07-15T11:08:00.004+02:00

Al Línia Les Corts apareix aquesta notícia:

Gomà (ICV) avisa que dos projectes restaran pendents
Per Redacció , a Les Corts 14 de jul de 2011

El líder d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) al consistori, Ricard Gomà, ha enumerat una sèrie d’equipaments que, segons explica, no figuren en els pressupostos del Govern recentment aprovats per culpa de les retallades de la Generalitat. El llistat compta amb dos projectes pendents a les Corts. Es tracta de la residència per a avis del carrer Benavent i de l’impuls final per posar en funcionament el CAP Montnegre

L'alcalde de Barcelona pensa dir alguna cosa? Nosaltres continuarem treballant per aconseguir aquests equipaments imprescindibles pel districte. Alerta: la residència per persones amb discapacitat de Montnegre ja està feta, només cal dotar-la de personal!

Alternatives d'ICV a les retallades de CiU

2011-07-15T09:36:00.004+02:00

Aquí teniu aquest vídeo que presenta les alternatives que presenta ICV a les retallades de CiU. Les retallades no són ni justes ni inevitables. Hi ha altres maneres de fer pressupostos, hi ha altres prioritats, hi ha altres maneres de fer política.

L'hora dels valents

2011-07-11T20:46:00.001+02:00

L'alternativa d'ICV-EUiA a les retallades.

2011-07-09T23:28:00.002+02:00

Un slideshare amb un resum de les propostes alternatives que ICV-EUiA hem presentat als pressupostos que CiU ha pactat amb el PP.
I tant que hi ha alternativa a les retallades!

Ricard Gomà renuncia a disposar d'un cotxe oficial com a president de grup

2011-07-09T23:11:00.000+02:00

Amb el govern de CiU, l'escola cada cop més desigual, i la pública la gran perjudicada

2011-07-06T17:12:00.003+02:00

Pregunta de la nostra diputada Dolors Camats a la consellera d'Ensenyament sobre la sisena hora. El govern no compleix amb el mandat parlamentari. L'escola pública, la gran perjudicada. N'hi ha per llogar-hi cadires!

Treballarem des de l'oposició per confrontar la vella política i les polítiques de dretes”

2011-07-01T19:44:00.002+02:00

Intervenció Ricard Gomà
Plenari de Constitució de l’Ajuntament de Barcelona
1 de juliol de 2011

Avui constituïm el Consell Plenari de l’Ajuntament sorgit de les eleccions del 22 de maig. I aquest Plenari ha elegit el Sr. Xavier Trias nou Alcalde de Barcelona. En primer lloc, alcalde, la meva sincera felicitació. Felicitació que vull estendre al conjunt de regidores i regidors electes i en especial als elegits per primer cop. Estic segur que totes i tots sumarem esforços al servei de Barcelona.

Barcelona, una ciutat que estimem perquè és oberta, acollidora i amb vida de barri; perquè els carrers i les places són de la gent; perquè és diversa i convivencial. Una ciutat que s’ha transformat incorporant els valors de la inclusió social, l’ecologia, la mirada de les dones, de persones de totes les edats. Una Barcelona referent dels moviments per la pau, els drets humans i un altre món possible i necessari; que ha avançat en el camp de les llibertats i en la lluita contra tota mena de discriminacions.

A Barcelona mai ningú no li ha regalat res. Barcelona és el fruit del compromís tenaç de molta gent: el moviment veïnal, treballadors i treballadores, la gent emprenedora, el comerç que fa barri, les cooperatives i xarxes d’intercanvi solidari, la comunitat educativa, creadors culturals, professionals de la salut i els serveis socials, les persones nouvingudes… La Barcelona que ens agrada és la que porta gravada a la seva pell l’esforç i la lluita. La que resulta d’energies cíviques que han millorat les vides i els barris.

Energies expressades també en un bon grapat de polítiques municipals valentes i transformadores. Algunes que vénen d’una llarga trajectòria: la millora dels barris populars, els equipaments, els districtes i la participació, factors clau en la reconstrucció de la ciutat democràtica. D’altres que són apostes més recents: les polítiques ambientals i de mobilitat sostenible, la interculturalitat, la perspectiva de gènere, o el parc públic de lloguer social. Polítiques impulsades des de l’esquerra plural, on reconeixem i posem en valor l’empremta de l’esquerra verda. Polítiques que han estat possibles per la quantitat ingent d’esforços, temps i energies que cada dia milers de treballadores i treballadors municipals posen al servei de la ciutat. Sempre estarem al seu costat.

No volem abandonar una visió polièdrica de Barcelona. Hi ha també coses que no ens agraden de la nostra ciutat: la persistència d’exclusions i desigualtats; els cotxes i la contaminació; el luxe i l’aparador; la retallada a les llibertats individuals o les respostes policials als problemes socials. No hem tingut prou força o saviesa per impedir-les. Però sempre les hem combatudes.

La Barcelona del 2011 és tot això. Però és també una ciutat que viu avui una doble realitat molt intensa: d’una banda, un canvi sense precedents en el seu teixit humà i en totes les dimensions de la quotidianitat (diversitat cultural, d’edats, de formes familiars, de pautes d’ús dels temps i dels espais…). D’altra banda, els impactes socials d’una crisi injusta i d’unes retallades encara més injustes.

Una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol; però d’impactes que es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. És la borsa o la vida; la borsa d’uns pocs per damunt de la vida de molts. El capitalisme de casino jugant a la ruleta amb les necessitats bàsiques de la gent. Els grans actors de les finances es descaren, els governs canalitzen les demandes dels mercats (regals fiscals als rics, reforma laboral, retallades en salut, educació i serveis socials); la democràcia i les polítiques socials s’aprimen alhora. Jugada rodona: els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els poderosos de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials. Però resulta que la ciutadania supera la resignació, pren consciència, i pren també carrers i places: contra les retallades, recorda el valor bàsic de la justícia social; contra la política convencional, imagina una nova política més democràtica.

Crisi global, però amb expressions locals. A Barcelona més de 100.000 persones en atur, el 90% dels contractes nous en precari; un 29% de pobresa entre les famílies monoparentals, 7 de cada 10 dones grans amb pensions per sota de 600€. Retallades nacionals i estatals, però amb impactes locals. A Barcelona, milers de persones desnonades; famílies que es queden sense ajuts per fill, i joves sense prestacions de lloguer; barris sense inversions; persones grans amb els 600€ congelats. Però la ciutat és també l’àmbit de l’inconformisme i les alternatives: l’àmbit on la gent expressa rebel.lia; on les polítiques municipals, fins ara, han definit una resposta solidària a la crisi, amb més inversió i atenció a les persones, sense cap retallada.

Les eleccions del 22 de maig han configurat un nou mapa polític a la ciutat. Els partits de la dreta tenen, per primera vegada, la majoria en aquest Consell Plenari. El pluralisme polític, expressió d’una ciutat complexa, es consolida. Vostè Sr.Trias ha estat elegit alcalde, amb tota legitimitat, pel fet només d’encapçalar la llista més votada. Però mai un alcalde havia quedat tan lluny de la majoria del Ple: 15 vots del seu grup i 2 d’Unitat x Barcelona sobre 41, 24 regidors i regidores no li hem donat suport. Mai tampoc tan lluny de la majoria de la ciutadania: poc més del 15% de les persones amb dret a vot, poc més d’un de cada set electors. Vostè Sr. Trias serà l’alcalde més a la dreta i amb menys suport en la trajectòria democràtica de Barcelona.

El 22 de maig gairebé la meitat de la ciutadania no va anar a votar. Una abstenció elevada, i socialment desigual. A molts barris de classes populars l’abstenció va situar-se entre el 60 i el 70%; als barris de rendes altes disminueix fins a mitjanes del 35%. De nou, les desigualtats socials convertides en desigualtats electorals. Els vots en blanc van ser el 4,4% dels emesos, 27.093, més del doble que fa vuit anys; i els vots nuls es van elevar a 10.719, més del triple que el 2007. Gairebé 38.000 ciutadans i ciutadanes, el 6,1% dels votants van triar doncs fer un vot de rebuig reflexiu al conjunt de partits, que expressa contestació a les formes predominants de fer política.

A més, estem encara lluny d’assolir la igualtat de drets polítics. Milers de persones d’origen no comunitari que porten anys residint de manera regular a Barcelona no tenen encara reconegut el dret a vot a les eleccions municipals. Una fractura en la lògica democràtica de tot punt inacceptable. Contrària, a més, al que estableix la nostra Carta Municipal.

Aquest conjunt de dades, que reflecteixen la lliure expressió de la ciutadania, ens porten, al grup municipal d’ICV-EUiA, a afrontar el mandat que ara s’obre des d’una doble perspectiva.

D’una banda, el nostre pas a l’oposició; l’exercici d’una oposició que serà intensa, nítida, amb capacitat de confrontar polítiques i projectes. Però mai destructiva ni irresponsable. Serà també una oposició propositiva, fonamentada en valors, que volem situada en el terreny de les idees per afrontar el futur. Una oposició d’esquerres i ecologista, exigent i dialogant.

D’altra banda, la lectura crítica dels resultats -de l’abstenció i el vot de rebuig, també dels límits al sufragi- ens porta a no tancar als ulls a aquestes realitats. No podem ni volem fer veure que no existeixen. Ens interpel.len a explorar a fons noves formes de fer política. El nostre grup municipal serà un agent impulsor de la nova política a Barcelona. Amb propostes per situar molta més capacitat de decisió electoral en la ciutadania; amb propostes d’aprofundiment democràtic obertes a les persones, al teixit associatiu dels barris, i a les noves dinàmiques de mobilització social.

En clau institucional, farem una oposició coherent amb la nostra trajectòria, i en sintonia amb els nostres compromisos electorals. Articulada per tres eixos.

Defensarem, en primer lloc, el llegat de les polítiques d’inclusió, ambientals i d’interculturalitat. Defensarem tots i cadascun dels elements que han configurat una resposta solidària a la crisi. No farem cap concessió, confrontarem qualsevol pas enrere, tota regressió social, ecològica i convivencial. Hem treballat des del govern, i ho seguirem fent des de l’oposició, perquè Barcelona es construeixi des de la cohesió territorial, l’aposta per la sostenibilitat i la superació de la crisi amb ocupació de qualitat, atenció prioritària als col.lectius més vulnerables, i inversió pública de proximitat. El nou govern de la ciutat tindrà la nostra aportació constructiva i dialogant si es tracta d’aprofundir aquest conjunt de valors.

Farem una oposició, en segon lloc, en clau municipalista. Però en cap cas desconnectada d’altres realitats que incideixen a la ciutat. Li demanarem al govern municipal alts nivells d’exigència respecte l’Estat i la Generalitat, en totes les dimensions: des de la necessitat inajornable del nou finançament, al manteniment de la dinàmica de potenciació dels Consorcis. I instarem tothom –a l’alcalde i al seu govern en primer lloc- a plantar cara a les polítiques neoliberals, i a les retallades socials, sanitàries i educatives que afectin els barris i la gent de Barcelona. Volem un alcalde doblement exigent: per defensar Barcelona, la capitalitat i l’autonomia que deriva de la nostra Carta; i amb la mateix nitidesa, per defensar els col.lectius més vulnerables i les inversions als barris. Nosaltres no deixarem, mai, d’alçar la nostra veu. Contestarem les injustícies. Contra el mapa de les retallades, enfortirem la moblitització i la indignació.

Estem convençuts, finalment, que Barcelona necessita repensar polítiques i definir nous reptes: obrir una nova etapa, superadora de la que ens ha portat fins aquí. Des del nostre rol d’oposició, no renunciarem a desplegar una acció política amb una forta dimensió propositiva. En l’eix de l’equitat, amb un nou pla municipal per la inclusió social, reserves obligatòries d’habitatge assequible en rehabilitacions i construccions, noves escoles bressol públiques a tots els barris, i protecció de les persones enfront la voracitat de les hipoteques bancàries, impulsant la dació en pagament tal com ja va aprovar per unanimitat el Consell Plenari. En l’eix de l’economia, amb un pla de xoc per l’ocupació juvenil, canvi de model productiu, cap a un nou acord ecològic, generador d’ocupació verda i de qualitat, com a palanca de progrés i contra la crisi. En l’eix de la sostenibilitat, amb propostes perquè hi hagi menys cotxes i un aire més net, barris ecològics i taxa turística. I en l’eix de les llibertats, perquè creiem que cal desplegar la carta de ciutadania; i creiem també que cal derogar l’ordenança del civisme.

Més enllà de tots aquests elements, la lectura dels resultats electorals i de les dinàmiques socials emergents ens interpel.la també en clau d’aprofundiment democràtic: d’una nova política municipal capaç de superar desafeccions, i generar la implicació d’una ciutadania activa, crítica i responsable.

Ens cal més política que mai –perquè el futur no el poden escriure els mercats, perquè la resignació no desemboca mai en una ciutat millor- però ens cal una política diferent, amb una nova gramàtica que faci possible relatar les aspiracions col.lectives. Enfront del descrèdit del sector públic, de la nefasta lògica de la única política possible, del populisme de les preteses solucions simples, treballarem per fer de la política municipal la punta de llança de la innovació democràtica: per teixir complicitats a peu de carrer, per reactivar il.lusions i energies cíviques als barris, per impulsar pràctiques de diàleg i escolta activa. Per una política horitzontal, amb voluntat d’interacció social i proximitat, que faci dels conflictes oportunitats d’aprenentatge, i que enfronti les dificultats des dels valors i les idees.

Tot això s’haurà de concretar. Però a Barcelona no partim de zero. La ciutat acumula un bagatge rellevant de pràctiques d’interacció entre l’Ajuntament i el teixit associatiu, d’implicació de les organitzacions socials en la polítiques municipals. Segurament vivim una certa paradoxa. Hem avançat més en els espais i instruments de participació, que en els elements de canvi cultural necessaris per fer-los rellevants. Cal impulsar el canvi cultural i fer un salt qualitatiu en clau de nova política.

Treballarem amb propostes en àmbits diversos. a) En la necessària reforma d’un sistema electoral més propi del segle XIX que del XXI: s’han de poder triar directament regidores i regidors, consellers i conselleres; cal pensar en llistes obertes i desbloquejades. I dret de vot per tothom, vinculat només a la residència. b) Treballarem en l’aprofundiment de la participació, per mitjà de processos de codecisió, consells de barri, consultes i iniciatives ciutadanes; urbanisme i pressupostos participaius. c) En la gestió cívica i associativa d’equipaments des del propi territori. d) En la transparència, per fer més fort el control social de la política municipal; per garantir el dret d’accés a la informació; per una austeritat vinculada al bon ús dels recursos i a la supressió de totes les prerrogatives materials i simbòliques de la vella política.

N’estic convençut, els propers anys a Barcelona tant important serà defensar i repensar projectes com impulsar noves maneres de fer política. Tant important serà repensar la ciutat com impulsar noves formes de relació entre la política municipal i la ciutadania.

Una ciutadania que pren consciència. Que no vol ser espectadora de les injustícies, sinó protagonista de les lluites per superar-les. Que es mobilitza, repolititza la seva quotidianitat, i explora noves formes d’escriure el futur, amb indignació i esperança. Assumim el repte de ser al seu costat; de compartir rebel.lies i de transformar-les en propostes. Compromís perquè cal canviar moltes coses; confiança en la capacitat per canviar-les; i creativitat política per fer-ho possible. Per fer possible també una nova Barcelona, un projecte col.lectiu àmpliament compartit, amb nous vincles i complicitats.

Acabo amb una reflexió que voldria posar en comú. Alcalde, esperem i tenim confiança que vostè i el nou govern de la ciutat impulsaran un model de respecte a la pluralitat del consistori, reflex d’una ciutat diversa que no pot prescindir de cap de les seves sensibilitats per construir el seu futur. Li demanem que les estructures i les pràctiques institucionals reconeguin i garanteixin aquesta pluralitat, de forma acordada i integradora.

El nostre grup contribuirà sempre a dirimir els debats municipals sobre la base de relacions polítiques i humanes honestes i positives, entre els grups, i entre el govern i l’oposició. No alimentarem mai estratègies ni estils de crispació. Creiem en una política municipal vertebrada ver valors i interessos en contradicció, però també pel diàleg, l’empatia i el reconeixement dels altres. Treballarem per fer visibles i creixents les alternatives. Però també per preservar espais de treball compartits on articular acords bàsics de ciutat: des de la lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, a la convivència intercultural. Nosaltres hi serem, al servei de Barcelona.

Entrem en una dècada plena de reptes per la ciutat, que marcaran de ben segur un canvi d’època, on haurem d’explorar noves respostes a preguntes també noves. Haurem d’estar tots plegats a l’alçada: la política i les polítiques municipals hauran de seguir essent factors de millora col.lectiva. A ICV-EUiA ens sentim forts, hem crescut, combinem experiència i joventut, 3 regidores i 2 regidors; estem il.lusionats, amb projecte i capacitat d’aportació per afrontar tots els reptes. La nostra força deriva, sobretot, dels milers de persones que ens han donat suport. Jo vull agraïr molt sincerament a totes elles aquesta confiança. La rebem amb gratitud, il.lusió i responsabilitat, i la volem retornar fent del nostre grup municipal un espai engrescador, útil i creïble per recórrer el camí de la ciutat que tenim a la Barcelona que somiem: ecològica, solidària, creativa, lliure, d’equitat entre dones i homes. Venim d’una trajectòria ininterrompuda de govern. De lluita per una Barcelona de barris dignes on tots els projectes de vida siguin possibles. Treballarem ara des de l’oposició. Confrontarem la vella política i les polítiques de dretes. I no renunciarem a seguir construïnt, des de la proposta i l’alternativa, una ciutat d’igualtat i autonomia per viure; de diferències i fraternitat per conviure. Moltes gràcies.

ICV proposa referèndums vinculants perquè la ciutadania pugui decidir sobre les polítiques

2011-06-22T12:37:00.002+02:00

Sembla que el que no surt a TV3 o a La Vanguardia no existeix. Doncs si, aquesta és la roda de premsa de Joan Herrera en la que proposa referèndums vinculants per decidir sobre les polítiques. Prenem nota, fem propostes.

De "kale borroka" i altres ximpleries

2011-06-17T08:30:00.004+02:00

30 de maig de 1984, davant del Parlament. "Mateu-lo! Mateu-lo!", cridaven entusiastes al pas d'en Raimon Obiols. De calbots també se'n va escapar algun. Vés per on, els "indignats" de llavors eren de CiU. Potser hi havia en Felip Puig. Posant ordre, és clar.

I el conde donat lliçons de moral. Cal llegir-ho dues vegades per creure's fins on pot arribar el cinisme.

Adolfo Fidalgo
President d'ICV Les Corts

AIXÍ NO

2011-06-16T21:34:00.001+02:00

Article de Joan Herrera sobre els fets del 15 de juny a les portes del Parlament. Amb la indignació no hi ha prou. Amb la violència no s'arriba enlloc.

Les raons per votar NO als pressupostos

2011-06-14T22:50:00.003+02:00

Del blog del Joan Herrera, com a resposta a una carta indignada i la posició d'ICV-EUiA contrària als pressupostos de CiU.

ICV-EUiA critica la supressió de la tinència d'alcaldia de Medi Ambient

2011-06-10T18:58:00.002+02:00

Mal comencen a pintar les coses. El primer que CiU es carrega a l'Ajuntament de Barcelona, la tinència d'alcaldia de Medi Ambient. El canvi, que ja arriba.

Setmana del Medi Ambient a Les Corts

2011-06-04T19:43:00.003+02:00

Organitzada per l'Aula d'Educació Ambiental de Can Deu i el Districte de Les Corts. Tallers, xerrades debats, activitats diverses i per tothom en conmemoració del Dia Internacional del Medi Ambient. Del 4 al 10 de juny. Aquí teniu el programa.

Us esperem.

Albert Pérez i Núñez
Conseller de Medi Ambient en funcions
Portaveu ICV-EUiA

La intervenció policial a plaça Catalunya, injustificable

2011-05-27T16:23:00.000+02:00

MOLTES GRÀCIES ALS 2434 VEÏNS I VEÏNES DE LES CORTS QUE HAN DONAT EL SEU VOT A ICV-EUiA

2011-05-23T20:53:00.001+02:00

Moltes gràcies als 2434 cortsencs i cortsenques que han atorgat la seva confiança a la candidatura d'ICV-EUiA. Som l'única força d'esquerres que creix, a Les Corts i a Barcelona. Això ens enorgulleix, perquè veiem reconeguda la nostra tasca al districte, però també ens dóna la responsabilitat de no decebre aquests veïns i veïnes i d'intentar sumar-ne més encara, i ho farem de l'única manera que sabem fer, treballant, treballant molt, amb un peu al carrer i un altre a les institucions del districte, amb les persones i les entitats, com ho hem fet des del govern i com farem des de l'oposició.

Novament, moltes gràcies.

Manifest de suport a Ricard Gomà

2011-05-20T12:32:00.004+02:00

Hi ha altres maneres de fer les coses.
Que ningú retalli les teves idees.

FINS DIUMENGE! (i dilluns, i dimarts, i dimecres...)

ICV-EUiA seguirà situant la lluita contra l'exclusió en el centre de l'acció de govern

2011-05-18T18:58:00.002+02:00

Xavier Trias: "No pot ser que l'escola pública faci la competència a la privada".

2011-05-16T17:59:00.005+02:00

Això va dir el cap de llista de CiU el passat divendres, en el debat de TV3-BTV. No em sorprén, CiU i Xavier Trias representen la dreta més clàssica i antiga, i la dreta és així. Encara que sovint intenti dissimular (no queda massa políticament correcte?), quan s'escalfa li surt el que realment pensa i pretén. Que no em sorprengui no vol dir que no s'hagi de repetir. Perquè el que s'amaga darrera la frase de Xavier Trias i d'uns suposada eficència econòmica i en la gestió dels recursos és profundament injust, perquè és discriminatori, perquè atenta contra el dret a una educació per tothom, perquè si bé les famílies han de poder escollir centre (també les que volen una escola pública, gratuïta i laïca, cosa que a determinats districtes de Barcelona, com a Les Corts, no està assegurada pel predomini de l'escola privada concertada) en cap cas les escoles no han de poder triar famílies, perquè l'educació és un dret i no un negoci. Perquè votar la dreta té unes conseqüències com les que estem veient en els darrers mesos, perquè no totes les opcions polítiques són iguals, perquè no és el mateix un govern de dretes que un govern d'esquerres.
Alguns porten molt ben embolides en banderes, en pàtries que no els hi caben a la boca, idees com aquesta. I les banderes i les pàtries emmascaren una política tremendament conservadora i reaccionària, que el que pretén és canviar el nostre model social del benestar, entés com un dret per tothom, no una mera caritat. Ho estem patint en aquests darrers mesos. I l'escola, l'educació, és una de les bases d'aquest model social. Això volen, que l'escola pública, la de tots, no faci ombra a la privada, la de prestigi, la dels millors. Això també està en joc el proper 22 de maig. A ICV-EUiA ho tenim clar.

Albert Pérez
Candidat ICV-EUiA per Les Corts

Ricard Gomà fa una crida als votants socialistes desencantats perquè votin ICV-EUiA, "el veritable vot útil contra les retallades i per obrir una nova

2011-05-15T22:26:00.000+02:00

CiU I XAVIER TRIAS VOLEN ABOCAR MÉS COTXES AL MIG DE LES CORTS

2011-05-12T17:55:00.000+02:00

Crec que en una campanya electoral el que s'ha de fer és presentar les pròpies propostes i defensar les pròpies idees. Sovint sentim que tots els partits són iguals, que és igual qui guanyi les eleccions, que tots faran el mateix. Doncs no és cert. Ni tots som iguals, ni tots farem el mateix si governem, ni tots volem el mateix futur pels nostres barris i la nostra ciutat.
Segurament el programa de CiU pel districte de Les Corts és molt ampli, segur que conté moltes propostes. No se si aquesta figura escrita, però si que va ser feta pública pel seu cap de llista, Xavier Trias. Com podeu veure si obriu l'enllaç adjunt, per Trias és prioritari el desdoblament dels túnels de Vallvidrera i el seu perllongament fins el carrer Numància. A les retallades en salut, en educació i en drets socials CiU afegeix més cotxes, més fums, més soroll, més congestió al bell mig de Les Corts. Ah! I de peatge, és clar.
Evidentment, ICV-EUiA s'oposa radicalment a aquesta proposta. No és el nostre model de mobilitat, que ha de ser sostenible i basada en la potenciació del trasport públic. No és el nostre model de ciutat. La ciutat del segle XXI ha de ser pensada en funció de les persones, no dels cotxes, ha de ser saludable, i això ningú no pot negar que a Barcelona vol dir reduir substancialment la presència del vehicle privat. Vol dir dissuadir l'entrada de més cotxes, no afavorir-la amb un túnel que els vomiti en ple centre de la ciutat. Vol dir pensar que no tothom és conductor, però si que tothom és vianant, que no tothom té vehicle privat o vol utilitzar-lo, però si que tothom té dret a un transport públic eficaç i eficient. Vol dir plantejar una ciutat on l'espai públic estigui dedicat majoritàriament a les persones, i que ha d'afavorir una vida saludable i no ser una hipoteca per la salut individual i col·lectiva, present i futura.
Segurament CiU i Xavier Trias tenen moltes altres propostes, per Barcelona i per Les Corts. Faltaria més en un grup polític que pretén governar la ciutat! Però aquesta és esgarrifosa. Us imagineu, davant de les escoles del carrer Numància, davant del futur institut, la boca d'un túnel de quatre carrils? És aquest el canvi que proposen CiU i Xavier Trias? És aquest el futur que ens espera? No. El futur no està escrit, el decidirem entre tots el proper 22 de maig. I un vot a ICV-EUiA és un vot per impedir que es dugui a terme aquesta proposta, a favor d'uns barris, d'un districte i d'una ciutat diferents, més verds, més saludables, per les persones, en una paraula, per una ciutat del segle XXI.

Albert Pérez i Núñez
Conseller ICV-EUiA
Districte de Les Corts

PROGRAMA COMPLET D'ICV-EUiA PER LES CORTS. ELECCIONS MUNICIPALS 2011

2011-05-10T13:47:00.005+02:00

Podeu consultar aquí tots els documents programàtics d'aquesta campanya, que hem anat penjat al blog:
-Balanç: El que ha fet ICV-EUiA amb el teu vot i el que han fet els altres.
-25 prioritats programàtiques
-Programa electoral per Barcelona
- Trìptics i programes complets per districtes,i entre ells, el de Les Corts

PROGRAMA ELECTORAL D'ICV-EUiA PER LES CORTS

2011-05-09T15:41:00.000+02:00

Aquí teniu un resum del programa d'ICV-EUiA pel districte de Les Corts.

ICV-EUiA a la Concòrdia

2011-05-08T19:02:00.004+02:00

Dissabte 7 de maig, els membres de la coalició ICV-EUiA vam fer un repartiment de material de campanya a la plaça de la Concòrdia, davant del centre cívic de Can Deu. A més de la gent d'ICV i EUiA a Les Corts, que vam anar passant al llarg del matí, també ens van acompanyar la jove candidata Janet Sanz i, naturalment, el nostre candidat del districte, l'Albert Pérez, actual conseller.

Les 25 prioritats d'ICV-EUiA per Barcelona

2011-04-30T20:47:00.003+02:00

D’entre les més de 300 mesures recollides en el programa complet per Barcelona, aquestes són les 25 que la coalició defensarà de manera prioritària en el proper mandat:

1.- Aprovar un nou Programa Municipal de la Gent Gran que contempli per al 2015: arribar a 25.000 persones ateses amb SAD i 75.000 persones amb Servei de Teleassistència.

2.- Crear la Renda Mínima Garantida (RMG), amb l’objectiu que cap persona no visqui per sota del llindar de la pobresa. Aquesta ha d’implicar: la unificació del conjunt de prestacions econòmiques de caràcter social existents; la vinculació de les persones beneficiàries a itineraris d’inclusió social.

3.- Decidir totes les inversions socials de ciutat, per al període 2012-1015, per mitjà de la metodologia del Pressupost Participatiu en el marc de l’Acord Ciutadà i dels Consells de Participació Social

4.- Impulsar les Xarxes d’Intercanvi Solidari, prioritzant els Bancs del Temps i les Cooperatives de Consum Agroecològic, amb l’objectiu de crear Xarxes de Ciutat i doblar el nombre de Bancs i Cooperatives actualment existents.

5.- Desenvolupar un programa integral d’accés a l’habitatge de les persones en risc o situació d’exclusió social. Crear 500 places d’habitatges dotacionals i col·lectius per a persones vulnerables; desenvolupar un programa de prevenció dels desnonaments, i garantir l’habitatge d’emergència social en tots els casos; universalitzar els programes de Lloguer Just i de Renda d’Emancipació.

6.- Seguir impulsant l’atenció a les drogodependències des del sistema sanitari i, en concret, des de la xarxa de salut mental, amb especial atenció a les persones vulnerables i de forma integral i de proximitat.

7.- Fer rehabilitacions dels barris amb criteris ecològics per transformar-los en ecobarris, aplicant mesures sobre mobilitat, gestió de residus, energia o aigua.

8.- Establir una reserva d’habitatge de protecció oficial en determinades noves construccions i de gran rehabilitació d’edificació d’ús residencial de caràcter privat, amb l’objectiu d’augmentar l’habitatge protegit dins de la ciutat ja construïda i aconseguir una veritable barreja amb l’habitatge lliure.

9.- Estructuració de la ciutat en superilles, especialment a l’Eixample, amb l‘objectiu de augmentar la qualitat urbana guanyant espai lliure i zones verdes, millorant la qualitat ambiental, amb més mobilitat sostenible i reducció de l‘ús del vehicle privat.

10.- Reduir el soroll associat al trànsit, mitjançant el desplegament del Pla per a la reducció de la contaminació acústica 2010-2020.

11.- Desenvolupar el Pla d’Energia, Canvi Climàtic i Qualitat de l’Aire 2012-2020, donant prioritat a les mesures que actuen per disminuir la contaminació originada pel trànsit.

12.- Aconseguir una autèntica xarxa de transport públic en superfície amb el RetBus, l’autobús convencional, els busos de barri i el tramvia. Ampliar l'amplada dels carrils bus i establir la prioritat semafòrica de l’autobús allà on sigui possible per millorar les freqüències i la seva velocitat comercial.

13.- Nova economia, nova ocupació. Una estratègia basada en el desenvolupament de l’economia verda i les polítiques socials per a la creació d’ocupació i el canvi de model productiu.

14.- Introduir una taxa turística com a font de finançament i de corresponsabilització de les persones visitants. La recaptació s‘ha de destinar fonamentalment a compensar els impactes en l‘ús dels serveis, i a protegir i millorar el patrimoni, l‘espai públic i el medi ambient.

15.- Incrementar el nombre d’Escoles Bressol municipals i augmentar, com en un mínim de 3.500, el nombre de places per atendre el 100% de la demanda prevista.

16.- Aplicar la tarifació social amb un model de preus públics que garanteixi i afavoreixi el dret a la cultura per a tothom.

17.- Recuperar i museïtzar el patrimoni democràtic en l’espai públic. Fer difusió de l’inventari i localització de llocs de memòria, fent referència a persones, a col·lectius i a fets concrets.

18.- Transparència administrativa: fer públic el patrimoni i altres interessos de les persones candidates a l’alcaldia i de tots els regidors i regidores; i fer públiques les agendes d‘alcaldes i regidors i regidores, com a mesures de control de l'acció dels lobbies i grups d'interès.

19.- Generalitzar l’opció de Vida Independent per aquelles persones amb diversitat funcional que optin per aquest model, que implica l’assistència personal i l’autogestió d’aquesta.

20.- Definir un Pla de prevenció específic per a infants i joves per eradicar la violència masclista amb recursos econòmics i en el marc del Pla municipal de la violència vers les dones.

21.- Enfortir les polítiques públiques actives de suport als processos d’arrelament social i reagrupament familiar, així com l’empadronament actiu de totes les persones nouvingudes amb independència de la seva situació jurídica.

22.- Derogar l’ordenança de civisme, en la mesura que expressa un model de regulació de la convivència contrari, en molts aspectes, al que s‘ha anat construint des de fa molt de temps als barris de la ciutat. I alhora genera riscos d‘estigmatització i increment de la vulnerabilitat de col·lectius en risc d‘exclusió.

23.- Acció prioritària per reduir i protegir millor a les persones en situació de major vulnerabilitat (dones maltractades, víctimes de les xarxes criminals d‘explotació de persones, robatoris i maltractes a infants i gent gran...).

24.- Aplicació del protocol d'atenció a les persones transsexuals a tota l'estructura municipal. El col·lectiu transsexual no té reconeguts tots els seus drets civils i cal accions decidides per arribar a un punt d'igualtat.

25.- Establir mesures positives per afavorir la contractació juvenil en la contractació pública, així com en les clàusules i plecs de condicions de les subcontractacions. Introduir mesures d’acció afirmativa ens els àmbits del mercat laboral on les persones joves no estan prou representades. L’objectiu és tenir una força de treball diversa i es basa en l’èxit de les polítiques d’acció afirmativa per qüestions de gènere.

El que ha fet ICV-EUiA amb el teu vot i el que han fet els altres

2011-04-26T20:41:00.000+02:00

El que hem fet aquests darrers quatre anys, el que han fet els altres, i tot el que queda per fer, sense por, amb esperança, amb propostes de futur.

Ricard Gomà a Les Corts

2011-04-13T20:49:00.003+02:00

Dilluns, dia 11 d'abril, Ricard Gomà, actual Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i cap de llista a les properes eleccions municipals de la coalició d'ICV-EUiA, va participar en una xerrada amb els veïns del barri de Les Corts.

El nostre Conseller, l'Albert Pérez, va obrir la trobada tot presentant en Ricard, qui va fer un petit balanç del que ha representant la participació de la coalició en el govern de la ciutat aquests darrers quatre anys. En aquest sentit, va destacar la importància de les polítiques que hem dut a terme i que volem continuar impulsant des de la base del nostre ideari d'esquerra transformadora.

A continuació, es va obrir un torn d'intervencions dels assistents, entre ells diversos representants d'entitats de Les Corts, en què es va fer palès el neguit que està suposant entre la ciutadania el cúmul de retallades en l'Estat del Benestar que tant el govern espanyol com el català estan tirant endavant. Potser el millor resum d'aquestes intervencions el va fer un veí en recordar la crida d'Sthéphane Hassel: Indigneu-vos!

ICV-EUiA reivindica, contra la retallada dels serveis públics, l'ampliació dels drets socials. També des de l'Ajuntament, des del Districte, des del Barri. Encara ens queda molt per fer. Sense por, amb esperança. Ara, més que mai, és hora de lluitar per allò que és just i necessari.

Adolfo Fidalgo
President d'ICV Les Corts

Acte amb en Ricard Gomà a Les Corts

2011-04-11T11:13:00.000+02:00

Comissions de seguiment dels consells de barri, o on són els consellers desapareguts

2011-04-02T18:50:00.002+02:00

Aquesta setmana s'han reunit les comissions de seguiment dels consells dels tres barris del districte de Les Corts. Tota la feina que s'ha fet en el darrer any que ha donat com a resultat els plans de futur dels barris ha de tenir continuïtat. L'experiència ha estat molt positiva i estic convençut que cal continuar treballant en aquesta línia i potenciar la participació d'entitats i veïns. I és per això que es van convocar aquestes comissions, precisamentmantenir una dinàmica de treball que ha estat molt interessat i productiva, tot i la proximitat de les eleccions municipals.

La participació d'entitats i veïns a títol individual en aquestes comissions ha estat notable i cal sempre agraïr-la. Més limitada ha estat la d'alguns grups polítics, i no ha passat només una vegada, i aquesta és la raó del títol de la nota.

A Sant Ramon i Maternitat no van aparèixer ni el conseller de CiU ni la consellera d' ERC, i el representant del PP va assisitir només uns minuts. A la de Pedralbes no van aparèixer ni PP ni ERC. I a la de Les Corts no va venir cap conseller de cap grup, excepte jo mateix, com a representant d'ICV-EUiA i conseller del barri de Les Corts. Perdoneu-me la petulància o la inmodèstia, però he estat l'únic que ha participat en les tres comissions, a Sant Ramon-Maternitat i a Pedralbes com a membre i a Les Corts com a conseller del barri. Tots tenim unes agendes molt complicades, compaginar la vida laboral personal i el càrrec de conseller de districte no és fàcil, sovint tenim més d'una reunió el mateix dia i a la mateixa hora (el dimecres per exemple, coincidia la comissió de Pedralbes amb un consell sectorial), però quan un no pot assistir a un acte la cortesia exigeix com a mínim excusar l'absència. No ha estat el cas. Sobre el que és l'obligació i la responsabilitat de cadascun em reservo l'opinió.

Potser és que ICV-EUiA es creu això de la participació ciutadana, mentres que altres grups no tant, per no dir res. És molt fàcil omplir-se la boca de proximitat al ciutadà, de foment de la participació, o presumir de trepitjar molt el carrer. El que cal és porta-ho a la pràctica i respondre amb coherència. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Albert Pérez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

ICV-EUiA presenta la seva candidatura per Barcelona

2011-03-27T22:33:00.002+02:00

ICV-EUiA OBTÉ EL SUPORT DE TOTS ELS GRUPS PER IMPULSAR LA MODIFICACIÓ DE LA LLEI HIPOTECÀRIA

2011-03-25T18:08:00.000+01:00

Ricard Gomà reclama a CiU i PSC que “la unitat assolida avui no sigui retòrica i es traslladi a tots els nivells de decisió”

El Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat avui amb la unanimitat de tots els grups una proposició presentada per ICV-EUiA que demana traslladar al Parlament la proposta de “modificar la legislació hipotecària per evitar el sobreendeutament personal i familiar”, introduint-hi mesures com la dació en pagament per liquidar el deute hipotecari.

El president del grup municipal d’ICV-EUiA, Ricard Gomà, ha recordat que “el 2010, més de 10.000 famílies de la demarcació de Barcelona s’han vist afectades per desnonaments” que estan causant “veritables estralls socials”, ja que “es veuen abocades a la pèrdua de l’habitatge, i alhora mantenen una llarga condemna financera que suposa un enorme risc d’exclusió social”.

Gomà ha agraït “el suport del conjunt de grups”, als quals ha reclamat “coherència en tots els àmbits socials i polítics”, desitjant que “la unitat assolida avui no sigui retòrica i es traslladi també a tots els nivells de decisió”. En aquest sentit, ha lamentat que s’hagin “perdut oportunitats clau”, recordant que PSOE i CiU van votar al Congrés en contra d’una iniciativa presentada per ICV-EUiA amb el mateix objectiu.

El president d’ICV-EUiA ha remarcat la urgència de promoure aquest canvi normatiu, perquè “no és just ni acceptable que les conseqüències de la crisi, provocada pels especuladors i per la manca de responsabilitat supervisora del Banc d’Espanya, recaiguin sobre la part més vulnerable”. Gomà ha recordat, a més, que “els ajuntaments rebem els impactes directes” d’aquesta situació, i ha explicat que durant l’any passat, “el 70% dels ajuts econòmics tramitats per la xarxa de serveis socials de Barcelona es van destinar a situacions de risc de pèrdua de l’habitatge”.

En la seva intervenció al Consell Plenari, Gomà ha fet un reconeixement al paper que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) està jugant en l’impuls d’una modificació legislativa que ha considerat una “qüestió de justícia”.

Renovació del discurs ecosocialista

2011-03-24T20:33:00.001+01:00

La nostra societat fa temps que està demanant grans canvis, ja que està inspirada en un model insostenible i poc solidari que, per raons diverses, ha entrat en crisi. Cal aprofitar l’oportunitat i replanteja-ho tot, sense por.

Per exemple, per què parlar només de reactivació econòmica, i de creació de llocs de treball confiant en un miraculós i enigmàtic green new deal? (La majoria dels ciutadans no saben què fou el new deal, i no poden imaginar-se què volem dir quan parlem d’aquest new deal verd). Per què no optar per una economia d’estat estacionari?

Les mesures per reduir l’atur, ¿han de fonamentar-se fatalment en un creixement de la inversió productiva? Es que ignorem que el país està sobrepassant els límits raonables del creixement, de manera desassenyada, i, d’altra banda, insolidària amb els països emergents que també tenen dret al creixement productiu que nosaltres ja hem fet?

La conservació –o fins i tot millora- del nostre estat del benestar, ¿només es pot garantir amb el creixement econòmic? O més aviat depèn dels canvis qualitatius i quantitatius a introduir desacomplexadament en el sistema fiscal?

Pel que fa a l’estructura del discurs, cal pensar que quatre anys és un termini massa curt per fer propostes convincents i viables de canvi. Hem de ser capaços d’imaginar com podria ser -i com volem que sigui- la nostra societat en deu o en vint anys, i fer-ne un dibuix i relat alhora atractiu i realista. Llavors els programes quadriennals, si ens acosten als objectius dissenyats prèviament, seran programes lògics i creïbles pels que val la pena apostar.

Per exemple, aconseguir una economia madura i competitiva en estat estacionari, introduir la renda bàsica de ciutadania, respectar de veritat el patrimoni natural, disminuir substancialment les hores de treball retribuït, reduir el consum desmesurat i l’empremta ecològica del país, tenir una vida més sana i equilibrada, tot això s’ha de plantejar en l’horitzó 2020 ó 2030 (un disseny per al 2020, i un altre per al 2030, amb objectius més ambiciosos o radicalitzats).

El full de ruta per a transitar cap a aquestes societats-meta és el que ens indicarà les propostes esglaonades successives per a cada contesa electoral.

Miquel Coll d’Alemany

Ricard Gomà: Fer política mirant als ulls de la gent

2011-03-22T15:22:00.003+01:00

Presentem la precampanya. Ricard Gomà i ICV-EUiA fem política mirant als ulls de la gent.
Així ho ha recollit BTV Notícies

ICV-EUiA reivindica la política basada en la “coherència, honestedat i quotidianitat” que encarna Ricard Gomà

2011-03-22T11:44:00.000+01:00

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (i VIII)

2011-03-17T21:17:00.001+01:00

No soc totalment ingenu (esperançat si, però no pas ingenu). No es pot esperar que els nous règims siguin totalment pro occidentals. No oblidem que, a diferència del que va passar a Espanya, allà res ha quedat “lligat i ben lligat”. Els àrabs s’han revoltat jugant-se la vida, obertament, inequívocament, i no estaran disposats a conformar-se a que es “segresti” la seva voluntat, a que se’ls “tuteli”, se’ls “condicioni”. Tot es possible, en el sentit de que qualsevol pot guanyar les eleccions, fins i tot aquells que puguin resultar “incòmodes” per a Occident. I qui hi guanyi, tindrà tota la legitimitat per a implantar la seva política perquè tindrà el poder democràtic del seu país recolzant-lo, un poder tan potent i tan legítim com mai cap dirigent àrab va tenir a la història, mes fort que el que poden donar les bombes, els avions i els tancs. Amb això a la reraguarda, no cal esperar que les condicions dels tractats comercials siguin tan beneficioses per a Occident, ni que tot es farà com a Occident li agradaria, ni que res canviarà respecte a la situació actual fronteres enfora. Una cosa que s’haurà d’enllestir, i aquest cop sense allargament ni subterfugis, serà la configuració definitiva del binomi Israel – Palestina, i d’una forma que segurament no serà del tot del gust d’Israel, o al menys del seu govern actual. Però jo confio en el nou tarannà dels joves àrabs. Han tingut accés a Internet i a totes les noves tecnologies, la televisió per satèl•lit i la telefonia mòbil. La majoria entén i parla l’anglès i altres idiomes europeus. Molts han viatjat, o al menys han conegut a familiars i veïns que han viatjat i que han pogut conèixer com es el mon fora de casa seva. Han pogut aprendre dels errors dels seus pares i avis, i dels errors de tots els altres habitants del planeta en el passat. No soc capaç de creure, per exemple, que la seva màxima aspiració, després d’haver sortit al carrer a jugar-se la vida, i després de haver conegut la repressió i la presó per part dels seus dictadors, es viure sota un règim con el de Hamas a Gasa o els dels aiatol•làs a Iran, un altre cop entre misèria, repressió, aïllament i sense perspectives de cap tipus. No crec que es sentin realment realitzats fent la guerra (ni física, ni ideològica) a una civilització europea a la que admiren pel gran nivell de benestar que ha aconseguit assolir, i amb la que interactuen contínuament. Ni tan sols crec que vulguin veure l’estat d’Israel escombrat del mapa. Saben que el mon es troba interconnectat, que no es poden crear tanques ni paga la pena d’inaugurar “Guerres Fredes (o Santes)”, i que el benestar i prosperitat de tothom depèn de tothom. Se’ls ha de donar una oportunitat.

Eugeni Barco i Samodelov

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VII)

2011-03-17T21:16:00.001+01:00

La dictadura franquista hauria pogut sobreviure al dictador, perquè el seu aparell repressor i institucions van quedar totalment intactes a la seva mort, i el seu successor designat va heretar tots els seus poders. Tots els països que tenien relacions diplomàtiques amb el règim franquista van reconèixer el nou règim. Els Estats Units, els únics que tenien algun instrument de força recolzant la seva acció diplomàtica, no van realitzar (oficialment) cap declaració exigint reformes democràtiques de cap tipus. Però en canvi, sí que van tenir lloc importants mobilitzacions i manifestacions populars, en algun cas amb resposta violenta per part de l’aparell repressiu, símbol de que les coses no es podien mantenir en el mateix estat. I això que la situació econòmica no convidava a l’optimisme, al igual que la història recent. I malgrat tot, en tres anys, Espanya ja tenia una Constitució totalment democràtica, i força avançada, totalment equiparable amb la de qualsevol país europeu. I set anys mes tard, entrava amb ple dret a la Unió europea, en peu d’igualtat amb tots els seus membres. No es objectiu d’aquest text l’anàlisi dels “motors” i mecanismes que van permetre l’arribada de al democràcia, però que cal dir que absolutament totes les pors van resultar ser totalment infundades. Es cert que la dura repressió i el furibund discurs anticomunista del règim va fer que, per reacció, l’etiqueta o al menys el “posat” de comunista assolís una certa popularitat, però el pes electoral dels partits comunistes va resultar ser menor del esperat, i la seva acció política va resultar extremadament responsable i va provocar mes aviat consens que no pas inestabilitat. Avui dia ningú al mon sencer posa en dubte la capacitat dels espanyols per a viure en democràcia, cosa que sí es feia trenta anys abans.
Per què, llavors, tantes reticències envers les revoltes que sacsegen els països àrabs? Per què aquesta negativa a donar-los l’oportunitat de viure en democràcia, o al menys d’intentar-ho? Per què aquesta aposta pels interessos econòmics d’Occident per sobre dels drets humans? Per què aquesta manca de decisió per a acabar amb les dictadures? Per què costa tant posar en marxa els mecanismes que existeixen per a ajudar als oprimits? Hi ha realment tanta por de que els islamistes guanyin unes eleccions lliures i implantin un nou règim com el d’Iran, causant un terrabastall a tota la Mediterrània i l’Orient Mitjà, i tallant l’aixeta del petroli? Hi ha realment anàlisis seriosos que indiquen que això es possible? Es totalment inevitable? No paga la pena de córrer el risc? No es molt millor per a tothom (Occident, Israel, els palestins, i els mateixos àrabs de tots el països) que la regió estigui poblada per democràcies? Sota el meu modestíssim punt de vista, paga molt i molt la pena: un cop hi hagin països àrabs democràtics, caldria potenciant-los, signant tractats comercials amb ells i no pas amb les dictadures que podrien restar. De fet, caldria tancar totalment l’aixeta amb aquestes últimes, fent-les boicot, arraconant-les. I evidentment, no venent-les armes. Amb una part dels països àrabs del costat d’Occident, les dictadures àrabs caurien de seguida. Les mes important es la de l’Aràbia Saudita, que a mes es la mes integrista de totes, varis punts per sobre de la d’Iran. També es la que te mes petroli. Però si no el pogués vendre, el seu règim no duraria ni un matí.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (V)

2011-03-17T21:14:00.003+01:00

En realitat, amb aquella excepció, cap àrab mai havia pogut escollir lliurement a cap dels seus dirigents. Les eleccions, partits i institucions que han existit eren meres pantomimes (en el cas de que haguessin existit), sense autèntic pes a la vida política de cap país, que es trobava firmament en mans d’aparells estatals en el cim dels quals es troben els dictadors (vitalicis) o reis absoluts (també vitalicis). El fet de que aquest estat de coses hagi durat durant generacions, junt amb esdeveniments inquietants com el cas iranià o les eleccions palestines, junt amb la mala imatge general que els àrabs en conjunt tenen a Occident, i la seva històrica etiqueta de “dolents de la pel•lícula”, ha ajudat a fer assumir, pel conjunt de la opinió pública occidental, que les dictadures, estats d’excepció, o monarquies absolutes o règims integristes sin la solució “natural”, ideal, la “millor” i mes eficaç per a ells. Les experiències amb els canvis, en definitiva, havien estat força dolentes: han hagut inestabilitat o guerres. Mentre que amb les dictadures, tot ha estat estabilitat, pau, i subministrament de petroli sense entrebancs. La opinió dels habitants dels països àrabs no comptava, i en general ja s’assumia, que com que pels àrabs la democràcia, les llibertats clàssiques i el respecte als drets humans eren unes coses estranyes (o be no les entenien, o no eren capaços d¡apreciar-les), doncs tampoc els importava massa viure com fins ara, ja que formava “part de la seva cultura política”.
M’ha semblat molt i molt estrany que ningú s’hagués atrevit a establir un paral•lelisme i una gran semblança entre el que passa ara als països àrabs amb el que passava a Espanya feina uns quaranta anys. Als anys setanta, Espanya encara era “different”. Vivíem sota una dictadura (que es qualificava a sí mateixa com a “democràcia orgànica”), corrupta i repressora, molt retrògrada i a mes totalment confessional, en aquest cas, catòlica (oficialment, el 100% de la població ho era: no existia ni tan sols el casament civil, i molt menys el divorci, i tampoc existia l’ igualtat entre homes i dones). Era resultat d’un violent cop d’estat, i es basava sobretot en l’existència unes forces armades totalment fidels, i un gran aparell repressor. No hi havia reconegut cap dret a nivell individual ni tampoc col•lectiu (per no parlar de drets nacionals), i absolutament qualsevol llei que existia en vigor podia ser anul•lada de forma instantània en qualsevol moment. Tots, absolutament tots els poders, estaven concentrats en una sola persona, que podia dictar lleis i decrets sense tan sols la deliberació del Consell de Ministres, tots els quals havien estat anomenats per ell “a dit”. Tots els càrrecs del país havien estat anomenats, o be directament pel dictador, o be de forma indirecta per persones de la seva absoluta confiança. Tota activitat de l’oposició estava rigorosament prohibida, podent-se aplicar la pena de mort en qualsevol moment (i s’aplicava).
La justificació d’una dictadura semblant avui causaria una gran dosi de rialles, si no fos perquè llavors no feia riure en absolut: de no ser per la dictadura, el país estaria en mans dels comunistes. El règim havia fet de l’anticomunisme la raó de la seva existència, i havia aconseguit, afavorit pel context geopolític de la Gerra Freda el reconeixement internacional. Els Estats Units havien signat un tractat militar amb ell, i tenien vàries bases militars al seu territori. La Unió Europea havia signat un acord comercial (sense permetre-li l’entrada com a membre). Alguns caps d’estat democràtics (pocs, tot s’ha de dir, però importants) havia comés la gran ignomínia de visitar el país i ser rebuts pel dictador (en justícia, s’ha de dir que, després de la Segona Guerra Mundial, només el també dictatorial Portugal va convidar-ho com a visitant). Espanya era un destí turístic molt concorregut. No tenia recursos naturals realment dignes de ser explotats, però tenia ma d’obra barata, i així, per posar només un exemple, nombrosos fabricants europeus d’automòbil hi havia invertit en plantes industrials, sense que els amoïnés que els treballadors no tinguessin cap dret sindical (es clar que això ajudava a que els costos laborals no pugessin massa).

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (VI)

2011-03-17T21:14:00.002+01:00

Des de l’estranger, el que passava dins d’Espanya era una “capsa tancada”. A ningú li importava especialment el que passava a dins. No hi havia cap instancia ni organisme internacional que denunciés a la dictadura. La imatge que es tenia d’Espanya era la d’un país endarrerit, mes proper al Tercer Mon que no pas a Europa, molt tradicional, molt tancat sobre si mateix, tot fruit d’una llarga i implacable decadència. La seva història recent no convidava a l’optimisme: la seva dictadura era fruit d’una dura guerra civil, amb la qual s’havia tancat una experiència democràtica molt breu i molt frustrant. I en sentit estricte, els poquíssims períodes durant els quals el país s’havia intentat dotar d’un règim democràtic havien estat grans fracassos, finalitzats amb durs enfrontaments armats, de vegades acompanyats d’intents de desmembrament territorial. A tot Occident s’havia assumit que el règim “natural” per a Espanya era la dictadura, la mes adient amb la seva “idiosincràsia” i la manca de “cultura democràtica”, sempre i quan aquesta no provoqués dificultats a nivell internacional (cosa que era certa) i que no tanqués el país a la inversió estrangera. No s’esperava res mes d’Espanya.
Lògicament, no tots els espanyols estaven d’acord amb la dictadura. Existia una oposició mínimament organitzada, la majoria a l’exili, però també a l’interior, on es jugava la vida cada dia que passava. El seu principal problema era que a nivell internacional no aixecava tampoc massa simpatia perquè els opositors millor organitzats tenien l’etiqueta de “comunistes”, be perquè tenien un carnet d’un partit que es qualificava com a tal, o be perquè no s’estaven de manifestar en tot moment la seva simpatia cap a aquest partit, o estaven disposats a acceptar-ho com a aliat en la seva oposició envers la dictadura. I això, en un context com el de la Guerra Freda, tenia el seu preu. No importava que feia dècades que els diferents partits comunistes que operaven a la clandestinitat a Espanya havien renunciat, i denunciat, el model soviètic política i econòmicament. No importava que els comunistes espanyols s’afartessin de proclamar que el que ell propugnaven era la recuperació de la democràcia, les llibertats i el pluripartidisme. No importava que els comunistes intentessin promoure tota mena de plataformes d’acció unitària on estaven presents representats de tota mena d’organitzacions d’orientació ideològica molt diversa. La comunitat internacional per por, per prudència, per ignorància o per pura comoditat, s’estimava mes donar credibilitat a la dictadura.
També s’ha de dir que l’oposició mai va ser capaç de grans mobilitzacions en cap moment. El gruix dels espanyols, amb honroses excepcions, va apostar per l’”abstenció” en qüestions públiques i polítiques, sense “mullar-se” a la hora de manifestar públicament el seu desafecte envers la dictadura, o alguns aspectes de la mateixa. Es cert que la por era gran, i els exemples de repressions i represàlies eren notables. I en vida del dictador, les perspectives d’una fi ràpida del seu règim eren gairebé nul•les. Per altra banda, el gran desenvolupament econòmic que havia experimentat el país durant les dècades dels seixanta i setanta feia que l’existència quotidiana per una important massa social fos “suportable”, i que no considerés la fi del règim entre les seves prioritats diàries. La dictadura era majoritàriament impopular, sobretot degut al important desenvolupament d’una “societat civil” equiparable a les europees que no es trobava en sintonia amb un règim molt immobilista que tenia creixents dificultats per a trobar justificacions a la majoria de les seves polítiques, com ara la censura i la evident manca de llibertats que sí es trobaven a l’altra banda d’unes fronteres cada cop mes transparents. Però no fins l’extrem de generar prou descontent que es pogués concretar en mobilitzacions.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (IV)

2011-03-17T21:13:00.002+01:00

Les diferents guerres en les que es va veure implicat l’ Iraq no son mes que exemples de com “funciona” el Tercer Mon quan un determinat règim comença a tenir problemes (generalment econòmics) i busca la solució fora de les seves fronteres. A Europa mateix aquetes coses eren pa de cada dia fins a meitats del segle XX, i fins i tot als Balcans es van repetir exemples fins ben endins la dècada de 1990, i mes tard. La diferència era que en els fons de tot es trobava el control dels hidrocarburs del Golf Pèrsic i voltants, i va ser això el que li va donar la gran notorietat mediàtica que va tenir. La intervenció americana (en tots els casos) va tenir les típiques característiques de les intervencions militars colonials europees del segle XIX, però “disfressada” (força malament) per a que tingués un cert grau d’acceptació per la seva pròpia opinió pública. Com sempre, va acabar assolint el seu autèntic objectiu: el control del petroli, deixant en segon o tercer pla qualsevol altra consideració. Però també va ajudar a “reforçar” la idea de que, sense un règim dictatorial, o un control policial o militar absolut sobre tota l’activitat i tots els racons d’un país àrab, el que imperaria seria el caos mes absolut, la violència, l’enfrontament civil, ètnic i religiós constant, i que no seria possible un funcionament normal de les institucions de tipus occidentals.
Aquesta era la imatge global per a tot el mon àrab. La imatge d’un o altre règim va millorar (la diplomàcia, i l’aparell propagandístic oficial serveix per a això, entre altres coses) en funció dels seus esforços antiterroristes o antiintegristes, que podien incloure qualsevol tipus d’acció violenta i contundent, sense cap mirament. Be, també ajudava si el tractat comercial referit a hidrocarburs era mes o menys “sucós”, i també si havia signat un tractat de pau amb Israel (cosa poc habitual). Mai el grau de llibertats internes o el respecte als drets humans va ser requisit per a signar cap tractat, o de ser lloat per ser “amic d’Israel”, o de ser rebut en tota mena de cimeres i conferències multilaterals en peu d’igualtat amb dirigents democràtics de tot el mon. Aquests temes no semblaven importar a ningú, i encara menys després d’una certa “revifada” que va patir el radicalisme islamista arran dels atemptats del 11-S al 2001. Els únics moments en que es recordava el caràcter dictatorial dels règims àrabs va ser sempre que hi havia alguna novetat en el conflicte palestí, i sempre servia per a desqualificar a la part palestina, que no tenia la “qualitat democràtica” de l’altre bàndol, ni tampoc tenia “fadrins” amb aquesta qualitat democràtica.
Precisament la difícil situació dels palestins va ser aprofitada per a desqualificar i denigrar globalment al mon àrab un cop mes. L’únic indret on es van celebrar eleccions lliures (o al menys, en un grau de llibertat molt mes gran que sota qualsevol altre país àrab en cap època de la història) i amb supervisió internacional va ser precisament a Palestina. I els resultats no van ser del gust ni dels occidentals, ni d’Israel, ni de la resta dels països àrabs. A Gasa (no pas al conjunt de Palestina) va guanyar de forma abassegadora Hamas, amb el seu discurs radical en contra d’Israel (que certament els estava fent la vida impossible) i sobretot en contra de l’OAP, un antic moviment d’alliberament que havia esdevingut extremadament corrupte i mes acomodatici amb els interessos d’Israel (al menys, des del punt de vista de la població de Gasa). Els habitant de Gasa es van equivocar clarament: el fet de haver donat el poder a Hamas no va millorar la seva situació material (que es pitjor que mai), ni va facilitar la creació d’un estat palestí independent, ni va representar mes dificultats per a Israel, ni a incrementar el grau de simpatia envers la seva causa per part d’Occident, la seva única esperança d’ajut efectiu. Encara mes: va proporcionar a Israel l’excusa perfecta per a bombardejar-los de forma indiscriminada i amb total impunitat. I per a que Occident assumís, amb mes o menys matisos, que els àrabs, certament, no eren compatibles amb la democràcia, perquè a la mínima oportunitat, votaven allò que no els convenia. De fet, des de llavors, ni els habitants de Gasa, ni cap altre palestí, no han tornat a votar.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (III)

2011-03-17T21:12:00.001+01:00

Durant uns pocs anys, a finals dels anys 60 i començaments dels 70, va semblar que a la riba oriental de la Mediterrània podria crear-se un nou focus de tensió entre Occident i el bloc soviètic, un nou escenari d’enfrontament militar indirecte, per mitjà d’actors interposats, com els ja existents a Vietnam, Corea o Cuba. Tot va acabar, i de cop, amb la històrica desfeta àrab a la guerra de l’Octubre de 1973: a partir d’aquella data, i retòrica apart, fins a l’últim país àrab va assumir que era impossible vèncer a Israel per la força.
I també a partir d’aquella data tot el mon àrab, i tot l’Orient mitjà, va quedar configurat de la forma en que el coneixem ara, o al menys fins fa molt poc temps. Els països àrabs van adonar-se de que tenien una cosa que Occident necessitava com el menjar: hidrocarburs en grans quantitats, que evidentment van pujar de preu astronòmicament. La quantitat d’ingressos que van aconseguir amb la venda de petroli i gas va superar tot el que qualsevol hagués pogut imaginar. I els ingressos, evidentment, no van quedar repartits de forma equitativa ni de bon lluny. L’antic esquema de la dominació colonial es va reproduir, i amb molta fidelitat: uns règims que garantien l’explotació dels recursos petroliers i el subministrament a Occident, i un Occident totalment interessat en el manteniment dels dits règims. Hi havia algunes diferències, es clar: la quantitat de diners que es movia era molt mes gran, i per tant, hi havia molt a perdre per part de tothom si les coses canviaven ni que fos una mica, i no havia cap factor exterior, cap enemic, cap altra potència que pogués interferir en aquell estat de les coses. Hi havia mes motius que mai per a que tot seguís immutable per temps infinit. Les dictadures, ara ja sense rastre de cap discurs revolucionari, o les monarquies absolutes, tenien el seu futur garantit.
Aquesta “idíl•lica” situació, al menys des del punt de vista d’Occident, va trencar-se amb la revolució Islàmica al Iran al 1979. Un cop mes, les coses no van anar com s’esperava. Quan Occident creia que tot el mon musulmà estava embarcat en una “occidentalització” ja irreversible, una ideologia en absolut nova, sinó tot el contrari, va ressorgir i arrossegar a grans masses. Pels mateixos iranians, les coses realment no van anar massa a millor amb els nous dirigents, però tampoc se’ls va oferir la possibilitat d’escollir-los: seguia sent una forma de dictadura. Però era una dictadura rabiosament antioccidental, amb un discurs específicament musulmà, propi, no importat, molt arrelat en la cultura, tradició i evidentment, la religió de la majoria dels àrabs. Per a Occident, va significar la confirmació de que no era convenient tolerar canvis de cap tipus perquè implicaven anar a pitjor. De fet, algunes coses van anar a pitjor, ja que el prou dels hidrocarburs va tornar a pujar, es va desestabilitzar un país molt pro occidental com Líban, i va enfortir a tot el mon àrab l’integrisme islàmic com a corrent política important, i que calia reprimir de la forma que fos. Els increments de les polítiques repressives, i els “autocops” d’estat per a frenar els avenços islamistes van ser saludats a occident molt efusivament, fins i tot a països, com ara Líbia, que fins llavors eren considerats com a enemics absoluts (i promotors de terrorisme convictes i confessos) i als que no se’ls podia donar “ni aigua”. Aquelles dictadures àrabs que encara no havien estat “beneïdes” per Occident amb contractes comercials i fins i tot tractats militars, ben aviat van gaudir d’uns i d’altres, sempre i quan tinguessin cura de mantenir als nous enemics a ratlla.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (II)

2011-03-17T21:11:00.002+01:00

Naturalment, la forma de dominació colonial europea va ser diferent en funció del indret, les seves potencials recursos naturals o estratègics, i el nom de la potència colonial que va exercir el domini. En tots els casos, eren “fórmules” d’èxit provat a altres indrets, i que molt sovint implicaven el sosteniment d’una dinastia mes o menys “titella”, qui “pagava” als europeus per tenir la seva sobirania formal recolzada amb armes i subsidis amb tot allò que a aquells els interessava, sigui en forma de concessió minera, bases militars o privilegis comercials exclusius. En això, les coses en realitat no han canviat massa, però amb la diferència de que durant moltes dècades, i fons i tot segles, els països àrabs no podien oferir res que realment interessés als europeus, fora del control del Canal de Sues. Si els europeus van aspirar a controlar el mon àrab era, essencialment, per a no donar facilitat a altres potències per a dominar les regions adjacents, i per a disposar de territoris que bescanviar per altres, o per alguna altra cosa, en algun nou tractat resultat d’una crisi o una guerra.
Morts el colonialisme i el imperialisme “clàssics” a començament dels anys seixanta del segle XX, durant dues dècades, aproximadament, va semblar possible que la extinta Unió Soviètica podria arribar a tenir alguna ascendència sobre els països àrabs, amb el seu discurs oficial anticolonialista i antioccidental (un tret d’identitat tradicional, per altra banda), i el fet de que era la única potència europea envers la qual cap país àrab tenia cap greuge històric, i de fet alguns d’ells van arribar a tenir tractats militars i d’assistència mútua amb ella, cosa que els va valer rebre el qualificatiu de “règim comunista” de part dels Estats Units. Durant uns pocs anys va donar la molt equivocada impressió de que totes les antigues colònies d’Àfrica i Àsia, de l’Atlàntic al Mar de la Xina, s’acabarien convertint en satèl•lits o al menys simpatitzants soviètics, seguint l’exemple de Cuba i de Vietnam. Es cert que els moviments de resistència nacional enfront del poder colonial van adoptar alguns eslògans socialistes, i alguns dels seus dirigents es van qualificar com a tals en algun moment de la seva trajectòria (gairebé sempre, per necessitat mes que per conviccions sinceres, ja que necessitaven el suport soviètic, o de qui fos, per a posar en marxa els nous estats). La trajectòria dels nous estats, en alguns casos, va arrencar amb un cert biaix “esquerranista”, i una certa retòrica i estètica “castrista”, i evidentment, antioccidental. I fins i tot, a imitació del cas cubà es van dur a terme mesures clarament progressistes, com ara la reforma agrària i la nacionalització del Canal de Sues a Egipte. L’ imposició del model polític del partit únic, tot i que d’una ideologia mes aviat “difosa”, mes “arabista” que altra cosa, i difícilment “homologable” a cap model existent a Europa (de l’Oest o de l’Est), van contribuir a donar la impressió de que el model soviètica s’hi estava implantant. Però tot això només passava a alguns països: a molts altres, generalment aquells on hi havia alguna institució monàrquica consolidada, la influència i la presència occidental es va mantenir, i els països no van patir cap transformació institucional. Però uns i altres també van compartir un problema afegit (i comú a tot el Tercer Mon): es tractava d’estats de base feble, “artificials”, amb fronteres heretades de la època colonial, traçades molt arbitràriament, en absolut equiparables a estats nacionals de tipus europeu (ni tan sols a un país com Turquia), de població ètnica, cultura i religiosa heterogènia, amb divisions tribals encara vigents, molt proclius a la inestabilitat i al desmembrament. Tots aquests factors van ajudar poderosament a la sistematització de les dictadures i governs autoritaris, els únics que podien garantir el manteniment de les fronteres i l’estabilitat i pau interna, encara que fos per la força.

La fi de les dictadures àrabs, on es el problema (I)

2011-03-17T21:09:00.003+01:00

Un cop mes, la Història ens ha sorprès. Del lloc mes inesperat, del indret mes improbable, d’aquells de qui no s’esperava res, ha sorgit una espurna d’una lluentor inconcebible, que ha crescut i s’ha enfortit, i s’ha convertit en un sol d’allò mes càlid i esplendent. Els àrabs s’han posat en peu, han aixecat la seva peu, han exposat valentament els seus pits, han decidit apostar la seva vida per una causa per la qual realment paga la pena lluitar, i han deixats bocabadats a tothom. Realment a tothom: des dels experts occidentals en geopolítica, fins als fanàtics jihadistes mes retrògrads, passant pels governs del mon sencer, avaladors incansables, per por, interès, acomodament i pragmatisme, del “status quo”. Tots s’han quedat realment sense res a dir.
A Occident havia “calat” el missatge de que tots els àrabs, sense excepció ni matisos, eren una mena de “massa opaca”, un “ramat amorf”, una “multitud passiva”, un col•lectiu estrany, esquerp, obscurantista, de costums, cultura i religió estranyes (pel occidental mitjà), obscurantistes i retrògrads, potencialment hostils i perillosos per a Europa i el mon occidental. No era una qüestió de propaganda o “bombardeig” informatiu: durant a prop de catorze segles, el mon cristià i musulmà havien estat enemics implacables. Les, a una i altra riba de la Mediterrània, enfrontament que només havia passat a un molt discret segon pla durant les dècades centrals del segle XX, amb l’adveniment de la Guerra Freda, i el desplaçament de la dialèctica i l’enfrontament a un altre eix. Desapareguda aquella, les coses han tornat, i amb sorprenent velocitat, a on sempre havien estat. Els que passava era que, des de començaments del segle XX, ja no quedava en pau cap gran potència ni àrab ni musulmana, i des de llavors Occident ja no mirava al conjunt dels àrabs com una amenaça directa, ni un perill concret, ni tan sols un agent capaç d’iniciatives pròpies. El sentiment predominant era de superioritat, menyspreu i d’ignorància, com si fossin una molèstia abans que qualsevol altra cosa. Els àrabs, tant individual com a col•lectivament, eren vistos com a endarrerits, empobrits, incompetents per a tot, anàrquics, imprevisibles,arrauxats, ingovernables, i sobretot, gens de fiar. Els àrabs eren un mon apart, vivien per a ells mateixos, feien la seva, i “no interessaven” per a res a Occident, excepte per dues qüestions molt concretes: el subministrament d’hidrocarburs i les possibles amenaces terroristes. Be, el tema d’Israel i Palestina reapareixia molt de quant en quant, però en realitat no era un problema que tingués efectes pràctics sobre la política de cap país occidental (ni cap país no àrab), en el sentit de que el poble palestí no tenia cap “padrí” amb capacitat d’influència. A la fi i a les postres, també eren àrabs, amb tot el que això significava.
Occident tenia des del segle XV la seva forma de “tractar” als pobles no europeus i als territoris fora del Vell Continent: colonialisme i imperialisme. Les regles eren sempre les mateixes: màxim profit econòmic, i mínims (o cap ) escrúpols morals. La configuració del Tercer Mon que coneixem avui es conseqüència directa i immediata dels tràfec i afanys de les potències europees en el seu repartiment del botí, ignorant totalment ni tan sols l’existència de la població autòctona (a menys que la població autòctona constituís també un factor per a treure’n profit). L’existència de fronteres perfectament rectilínies, traçades amb esquadra i cartabó sobre la taula d’algun despatx, a milers de quilòmetres del lloc de la seva aplicació, per tant de gent que mai hi havia estat, es la prova mes evident d’aquest fet. També s’ha de dir que les circumstàncies jugaven en favor dels europeus: només a Europa havia tingut lloc la Il•lustració, només a Europa havia hagut la Revolució Industrial, només a Europa havia tingut lloc la Revolució Científica, només a Europa havien hagut lloc les revolucions democràtico-liberals, només a Europa s’havien arribat a formar els estats nacionals, mentre que als territoris colonitzats només hi havia tribus històricament enemistades entre elles, amb , divisions culturals i religioses irreductibles, una població en general escassa i amb una economia en conjunt pròpia de l’Alta Edat mitjana. I els àrabs, a sobre, estaven a l’abast de la ma, a l’altra banda un mar fàcilment accessible i encara mes fàcil de creuar. Era com robar-li una joguina a un nen petit. A l’imaginari col•lectiu els àrabs (com la resta de totes les persones no europees) es van convertir en uns éssers desvalguts, febles i impotents que no tenien mes remei que acceptar el domini, control i superioritats dels europeus. Era el seu “destí històric”.

PLENARI DEL DISTRICTE. BALANÇ DE MANDAT

2011-03-04T21:37:00.003+01:00

Ahir dijous es va celebrar el darrer plenari del districte d'aquest mandat i el punt principal de l'ordre del dia era la presentació per part del govern de l'avaluació final del Pla d'Actuació del Districte (PAD). Pel grup municipal d'ICV-EUiA la valoració és plenament positiva. El PAD, elaborat de manera participativa el 2007 i que ha estat el full de ruta de l'actuació del govern del districte en aquest mandat, s'ha assolit en un 94%, 186 mesures que abasten els tres barris del districte, i s'ha explicat amb total claretat perquè no s'han dut a terme les vuit restants. I el que és més important per nosaltres, aquest PAD i la feina que s'ha fet des del govern del districte per desenvolupar-lo mostren quin és el model de barris, districte i ciutat que hem defensat i en el qual creiem, una ciutat sostenible, inclusiva i que té cura de les persones, que dóna valor polític i té com a centre de la seva actuació la vida quotidiana dels veïns i veïnes, i que fa de la defensa i desenvolupament del que és públic (educació, sanitat, atenció a les persones...) un objectiu estratègic de la seva gestió i acció política.

Crec que des del nostre punt de vista, tot i que evidentment assumim com a propi el conjunt del PAD, cal destacar tres aspectes. En primer lloc, el desenvolupament del pla de medi ambient del districte, que ha aconseguint que la consciència mediambiental i les pràctiques sostenibles no siguin una excepció sinó que formin part de l'actuació quotidiana del districte. És un èxit que modestament podem afirmar que hem liderat, i que ara ja és de tots. El segon aspecte seria l'extensió per tot el territori d'un urbanisme de proximitat que millora la qualitat de l'espai urbà, un urbanisme lligat a les necessitats de les persones, amb millores de places i carrers, donant preferència al vianant, que ha eliminat un munt de barreres de tota mena, i que ha fet un districte d'escala humana. El tercer element a destacar seria el de la participació ciutadana, que s'ha donat des de l'elaboració del PAD al desenvolupament de moltes mesures; només cal esmentar el disseny participatiu del futur parc de Can Rigal que ha recollit les aportacions de tothom, o l'experiència de la posta en marxa dels Consells de Barri, que valorem molt positivament i de la que hem aprés moltes coses de la realitat dels barris i de la seva gent. No queda més que agrair a veïns i entitats la seva contribució.

L'oposició ha exposat, contràriament, una visió catastrofista del districte, que en el cas del PP arriba a l'extrem de mostrar Les Corts com una mena de ghetto ple de delinqüència i prostitució. No és aquesta la realitat que vivim els veïns i veïnes de Les Corts. Ningú no nega que cal continuar treballant per millorar el districte, que problemes nous venen a substituir el vells, que tenim problemes que la situació de crisi global que vivim els ha agreujat, i només cal citar com a exemple el cas de la Colònia Castells, sobre el que s'ha de continuar treballant per portar-lo a bon port, però si es fa una anàlisi rigorosa del desenvolupament del PAD no es pot negar, sense faltar a la veritat, que el districte de Les Corts no només no s'ha aturat sinó que ha millorat i avançat substancialment en aquest mandat.

D'entre les altres propostes debatudes en el ple vull destacar la que vam presentar els grups d'ICV-EUiA i el PSC per instar la Generalitat a iniciar immediatament la construcció de la Residència per Gent Gran i Centre de Dia del carrer Benavent. En aquest sentit cal esmentar que l'Ajuntament de Barcelona va tramitar i aprovar definitivament en data 30 de gener de 2009 el pla especial d’ordenació volumètrica de l’equipament; s'han tramitat i atorgat les llicències d'obra major (concedida el 8 d'abril de 2010) i d'activitat (concedida el 22 de març de 2010); GISA té redactat el projecte executiu a punt per licitar des de l’any 2010; l'anterior Govern de la Generalitat de Catalunya, en sessió del dia 9 de novembre de 2010 va aprovar la dotació econòmica de 35.638.561 € per a la construcció de la Residència. És a dir, tot està a punt, només cal començar l'obra, i el plenari així ho va votar. De la mateixa manera, un altre equipament del Districte molt necessari i llargament esperat està pendent de la seva posta en marxa tot i estar finalitzades les obres, la llar residència per persones amb malalties mentals del C/Equador. Igualment s'ha instat a la Generalitat que ho faci amb urgència.
I un moment alegre i de consens, que també els tenim al plenari, va ser l'aprovació per unanimitat del candidats de Les Corts a Medalles d'Or de la Ciutat, la Carme Maggí, del grup Mou-te, i la Plataforma d'Entitats de Persones amb Discapacitat de Les Corts.

Finalment, tots els grups vam signar una declaració institucional en suport de la celebració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Tot i que aquest era l'últim plenari del mandat, encara ens queda força feina, consells sectorials i de treball, comissions de seguiment i consells de barri, tasques de govern... El grup municipal d'ICV-EUiA continuarà treballant com sempre fins a l'últim dia del mandat en defensa de les nostres idees i model de ciutat, en representació dels ciutadans i ciutadanes que ens van atorgar la seva confiança en les darrers eleccions municipals. Estem preparats i a punt per presentar-nos davant els veïns i veïnes del districte amb el bagatge de la feina feta, del treball desenvolupat, amb propostes de futur i amb el nostre compromís amb Les Corts.

Per mi ha estat tot un honor i un plaer exercir el càrrec de conseller portaveu d'ICV-EUiA al districte de Les Corts.

Albert Pérez i Núñez
Conseller de Districte

COMENÇA EL CANVI, COMENCEN LES RETALLADES

2011-02-28T21:50:00.003+01:00

Explica'ns com t'afecten les retallades de CiU en aquest enllaç de Facebook

Ricard Gomà: "ICV-EUiA és la única esquerra que garanteix una nova etapa"

2011-02-26T20:14:00.001+01:00

A peu de carrer. Jornada programàtica ICV-EUiA-EPM, 26/2/2011

Les prioritats d’ICV-EUiA per a les eleccions municipals de 2011

2011-02-24T18:21:00.002+01:00

ESQUERRA, ECOLOGIA I LLIBERTAT A LES CIUTATS I ELS POBLES DE CATALUNYA

El marc general del programa electoral d'ICV-EUiA-EPM per les eleccions municipals del 22 de maig. Properament nous documents: programa per Barcelona, programa per Les Corts

La plaça de Can Rosés és la primera amb paviment anticontaminant

2011-02-20T23:43:00.001+01:00

Notícia de BTV que recull la prova que s'ha fet a la plaça de Can Rosés d'un nou paviment que redueix els efectes de diversos elements contaminants. Innovació al servei del medi ambient!

ICV-EUiA homenatgen Imma Mayol. Gràcies Imma!

2011-02-09T18:50:00.003+01:00

Ricard Gomà: "No posem límits al nostre creixement a Barcelona"

2011-02-01T11:07:00.002+01:00

Entrevista a Ricard Gomà a El Punt. Nosaltres estem a punt per les municipals de maig.

La victòria franquista, al museu

2011-01-29T20:15:00.003+01:00

La recuperació la memòria col·lectiva és una qüestió fonamental per construir una societat democràtica. A partir de diumenge 30 de gener de 2011, l'estàtua que conmemorava la victòria dels que es van sublevar contra el govern legítim de la II República sortirà d'un dels punts més cèntrics de Barcelona, el Cinc d'Oros, la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, i es dipositarà al Museu d'Història on ha de ser restaurada i exposada per contribuir a explicar què va ser el franquisme a la nostra ciutat. Mai l'oblit. No ho hem d'oblidar mai. Recuperem així, tot i que encara parcialment, un espai públic que ha estat segrestat durant massa anys. Parcialment, perquè encara manca la restitució del monument original a Francesc Pi i Margall, president de la I República, amb el seu medalló i l'estàtua de la República, una dona jove, nua i lliure que culminava l'obelisc. Rescatada del racó dels magatzems muncipals on va estar amagada durant la dictadura, l'estàtua va ser instal·lada a la plaça Llucmajor, a Nou Barris, però sense res que assenyalés la seva presència ni expliqués la seva història, com si qualsevol record de la idea de república fos un gran tabú (que ho era, que ho és encara). Els veïns de Nou Barris la van acollir i l'han feta seva, però ara cal recuperar el que va ser arrabassat per la força bruta del franquisme, no un estàtua, no un medalló, sino un espai urbà. L'important no és que l'original torni al Cinc d'Oros o es quedi a Nou Barris o a l'inrevés, sino aquest acte de justícia històrica i de restitució d'un espai perdut per la força de les armes.

Albert Pérez

JEV de les Corts fa una crida a la utilització d’embalatges reutilitzats en el marc de la campanya 'Que no t’emboliquin, reutilitza!'

2011-01-07T20:46:00.002+01:00

L'agrupació del districte barceloní se suma a la campanya d’abast nacional pel consum responsable que l'organització política juvenil llença cada any coincidint amb aquestes festes.

Joves d'Esquerra Verda-JEV del districte de les Corts de Barcelona ha organitzat aquesta setmana per primera vegada la ja tradicional acció directa de la triple R (redueix, reutilitza i recicla), sota el lema 'Que no t'emboliquin, reutilitza!'. L'objectiu de la campanya, que l'organització política juvenil celebra cada any, té com a objectiu traslladar a la ciutadania la necessitat d'utilitzar embalatges reutilitzats en el marc de les festes de Nadal en pro d'un consum responsable. L'agrupació demana "actuar amb coherència per generar al mínim de residus possible" en un districte on hi ha centres comercials de gran abast.

L'acció directa s'ha celebrat davant de l'Illa Diagonal, on JEV ha explicat que "és possible i necessari actuar amb la màxima coherència per tal que aquestes festes generin el mínim de residus possible, s'estalviïn recursos energètics, i es redueixi la contaminació atmosfèrica".

JEV recorda que mentre durant l'any una persona genera 1,5 kg de residus al dia, durant les festes són 2 kg, la meitat dels quals envasos i embalatges. A més, els membres de l'organització ecosocialista que han participat en l'acció al carrer han posat de manifest que s'han de celebrar les festes tenint en compte el medi ambient, donant la possibilitat a la gent "que vingui i emboliqui els seus regals amb diaris i paper reciclat".

Per últim, l'agrupació de les Corts ha fet una crida "a un model de consum que no estigui basat en el malbaratament dels recursos i la creixent producció de residus", tot recordant que del 60% de residus inorgànics domèstics, al voltant d'un 80% està constituït per envasos.

Proposta parlamentària d'ICV contra la corrupció

2011-01-03T18:07:00.001+01:00

ICV-EUiA s'oposa a l'augment de tarifes del transport públic pel 2011

2010-12-29T23:33:00.001+01:00

PLANS DE FUTUR PELS BARRIS DE LES CORTS

2010-12-20T12:15:00.002+01:00

Aquesta darrera setmana hem celebrat les reunions de les Comissions de Seguiment dels tres barris del districte, Sant Ramon-Maternitat, Pedralbes i Les Corts. En elles s'ha validat el document del Pla de Futur de cadascun dels barris que hem estan elaborant al llarg dels darrers mesos i que hauran d'aprovar els respectius Consells de Barri que es reuniran el proper mes de gener. És aquest el resultat d'un procés de treball que ha posat en marxa les tres potes de les que consta la nova estructura de funcionament dels barris, la política, la tècnica i la ciutadana. Cal agrair el treball que han fet les tècniques del tres barris i la resta de personal dels serveis al territori, de recollir i sistematitzar les aportacions de tots per arribar a la concrecio d'un document. Però l'element més novedós de tot aquest procés és la participació ciutadana, tant d'entitats com de ciutadans individuals. Ha estat enriquidora i exigent, generosa i responsable. És aquesta participació la que ha de convertir els Plans de Futur en documents útils pel govern i la gestió dels barris.
És cert, però, que el procés de treball no ha estat exempt de dificultats i dubtes. Aquest procés participatiu, que s'ha produït en els 73 barris de Barcelona, és tot un repte i tota una aventura. Mai s'havia fet un treball tant intens de participació, i amb ell Barcelona no només ha estat pionera sino que es converteix en referent en les polítiques de participació ciutadana a l'estat espanyol i a Europa.
És cert també que els debats sobre el procés de treball i el document final ha estat intens, particularment a la Comissió de Seguiment de Les Corts que jo mateix presideixo. Debat que ha sorgit d'un treball compromés i que s'ha desenvolupat per uns camins encara poc explorats, encara molt nous, com els de la participació ciutadana, el treball compartit entre polítics, tècnics i ciutadans, l'anàlisi i l'èlaboració de propostes partint de la recerca de consensos, complicitats i sinèrgies entre sensibilitats, interessos i punts de vista diversos. La diversitat ha significat una gran riquesa en tot aquest procés.
Els Plans de Futur seran presentats en els propers Consells de Barri. Vam proposar precisament que fossin els ciutadans (individuals i entitats) que protagonitzessin aquesta presentació, com una manera de donar rellevància al seu paper i de reconèixer la multiplicitat de lideratges que ens trobem en una societat tan diversa, rica, complexa i compromesa com la dels nostres barris.
Crec que tots hem après molt en aquest procés de treball, que s'ha desenvolupat a més en un molt bon ambient. I hem de continuar aprenent a través de treball col·lectiu. Això no ha fet més que començar.
Pel grup municipal d'ICV-EUiA al districte de Les Corts el procés té un enorme valor polític (de construcció de polis, de barri, de sentiment de ciutadania i de pertinença) que cal estimular i esperonar, i que per nosaltres és un senyal d'identitat del model de ciutat que proposem.

Albert Pérez i Núñez
Conseller del barri de Les Corts
Portaveu ICV-EUiA

PRIMERES LLAVORS A CAN RIGAL

2010-12-12T18:07:00.002+01:00

Les màquines ja fa dies que van començar a treballar, però avui s'han plantat les primeres llavors de plantes mediterrànies del futur parc metropolità de Can Rigal, amb la presència de l'alcalde de Barcelona, la regidora del districte de Les Corts, consellers i conselleres i entitats i veïns. Entre Barcelona i L'Hospitalet, entre Les Corts i Collblanc, aquest parc de gairebé 8 hectàrees d'extensió serà un nou punt de trobada verd entre els dos municipis, amb un conjunt d'equipaments de lleure i esport que estaran a disposició dels veïns i veïnes dels barris limítrofs i del conjunt d'habitants de la ciutat metropolitana. Avui han començar oficialment les obres en el terme municipal de Barcelona. Les de L'Hospitalet tardaran una mica més, però el procés ja és imparable.

Cal donar tota la rellevància que es mereix al fet que Can Rigal s'ha dissenyat des de la participació de tots, dels grups polítics del districte i de les entitats i associacions de veïns que han contribuït amb les seves aportacions a fer-nos nostre, des del primer moment, aquest nou parc. Cal destacar que el parc serà sostenible tant pel que fa a la vegetació, mediterrània, com al reg, que es farà amb les aigües freàtiques del propi parc, com energèticament, ja que tota l'energia que consumeixi el parc serà produïda per unes pèrgoles fotovoltaiques. S'ha previst també que el parc sigui totalment accessible per persones amb problemes de mobilitat, així com que sigui permeable al tràfic de bicicletes, que circularan per carrils segurs. També se li dóna importància al vessant educatiu, amb informació botànica i ambiental.

Una de les mesures del Pla d'Actuació del Districte per aquest mandat era l'impuls a la urbanització del parc de Can Rigal. Sense menystenir el paper de tots els grups polítics municipals i de les entitats i veïns, des del govern del districte podem dir, a poc més de cinc mesos de tancar el mandat, que hem acomplert un compromís més, que hem assolit un altre dels objectius que ens vam marcar en iniciar el mandat. Caldrà continuar estant a sobre, caldrà estar amatent al desenvolupament de les obres, però per la part que ens toca i que ens vam comprometre podem estar satisfets de la feina feta.

Sostenibilitat, accessibilitat, participació... Això és un model de fer ciutat.

Albert Pérez i Núñez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Districte de Les Corts

PLENARI DE DESEMBRE AL DISTRICTE DE LES CORTS

2010-12-04T20:12:00.003+01:00

Plenari llarg i espès en de dijous passat. Presentació a informe dels pressupostos de la ciutat i del districte. És un tema dens. ICV-EUiA va defensar el caràcter pofundament social dels pressupostos, que posen com a prioritat l'atenció a les persones, el manteniment de l'esforç inversor (3.500 milions € en aquest mandat, com cap altra ciutat de l'estat espanyol) i el manteniment i la cura de l'espai public. Pel que fa al districte de Les Corts, un pressupost rigorós i auster, precisament reduint en allò menys important per poder mantenir i impulsar els tres eixos prioritaris. Evidentment CiU i PP van votar en contra. Lògic, és un pressupost que expressa un model de ciutat inclusiva, participativa, oberta, i que vol sortir de la crisi sense retallar ni un sol dret, sino tot el contrari, garantint-los i aprofundint-los.

Altres temes. Teníem un important paquet de propostes de nomenclàtor per discutir, entre elles la que presentàvem nosaltres de dedicar el nou carrer que travessarà la plaça de les Cristalleries Planell al líder de la "Vaga dels nens" de 1925, Francesc Pedra. Després d'estar treballant sobre el tema, abans d'iniciar-se el plenari estava clar que la proposta només tindria el suport dels grups del govern del districte, ICV-EUiA i PSC. L'oposició dels altres grups no era per no considerar adequat el nom pel nou carrer, sino per una qüestió procedimental que hem de solucionar entre tots. Davant d'això vaig optar per retirar la proposta amb el compromís de tots els grups de treballar-la per poder-la aprovar, si pot ser per per unanimitat, en el proper plenari del març. Val a dir que l'AV de Les Corts va donar suport a la proposta. Francesc Pedra pot esperar uns mesos. Estem convençuts que és el nom més idoni per aquell espai. Les altres propostes de noms de carrers es van retirar. Tenim un acord previ del plenari sobre criteris a l'hora de donar nom a espais del districte que hem de treballar entre tots els grups perquè ara per ara ens encotilla i no facilita precisament la feina en aquest aspecte. Ens hem emplaçat tots a solucionar-ho. Si que vam aprovar dedicar un nou espai verd de la carretera d'Esplugues a Hellen Keller, que va dedicar la seva vida al treball amb persones amb discapacitat auditiva i visual.

A part d'altres qüestions i d'algun algun debat intens (escoles, biblioteca i espai jove...), vam presentar una declaració institucional en suport del reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament de Barcelona, signada per ICV-EUiA, PSC, CiU i ERC i una altra de reconeixement a dos ciutadans de Les Corts en el desè aniversari de la seva mort a mans d'ETA, Ernest Lluch i Juan Miguel Gervilla, que vam signar tots el grups.

Albert Pérez i Núñez

Conseller portaveu ICV-EUiA

Districte de Les Corts

ICV LES CORTS PROPOSA DEDICAR UN CARRER A FRANCESC PEDRA, LÍDER DE LA "VAGA DELS NENS" DE 1925

2010-11-25T20:14:00.003+01:00

La intervenció a l'àrea afectada pel Pla Europa-Anglesola comporta la urbanització de la plaça de les Cristalleries Planell en l'espai que ocupava aquesta fàbrica, una de les indústries més importants de l'antic nucli fabril de Les Corts, les restes de la qual es preservaran tot donant-les un nou ús en un nou equipament públic.

Les Corts conserva en els noms dels seus carrers la memòria del seu passat agrícola (noms de masos, de propietaris rústics...). Pel que fa al seu passat industrial es commemora amb carrers dedicats a empresaris i les seves fàbriques. En canvi, el record de l'altre gran protagonista de la industrialització, el personatge col·lectiu que són els treballadors i treballadores de totes les edats, que van dedicar les seves anònimes vides al progrés econòmic i social del nostre país, ha estat més difícil de mantenir, tant pel seu caràcter anònim i col·lectiu com per les circumstàncies històriques que s'han esdevingut. A l'hora, és de justícia recordar que en la lluita d'aquests treballadors i treballadores per les seves condicions laborals i salarials, per la seva dignitat i pels drets sindicals i polítics, es troba l'origen dels drets laborals i socials dels que avui dia gaudim com a societat democràtica.

És per això que ICV-Les Corts proposa assignar al vial que travessarà la futura plaça de les Cristalleries Planell el nom de Carrer de Francesc Pedra (1914-2000), un treballador que el 1925 i amb només 11 anys va mobilitzar els aprenents de la fàbrica Planell organitzant una vaga contra les seves condicions de treball i salarials, doblement explotats en la seva condició de treballadors i de menors. Enfrontats a l'empresa, a les forces d'ordre públic i sovint a les pròpies famílies, que necessitaven el salari dels menors per subsistir, la que fou coneguda en aquells temps com la vaga dels nens va triomfar i els aprenents van veure millorades la seva retribució i condicions de treball.

Pretenem així contribuir a la recuperació de la memòria històrica del districte de Les Corts i a visualitzar un segment de la població treballadora, els menors, que tot i participar activament en les seves lluites socials i laborals, es manté encara molt invisible en la memòria col·lectiva.

Presentem aquesta proposta al Plenari del Consell del Districte de Les Corts del proper dia 2 desembre.

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA
Districte de Les Corts

ICV-EUiA es compromet a seguir lluitant per la recuperació de la memòria democràtica

2010-11-24T17:48:00.000+01:00

ICV-EUiA es compromet a seguir lluitant per la recuperació de la memòria democràtica

SI YO VIVIERA EN CATALUNYA, VOTARÍA JOAN HERRERA

2010-11-23T13:36:00.001+01:00

Signants en favor de la candidatura de Joan Herrera.
VERD ESPERANÇA!

VERD COM ELS PEDROTS VERDS I TAN ROIG COM ELS TOMÀQUETS QUE FAN OLOR DE TOMÀQUET. Francesc Pané, 20/11/2010. NO US HO PERDEU

2010-11-21T19:46:00.004+01:00

Un dels moments més emocionants del míting central d'ICV-EUiA, potser de tota la campanya. El Francesc Pané, el nostre candidat per Lleida, va fer aixecar la sala. Ha retratat perfectament què som i què volem pel futur del nostre país. No us ho perdeu.

Acte electoral d'ICV-EUiA de Barcelona amb Joan Herrera

2010-11-20T22:19:00.001+01:00

Joan Herrera diu que la dreta de CiU i PP, la patronal, les elèctriques, les farmacèutiques, i el Tribunal Constitucional “no ens faran callar"

2010-11-20T19:07:00.002+01:00

Acte electoral a Les Corts i Sants-Montjuïc

2010-11-19T19:26:00.004+01:00

Ahir dijous, 18 de novembre, vam celebrar una trobada a la nostra seu de Les Corts i Sants-Montjuïc amb la presència de la Laia Ortiz i el Jordi Miralles, membres de la candidatura de la coalició ICV-EUiA a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Davant de les companyes i dels companys que omplien el local, la Laia i el Jordi van fer un repàs d'aquest primer tram de la campanya electoral, tot destacant la coherència del nostre discurs i de les propostes que el sustenten: l'extensió dels drets socials, la creació d'ocupació de qualitat, el canvi cap a un model econòmic sostenible, l'aturada del canvi climàtic, l'impuls de les energies renovables, la defensa de Catalunya com a nació...

La nostra candidata i el nostre candidat també van fer un esment de la deriva del discurs dels partits de la dreta cap a posicions que atien la divisió social, fregant en algun cas el racisme, en una manifestació més del rebuig de CiU i PP a la diversitat que caracteritza la Catalunya d'avui, i que en un barri com Hostafrancs, on tenim la nostra seu, és de fa molts anys definidora de la seva personalitat.

Les intervencions van finalitzar tot recordant com, en aquests darrers anys, el govern d'esquerres del qual ICV-EUiA forma part ha desenvolupat un seguit de polítiques com mai s'havien fet, i la necessitat que, en aquestes eleccions, la nostra coalició surti reforçada per continuar treballant en aquest camí de progrés.

"Si ens mobilitzem, podem vèncer els mercats i també les enquestes!"

2010-11-19T13:59:00.000+01:00

Dolors Camats es compromet a desplegar la LEC amb la comunitat educativa en “diàleg” amb el professorat i els pares i mares

2010-11-19T13:50:00.000+01:00

ECONOMIA, ECOLOGIA I... LLIBERTAT!!!

2010-11-16T11:43:00.001+01:00

Autor/a: Teresa Mira, J.M. López i Llaví, Enric de Vilalta i J.M.Armengou.

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Àmbit Fet Nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds

Mitjans on s'ha publicat l'article: El Punt, 14/11/2010

Economia, ecologia i llibertat. Vet aquí la columna vertebral del programa d’ICV-EUiA a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És evident la càrrega emotiva dels significants d’aquesta trilogia tan a prop de l’esperit civilitzat: la casa a oikos; la paraula i la raó a logos; la llei a nomos i la llibertat, de l’acusatiu de libertas. Les dues primeres ens parlen de la casa, del lloc -la ciutat, la ciutat de ciutats, el país-, de l’ésser humà, de com administrar aquest lloc, el país de les persones, de com conservar-lo sabent-ne les lleis, i la tercera ens evoca l’estat i la condició de persones lliures, la llibertat política, la sobirania, la llicència, la intrepidesa, la lliure disposició i la franquesa.

Llibertat, paraula i lloc associades a l’economia i a l’ecologia segueixen vives i insatisfetes a Catalunya. Són una aspiració de bon govern i una ambició política tan antigues que provenen del component essencial, de l’ADN, de la nostra comunitat: la sobirania del poble, l’espai on dipositem la capacitat de decisió el més pròxima possible de la gent. A l’Edat Mitjana, els reis no podien prendre decisions sense les Corts Catalanes, i quan Jaume I va conquerir Mallorca i València no les va erigir en simples extensions dels seus dominis catalanoaragonesos sinó que hi creà dos regnes confederats on el burgès (de burg, ciutat), el ciutadà, tenia també capacitat de decidir sobre com calia organitzar la ciutat o la societat.

Des que Catalunya va ser sotmesa al domini dit ja espanyol, de matriu estríctament castellana, sempre captiu dels poders fàctics (primer dels senyors, després dels sobirans i ara dels mercats), mai no ha renunciat a aquestes aspiracions de legítima sobirania del poble. Sobirania per administrar-se justament, sobirania per decidir els lligams territorials que consideri legítims, sobirania per conservar el seu patrimoni cultural, lingüístic, simbòlic, natural i paisatgístic; sobirania per estalviar en temps de crisi i per garantir ajut, sanitat i escola a tothom, també a aquells que, vinguts de fora, només poden rebre’l del veí o del municipi. Les solucions a la crisi econòmica, ecològica i de llibertats que viu avui Catalunya rauen essencialment en la capacitat d’exercir la seva sobirania. Per això, marcar un full de ruta cap a aquesta sobirania és essencial per tal que la societat catalana surti de la crisi. La vaga general del 29 de setembre ha començat -tot just i encara massa tímidament- a vehicular el disgust de la bona gent enfront dels estats captius del mercat, i és una queixa contra el govern espanyol i l’europeu, dominats per les polítiques que disposen els poders financers i econòmics, amb les contradiccions que hi afegeix el difícil encaix en els sindicats dels nous paradignes dels treballadors i les treballadores.

Després de la sentència del TC sobre l’Estatut que va referendar, Catalunya se sent avui menys lliure que fa 30 anys: perquè la seva exigència d’autogovern i de sobirania està per sobre del sostre de la Constitució Espanyola i de la mediocritat dels governs en l’alternança de PP i PSOE, que comparteixen un nacionalisme espanyol ben útil per a l’espoli de Catalunya, amb el vist i plau dels conservadors catalans i bascos. ICV-EUiA proposa una última opció d’entesa amb l’Estat, una reforma positiva de la Constitució per tal d’articular un estat federal plurinacional i de permetre l’exercici del dret d’autodeterminació de les nacions que el componen... que no són pas 17! Aquests afanys d’autogovern i sobirania mouen avui les forces realment progressistes. A Catalunya, la cohesió social està garantida: gairebé des de sempre hi hem conviscut catalans, espanyols i gent de doble o més convicció. I avui el clam de sobirania pertany tant a la gent que va viure les convulsions de la preguerra civil i la repressió de la postguerra com a la que va venir de la resta d’Espanya, impel·lida pels governs del franquisme, i com als nouvinguts d’arreu del món. Malgrat la desaparició, les execucions o l’exili sofert per moltes persones pel simple fet de ser catalanistes, republicanes o d’esquerres, l’ADN de Catalunya ha perviscut i ara parla tant en català com en castellà i en desenes de llengües dels orígens més diversos.

I si les Corts espanyoles bloquegen de bell nou aquestes aspiracions, el Parlament de Catalunya, amb majoria qualificada, haurà de deixar el futur de l’autogovern a la lliure determinació de la ciutadania. L’esperit que va motivar la manifestació del 10 de juliol es manté viu en les cases, en les pàgines d’opinió dels diaris, en la raó de les formacions polítiques que a Catalunya proclamem el dret a decidir i en les aspiracions d’alliberament que les esquerres pròpiament catalanes i radicalment democràtiques, com ho és la coalicció ICV-EUiA, hem defensat sempre, tant a la clandestinitat com en democràcia, tant des de l’oposició com des del govern. I que seguirem defensant.

ACTE ELECTORAL ICV LES CORTS

2010-11-15T13:06:00.005+01:00

DIJOUS 18 DE NOVEMBRE, A LES 19 HORES, A LA SEU D'ICV LES CORTS-SANTS MONTJUÏC. C/ Ermengarda 36 (cantonada C/ Torre de'n Damians) Les properes eleccions al Parlament de Catalunya sín importants per al futur del nostre País. Aquests darrers quatre anys i en plena crisi econòmica, el govern d'esquerres del qual ICV-EUiA forma part ha desenvolupat un seguit de polítiques socials com mai s'havien fet. En aquestes eleccions, la nostra coalició ha de sortir reforçada per, des d'un nou govern d'esquerres o bé des de l'oposició, continuar defensant els drets socials, crear ocupació, canviar l'economia,aturar el canvi climàtic, impulsar les energies renovables, defensar que Catalunya és una nació... Per això t'animem a participar activament en els actes electorals que organitzarà la nostra coalició. A Les Corts, el proper dijous 18 de novembre, a les 19 hores, a la seu d'ICV Les Corts-Sants Montjuïc, C/Ermengarda 36 (cantonada C/ Torre de'n Damians), tindrà lloc una trobada on intervindran Laia Ortiz i Jordi Miralles, candidats al Parlament de Catalunya. Al finalizar l'acte hi haurà un refrigeri.

US HI ESPEREM!

ESQUERRA, ECOLOGIA I LLIBERTAT

2010-11-14T12:31:00.003+01:00

Catalunya ha fet grans passes endavant amb el Govern d’esquerres, després de vint-i-tres anys de govern de la dreta, en les polítiques socials, d’habitatge, sanitàries, educatives, culturals i en les polítiques de seguretat. Les polítiques d’ordenació del territori, d’infraestructures i de medi ambient han donat un gir a favor de la preservació del territori i la sostenibilitat. L’acció de Govern és més transparent i participativa. El sostre d’autogovern és més alt que en el període anterior, tot i la sentència del Tribunal Constitucional. En definitiva, en aquests anys de govern d’esquerres la construcció social i nacional de Catalunya ha avançat com mai. Un Govern que respon a la majoria social que a Catalunya s’identifica amb les esquerres.

Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa hem tingut un paper destacat com a impulsors d’aquest canvi, liderant les polítiques d’habitatge, de medi ambient, de seguretat pública, de memòria històrica, de pau i de participació. Ho hem fet amb rigor i responsabilitat: hem donat establitat al Govern. I també amb coherència, una coherència que ens ha portat, en algunes ocasions i quan ha calgut, a mostrar les nostres discrepàncies dins del Govern, com ara per evitar la supressió de l’Impost de Successions, defensar el servei públic en la Llei d’educació o oposar-nos a les subvencions a vehicles molt contaminants. En alguns casos, hem aconseguit redreçar l’objectiu inicial de PSC i ERC, com en el cas de la Llei de successions, que finalment es manté per als qui més tenen, o aconseguint un increment de l’IRPF a les rendes més altes. En els altres casos, hem expressat el nostre desacord. Tant d’una manera com d’una altra, però, sempre hem estat la veu de la gent d’esquerres i ecologista al Govern, de totes aquelles persones que el 2006 ens van donar la seva confiança.

Avui, als inicis del segle XXI i a les portes d’unes noves eleccions, Catalunya s’enfronta a tres grans reptes: en primer lloc, la crisi econòmica, amb més de 600.000 persones aturades, i ecològica, la que provoca el canvi climàtic, i que posa de manifest l’esgotament de l’actual model productiu; en segon lloc, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el debat obert sobre el futur del país; i en tercer lloc, el creixent sentiment d’allunyament i de desconfiança de bona part de la ciutadania envers la política, el que es coneix com a desafecció.

La societat catalana és oberta i dinàmica, amb capacitat d’innovació i de creativitat. És una societat preocupada pel seu territori, per la natura i pel medi ambient, aquí com arreu del món. Som un país de gent treballadora, que vol millorar la seva qualitat de vida, que aspira a millorar el benestar i la cohesió social. Una nació amb l’empenta necessària per sortir de la crisi i per fer front al repte que suposa la sentència del TC.

El que necessitem, doncs, és mobilitzar totes aquestes energies per impulsar el progrés social, ecològic i nacional del nostre país. I, per això, cal un nou impuls de les polítiques d’esquerres i ecologistes a Catalunya. No podem tornar enrere, al passat, amb governs de dretes i polítiques conservadores, que són les que arreu del món estan retallant drets socials, impedeixen fer front al canvi climàtic i protegeixen els interessos dels poderosos. I que, a Catalunya, van portar-nos a l’estancament del nostre autogovern i a la dependència de la dreta espanyola més centralista i reaccionària.

L’esquerra verda i transformadora es presenta a les eleccions al Parlament de 2010 amb un projecte basat en els valors i les propostes de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat. Valors com la justícia social, l’equitat entre homes i dones, la sostenbilitat, l’ètica, la transparència i la participació.

Esquerra

La crisi ha posat en evidència, encara més, que el model actual és socialment injust i ecològicament insostenible. Aquest sistema és incapaç de garantir el benestar per a tothom, provoca enormes desigualtats de classe, gènere, generacionals, d’accés al mercat de treball, per raó de l’origen o de discapacitat, i posa en perill la salut ambiental del planeta i el benestar de les generacions futures.

Per a ICV-EUiA, els recursos destinats a satisfer els drets socials no són una despesa, sinó una inversió pel present i el futur del país. De fet, els països amb més igualtat social, amb un millor índex de desenvolupament humà, són també els països més competitius i amb més perspectives de futur.

Tenim el convenciment que no podem sortir de la crisi amb les polítiques de sempre de la dreta, amb l’abaratiment dels costos laborals i la reducció de les polítiques socials i sense tenir en compte els costos ambientals.

Ben al contrari, per a ICV-EUiA l’economia ha d’estar al servei de les persones, i no pas les persones al servei de l’economia. No ens resignem a acceptar l’elevat atur, l’exclusió social i la pobresa. És necessari, doncs, enfortir i millorar el sistema de benestar català, equiparant-nos amb els països més avançats d’Europa, creant ocupació en la cura de les persones, a nens i nenes i gent gran, eixamplant i millorant la qualitat de l’educació i la salut públiques, garantint el dret a la cultura i estenent els serveis socials. Cal anar cap a un model més humà i democràtic de les relacions laborals, que permeti millorar les condicions laborals i vitals de la població treballadora del nostre país. Així mateix, treballem per un model de societat que fa de la plena igualtat entre homes i dones un objectiu prioritari.

Ecologia

ICV-EUiA proposa un nou Acord Social i Ecològic per impulsar la modernització de Catalunya. Estem parlant d’un nou model productiu, capaç de crear ocupació en l’economia vinculada al medi ambient i l’atenció a les persones, que desenvolupi la nostra economia i, alhora, millori la qualitat de vida. Un model productiu baix en carboni i que internalitzi els costos socials i ambientals. Un nou model que promogui l’equitat, tant social com de gènere, així com l’equilibri territorial.

Aquest Acord tindrà com a eix principal d’actuació l’Estratègia catalana per a la creació d’ocupació social i ecològica, amb plans per crear nova ocupació en l’economia verda, en el sector de les energies renovables i de la gestió energètica sostenible, en la rehabilitació i l’ecoeficiència en la construcció, en la mobilitat sostenible, en la gestió de l’aigua i els residus, en la protecció del territori i en la societat del coneixement.

Volem crear un nou entorn favorable per a les empreses, basat en l’eficiència en l’ús de l’energia, l’aigua i els residus; en la qualificació i la capacitat d’adaptació dels treballadors i les treballadores gràcies a un sistema de formació i unes polítiques actives d’ocupació eficients, i el suport a les noves iniciatives i als nous emprenedors i les noves emprenedores. Volem estimular unes empreses modernes, que comptin amb la participació dels treballadors i les treballadores, obertes a la innovació i amb responsabilitat social i ambiental. Una nova manera d’entendre la competitivitat que no es basa en la reducció de costos laborals o ambientals.

Els canvis que proposem impliquen un canvi cultural de fons. Per fer avançar la sostenibilitat, el canvi tecnològic no és suficient; calen nous hàbits de consum i nous estils de vida. El consumisme dominant, el malbaratament constant dels recursos naturals, el productivisme i l’especulació, l’enriquiment fàcil a costa del que sigui han demostrat ser un perill per als ecosistemes, per a la salut i el benestar de les persones i, fins i tot, per al sistema democràtic, amenaçat pels casos de corrupció.

Aquest canvi no és pas una quimera, ja està en marxa. En la nostra societat ja hi ha multitud d’experiències concretes que incorporen aquesta nova manera de produir i de consumir. I un munt de persones amb iniciativa i capacitat d’innovació disposades a sumar-s’hi. Només requereixen l’impuls necessari, el que vol donar ICV-EUiA. Canvis culturals com els que expressen la reducció en el consum de l’aigua i en la generació de residus, la disminució dels accidents de trànsit o la creixent sensibilitat ambiental.

Llibertat

Després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, s’ha obert una nova etapa caracteritzada pel debat polític i social sobre l’horitzó nacional de Catalunya. ICV-EUiA som una força catalanista d’esquerres, i proposem una nova estratègia nacional basada en tres punts: primer, un pla per recuperar l’Estatut i millorar l’autogovern, amb tots els mecanismes jurídics i polítics possibles; segon, la reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional; i tercer, l’exercici del dret a l’autodeterminació en cas de negativa de l’Estat a buscar una solució constitucional. El fil conductor d’aquest “full de ruta” és la defensa de l’autogovern i el federalisme plurinacional, un federalisme que incorpora el dret a decidir com a element fonamental.

Una nova economia requereix també d’una nova política per donar més poder a la ciutadania. Una política per fer una Administració transparent, amb parets de vidre, amb participació ciutadana i control democràtic. Una política basada en l’ètica per acabar amb la corrupció, per treure el diner de la política. Una política que promogui la laïcitat com a element fonamental per a la convivència democràtica.

Catalunya és un país d’oportunitats, un país que ha de garantir la plena igualtat de drets i deures, inclòs el dret a vot de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. Volem un país on l’origen social o geogràfic, l’opció sexual, les creences o les no creences religioses no siguin cap obstacle per desenvolupar una vida plena.

Som el futur

En aquestes eleccions, es confronten projectes d’esquerres i de dretes. També, però, les polítiques ecològiques i modernes versus les polítiques productivistes i antigues; i també la llibertat enfront de la política de la por (als immigrants, a les diferents opcions sexuals, etc.) i la mercantilització de les condicions socials i laborals de la població enfront d’un model inclusiu i democràtic de relacions laborals.

En definitiva, s’enfronten les polítiques del passat, que representa clarament la dreta, CiU i PP, però també sovint el PSC quan defensa polítiques econòmiques liberals i productivistes; i les polítiques de futur, d’esquerres i ecologistes que representa ICV-EUiA.

És necessari que la gent d’esquerres i ecologista, que la gent progressista, es mobilitzi. No podem caure en la resignació ni en el conformisme. Hem de guanyar el futur.

ICV-EUiA promou unes polítiques d’esquerres i ecologistes per crear les condicions per tal que les persones puguin ser felices, puguin viure amb unes condicions dignes, puguin desenvolupar els seus projectes de vida amb llibertat, en un país també més lliure, que pugui decidir el seu futur. Unes polítiques per tal que Catalunya sigui un dels països, a escala social, ecològica i nacional, més avançats d’Europa. Tothom hi és convidat.

EL PLA COMUNITARI DE LES CORTS IMPULSARÀ LA CONSCIENCIACIÓ SOCIAL VERS LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

2010-11-14T12:02:00.003+01:00

L’acord de col·laboració, dotat amb 19.000 euros, reunirà en una comissió la Federació Plataforma d’Entitats de Persones amb Discapacitat de les Corts, l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona i el districte de les Corts.
El Pla Comunitari es proposa aprofundir en el treball en xarxa de les entitats i promoure el voluntariat social del districte.

La Federació Plataforma d’Entitats de Persones amb Discapacitat de les Corts, l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona i el districte de les Corts han signat la creació d’un Pla de Desenvolupament Comunitari al districte per impulsar la tasca en xarxa d’entitats del districte, la sensibilització social i la conscienciació vers el col•lectiu de persones amb discapacitat.

L’acord de col•laboració estableix la formació d’una comissió tècnica conjunta entre administració i la Federació, que es reunirà com a mínim cada dos mesos, i una comissió institucional que es reunirà un cop l’any. El Pla, que també té el suport de la Secretaria d’Acció Ciuitadana de la Generalitat, també s’ha proposat impulsar el voluntariat social del districte.

El Pla comptarà amb 19.000 euros, dels quals 10.000 els aporta el districte, i 9.000 l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest acord neix arrel d’un projecte impulsat l’any 2001 per part del Serveis Socials de Les Corts i les entitats del Centre d’Higiene Mental, Banc Solidari de Serveis Gratuïts, Per l’Altra Cor Cremat de Barcelona-Ajut al quart Món i la Plataforma d’Entitats Infantils i Juvenils, amb l’objectiu de potenciar les xarxes veïnals als barris de Les Corts.

A partir d’ara, una tècnica comunitària elaborarà propostes amb l’objectiu d’executar el Pla de Desenvolupament Comunitari per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania, de promoure relacions constructives i una positiva resolució dels conflictes entesos com a oportunitat de canvi i creixement personal i comunitari, i de fomentar la corresponsablitat i el compromís de totes les persones, del conjunt del teixit associatiu i econòmic i de les administracions. A partir d’aquesta tasca, s’elaborarà cada any un programa d’actuacions que inclourà les activitats a realitzar, per tal d’assolir els objectius proposats.

A l’any 2006 es va signar un acord de Col·laboració per al Desenvolupament d’un Pla Comunitari al districte de les Corts per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya conjuntament amb l’entitat del territori que impulsava el pla, el Banc Solidari de Serveis Gratuïts, amb la finalitat de fer una fotografia de la realitat de les relacions veïnals i associatives del districte de Les Corts.

A partir de les diagnosis treballades i publicades durant el període 2006-2008, s’engega de nou el Pla Comunitari al districte, tot i que en aquest cas, l’entitat impulsora és la Federació Plataforma d’entitats de persones amb discapacitat de les Corts, amb la finalitat de tirar endavant projectes i accions concretes a partir dels resultats dels estudis anteriors i impulsant noves línies de treball com el voluntariat social i la conscienciació social vers el col•lectiu de persones amb discapacitat.

La regidora del districte de les Corts, Montserrat Sánchez, ha valorat com a “positiu i il•lusionant” aquest acord, ja que “novament s’utilitza com a eix transversal el treball en xarxa de les entitats de persones amb discapacitat per aconseguir un objectiu comú: la millora de la qualitat de vida del conjunt de veïns i veïnes del districte”. Sánchez ha afegit que, d’aquesta manera, “des del districte es mostra una vegada més la sensibilitat envers el col•lectiu de persones amb discapacitat”. Sánchez ha recordat que la dotació econòmica per aquest pla comunitari garanteix la seva continuïtat el proper any 2011.

Les Corts, amb els discapacitats

Durant aquests tres anys de mandat, el districte de les Corts ha fet, de l’atenció al col•lectiu de discapacitats, un dels eixos bàsics de la seva política social. D’acord amb el compromís adquirit a través del Pla d’Actuació del Districte, s’han desenvolupat diverses accions per donar suport a les petites entitats i serveis en el sector de la salut i dels discapacitats.

En aquest sentit, s’ha treballat per oferir espais per a la trobada i atenció als afectats i als seus familiars, així com també per a l’organització d’activitats que potencien la salut en general. Aquest és el cas de l’obertura de la nova escola Esclat, o l’acord, promogut per l’Ajuntament de Barcelona, per al trasllat de l’escola Paideia.

Durant aquests anys també s’ha treballat per anar eliminant les barreres arquitectòniques de l’espai públic i dels equipaments de les Corts per fer-los més accessibles, i s’ha adequat alguns serveis públics a les persones amb dificultats visuals i auditives. Així, s’ha instal•lat anells auditius a centres cívics, biblioteques i sales d’actes del districte, i també s’ha adaptat algun espectacle infantil a nens cecs.

L'Ajuntament informa...
NOTA DE PREMSA

BIBLIOTEQUES, ESPAI JOVE O COM ÉS QUÈ ES FA DEMAGÒGIA EN COMPTES DE PROPOSTES SERIOSES

2010-11-01T09:34:00.003+01:00

Aquests dies s'està sentint un cert rebombori entorn la biblioteca de Can Rosés. De fet, des del plenari del juliol l'estem ballant. Darrerament fins i tot CiU ha repartit 5000 fulletons denunciant que el govern del districte pretén tancar la biblioteca. Cal que posem les coses al seu lloc i explicar quina és la realitat perquè a partir de dades certes i verificables cadascun pugui opinar amb total rigor. Una altra cosa és fer demagògia o faltar a la veritat.
Que al districte de Les Corts manca sòl per construir equipaments és una realitat que no se li escapa a ningú que conegui el territori. Que ens manquen equipaments per donar servei als veïns i veïnes dels nostres barris, també. La conjugació d'aquestes dues variables, manca de sòl i necessitats d'equipaments, fa que trobar solucions idònies no sigui fàcil.
Dos són els equipaments que centren la polèmica, l'Espai Jove i la biblioteca de districte. I cal parlar dels dos a l'hora, perquè les dues solucions van lligades.
La biblioteca de Can Rosés fa una funció magnífica, reconeguda pels seus nombrosos usuaris, però s'ha quedat petita. El pla de biblioteques de Barcelona preveu que els deu districtes de la ciutat tinguin una biblioteca central i una de més petita per cada barri. A Les Corts s'ha previst la construcció de la biblioteca de districte a l'edifici de l'antiga fàbrica Campabadal, al carrer Comtes de Bell-lloc, un espai que permet la ubicació d'un gran equipament de més de 4000m2 que faci les funcions de biblioteca central del districte i de biblioteca del barri de Les Corts. És a dir, no s'elimina la biblioteca de Can Rosés, sinó que es trasllada a una nova ubicació, a pocs minuts a peu (de Déu i Mata/Numància a Comtes de Bell-lloc/Evarist Arnús), dins el mateix barri, ben comunicada, i es multiplica l'espai dels 700m2 actuals als més de 4000m2 de la nova biblioteca. No perdem cap biblioteca, sinó que amb el trasllat guanyem espai, qualitat, possibilitat d'encabir equipaments com una aula d'estudi o sales per realitzar actes de tota mena de les que ara no disposem, més metres quadrats, més qualitat, comoditat i serveis pels veïns i veïnes del barri i del districte.
El trasllat de la biblioteca de Can Rosés a Comtes de Bell-lloc allibera l'edifici de l'antiga masia per ubicar l'Espai Jove. A Les Corts no tenim un equipament juvenil que aplegui el conjunt de les entitats que treballen en el nostre districte i que els ofereixi l'espai que necessiten. La seva ubicació provisional al CC Les Corts del carrer Masferrer és absolutament insuficient. El pla d'equipaments juvenils de l'Ajuntament de Barcelona 2008-2015 preveu la ubicació de l'Espai Jove del districte en la masia de Can Rosés, un cop traslladada l'actual biblioteca al seu nou emplaçament, amb metres quadrats suficients per les seves activitats, en un espai que no entra en contradicció amb els equipaments escolars contigus i, pel seu relatiu aïllament, no ha de provocar molèsties als veïns de la zona. A més, i això és fonamental per nosaltres, aquesta solució es va pactar en el seu moment amb la Plataforma d'Entitats Juvenils del districte. Aquesta era la situació fins que en el plenari de juliol CiU presenta una proposta consistent en paralitzar el trasllat de la biblioteca de Can Rosés i en exigir que el govern del districte busqués un nou emplaçament per l'Espai Jove. Amb el suport del PP (i ja explicaran a canvi de què) i l'oposició d' ICV-EUiA, PSC i ERC, aquesta proposta va ser aprovada, deixant a l'aire i sense una proposta alternativa concreta una situació que, abans del plenari, teníem encarrilada i consensuada amb les entitats.
Al plenari de setembre CiU comenta que donat que l'espai de Comtes de Bell-lloc és prou gran hi caben tant la biblioteca de districte com l'Espai Jove, i que la seva proposta (que formalment no han presentat enlloc) garanteix així el manteniment de la biblioteca de Can Rosés. Tenen sentit dues biblioteques a tan poca distància? Tant de bo en tinguéssim una a cada cantonada, però tothom pot entendre que la ubicació dels equipaments ha de ser racional i equilibrada en el territori. Té sentit col·locar en la mateixa ubicació una biblioteca i un espai jove? Són equipaments compatibles? Què passarà quan, per exemple, els tabalers assagin i facin soroll? Es pot garantir un ús de qualitat i en condicions de l'equipament per part dels dos col·lectius? La convivència amb el veïnat serà factible? És millor una petita biblioteca de barri més una petita biblioteca de districte enganxada a un espai jove, situades molt a prop, sense l'acord o el consens amb les entitats juvenils, o té més sentit un Espai Jove de qualitat a Can Rosés, amb l'acord i el consens de les entitats juvenils, i una gran biblioteca de districte i de barri a Comtes de Bell-lloc, amb espai suficient, equipada, de qualitat, amb possibilitat d'encabir-hi altres serveis que incrementin el seu valor com a equipament?
Per nosaltres no hi ha dubte.Cal parlar en aquests termes i plantejar les alternatives amb dades reals. La resta és, com hem vist aquests dies, demagògia barata.

Albert Pérez i Núñez
Conseller portaveu ICV-EUiA

MINIESTADI. NOSALTRES COM SEMPRE, COHERENTS

2010-10-15T12:51:00.002+02:00

Ricard Gomà considera una “molt bona notícia” que el FC Barcelona renuncïi al projecte del Miniestadi
Recorda que ICV-EUiA va votar-hi en contra i adverteix que “seguirem rebutjant qualsevol nou procés on la lògica de la transformació siguin els interessos del Barça enlloc de l’interès públic.

El president del grup municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Barcelona,Ricard Gomà, ha considerat avui una "molt bona notícia" la voluntat expressada per la directiva del FC. Barcelona d'aturar el pla de requalificació dels terrenys que ocupa el Miniestadi.

Gomà ha recordat que la coalició d'esquerra verda va votar en contra del projecte "per raons que avui segueixen vives", entre les quals ha citat el fet de tractar-se d'una transformació urbana "pensada per construir pisos, sense un model de mixtura d'usos, molt favorable a l'habitatge lliure per sobre del de règim protegit, i amb una insuficient presència d'equipaments", que no resolia les necessitats de l'entorn.

"Tal com està aprovat ara, el pla és perjudicial per a Les Corts i pel conjunt de la ciutat", que "perd cinc hectàrees de sòl d'equipament", ha assegurat Gomà. El president d'ICV-EUiA al Consistori ha mostrat la "plena predisposició" de la coalició a "començar de zero, a partir d'un procés de diàleg amb les entitats i veïns de l'entorn" i ha advertit que "seguirem estant en contra de qualsevol nou procés on la lògica de la transformació siguin els interessos del Barça enlloc de l'interès públic.